Blog

El Fons Amades està format per vint-i-sis instruments aplegats entre els materials d’aquest estudiós i donats en comodat al Museu de la Música de Barcelona per la Generalitat de Catalunya (excepte el rossinyol d’argila, que va ingressar al Museu l’any 1948).

Cadascun mereix, esclar, un estudi particularitzat. El museu disposa de molt poca informació de cadascun fora de la seva procedència del Fons Amades. Per això, i aprofitant l’avinentesa de la commemoració del centenari de l’inici de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, hem assajat –amb l’ajuda de Sara Guasteví— una primera aproximació a aquest fons posant en relació els instruments amb dos dels principals projectes en què Joan Amades va treballar: l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya i, més concretament, el fons fotogràfic de les missions de recerca en què ell va participar entre 1927 i 1936; i el Costumari Català (5 volums publicats per l’Editorial Salvat l’any 1952) que Amades va elaborar amb material molt divers i dispers ja en la darrera etapa d’activitat.

De les fotos de l’OCPC malauradament no n’hem pogut deduir cap relació comprovable: les fotografies, en una alta proporció, no permeten observar prou detalls dels instruments, o els que permeten observar ja deixen clar que no es tracta de cap dels vint-i-sis del Fons Joan Amades.

En canvi, una mirada al Costumari Català sí que mostra un petit grapat de relacions. No és que els resultats siguin gaire espectaculars, però sí que ens han fet veure algunes possibilitats de documentar més bé alguns d’aquests instruments i, per això, en volem deixar constància:

•  L’instrument MDMB C 12632 correspon molt al gravat del Costumari. Al volum V, pàgina 802, com també a la fitxa del museu, hi consta precisament amb els noms de la descripció que en fa Amades: mataporcs –que seria l’ofici de qui el toca i no pas el nom de l’instrument—, samsònia, guimbarda o birimbau. La pàgina del músic i del ball que en devien fer al Ripollès, il·lustra molt bé l’instrument. L’únic detall del gravat que se separa de la imatge de l’instrument conservat és un breu caragol que veiem al final de la llengüeta (així denomina la làmina metàl·lica que vibra lliure dins la boca), que o bé s’ha trencat amb els anys, o que vindria d’un altre exemplar: al Fons Amades hi ha una segona guimbarda força semblant, la MDMB C 12631, i una tercera, MDMB C 12635, ja amb una elaboració més complexa però que té, precisament, un petit caragol a la punta de la llengüeta. No ens estranya gens la relació amb el Ripollès ja que precisament en cases de pagès d’aquesta comarca i d’Osona hem trobat algun instrument d’aquesta mena durant les labors del Grup de Recerca Folklòrica d’Osona. 

• Les castanyoles eivissenques de MDMB C 12623 tampoc no ofereixen cap mena de dubte: s’assemblen del tot al gravat del volum I, pàgina 145 i a la flaüta de les caramelles de Nadal de les Pitiüses a la pàgina 147 (MDMB C 12622). Malgrat que el gravat les fa una mica més llargues o estilitzades, el forat interior, els llaços i –sobretot— la decoració geomètrica i vegetal, coincideixen en gran part.

• També coincideix del tot l’instrument MDMB C 12624 amb el gravat del volum I, pàgina 126: la denominació del museu ja recull les mateixes d’Amades, gall, gallet o quiquiriquic. L’únic detall és que l’instrument conservat ha perdut el cordill que en lligava la part inferior.

• Una altra notable coincidència és l’instrument MDMB C 12625 amb el gravat del volum I, pàgina 125, representant un “rossinyol de canya a tall de pipa” que la mainada feia sonar, amb aigua a dins, a la missa del gall, juntament amb altres reclams i amb galls vius (d’aquí ve la denominació). El gravat només divergeix morfològicament en la punta de canonet, que a l’exemplar conservat està elaborada com una mallenga de flabiol.

• L’instrument MDMB C 12633 divergeix del gravat del volum V, pàgina 604, però tampoc gaire: el dibuixant ha triangulat i regularitzat la forma, i hi ha afegit un parell més de canons. Queda un disseny de flauta de Pan més clàssica, mentre que a l’instrument conservat els canons –atenció: amb el nus inferior que els tapa!— són menys regulars i, potser, s’ha mogut el travesser inferior. En qualsevol cas, es reconeix la fesomia, i al museu també han reprès les denominacions d’Amades: bufacanyes, sanatruges, sonaveus o pinta; tot i que Amades n’ofereix encara més. A la pàgina següent trobem dues sonades molt interessants, notades per Joan Tomàs. 

• Torna a ser molt semblant l’instrument MDMB 583, “rossinyol de terrissa a tal de cantiret, obra de terrisser”, amb el gravat del volum I, pàgina 124. El dibuixant torna a estilitzar l’instrument sol, però segueix més fidelment l’instrument conservat en el dibuix del nen que el fa sonar. Diu que està fet pels terrissers de la Bisbal i de la Jonquera, i que es feia sonar a la missa del gall com els tres precedents. 

• Té alta coincidència l’instrument MDMB C 12630 amb el gravat del volum III, pàgina 444, però aquí el dibuixant va allargar notablement el tub, tot i que en el dibuix del xicot que el fa sonar ja torna a tenir la llargada de l’instrument conservat. Les denominacions del museu també segueixen les que escriu Amades al peu de la imatge: galindó, flabiol cabrer o flabiol de fluixa. Amades situa aquest flabiol d’èmbol en el ball de l’Espanyolet a l’aplec de la Cau, o sigui la petita capella del terme antic de Llaers, al Ripollès, d’on s’acostuma a dir: 

Fadrina que va a la Cau,
torna amb promès;
i, als dos anys,
ja n’hi pugen tres. 

• L’instrument MDMB C 12628 està descrit com “una dolçaina valenciana moderna feta de fusta envernissada” de 30 cm de llarg, i no correspon del tot al gravat i descripció de la volum II, pàgina 854, que tracta del grall o gralla de pastor del Ripollès i del Lluçanès. Tot i que podria ser el dibuix d’un altre instrument, també és possible que sigui el dibuix d’aquest amb ben poques modificacions: coincideix en la distribució dels forats –no en la dimensió desigual dels de la dolçaina— i en la morfologia general fins a la virolla de sota el setè forat, però s’hauria elidit la part de campana inferior. Com que la dolçaina té un altre forat a la campana, això explicaria l’estrany forat just tocant a la virolla que es veu al gravat. 

En resum, podem dir que almenys onze dels vint-i-sis instruments del Fons Amades estan descrits, contextualitzats i situats geogràficament a les pàgines del Costumari Català. D’aquest conjunt en destaca el grup de quatre que situa en la imitació dels ocells a la missa del gall de la matinada de Nadal. L’altre bloc que queda per estudiar està format sobretot pels quatre flabiols i els cinc flabiols de canya, i pel conjunt de matraques o tenebres de Setmana Santa. Fora d’això, queda un reclam d’ocells i un instrument format per una canya amb llengüeta simple idiòfona (que també podrien formar part del conjunt nadalenc).