Blog

Els Monné d’Olesa i d’Esparreguera han estat una nissaga de músics activa des d’abans de 1850 fins pràcticament als nostres dies: intèrprets, compositors, arranjadors, copistes, caps d’orquestra, representants, mestres de música i directors de coral. Diverses branques dels Monné havien conservat la major part de la documentació musical generada per la família i n’han assegurat la conservació i l’accessibilitat pública cedint-los a l’Arxiu Municipal d’Olesa de Montserrat i al Museu de la Música de Barcelona. El fons el formen milers de documents: partitures, fotografies, factures, cartells, targes, programes, liquidacions d’autors i materials didàctics.

Els primers Monné documentats com a músics són els germans Monné-Batallé, nascuts entre 1839 i 1864. Hi ha motius no sols per pensar que hi havia antecedents musicals ja a la pròpia família Monné sinó que els seus membres, en diverses generacions, estaven emparentats amb altres famílies de músics de la zona, començant pels Cortada i pels Pujol, i seguint pels Cañadell, Simon, Parera i Margarit. Hi ha fins alguna possibilitat que aquests Monné músics del Baix Llobregat fossin entreparents dels Munné pianers a Barcelona en el terç central del segle xix.

Les dues primeres generacions dels Monné d’Olesa apareixen als registres com a espardenyers, però a partir de la tercera, la dels Monné-Batallé, els músics consten com a cafeters. En els cafès solia haver-hi piano, i els Monné el tocaven ells mateixos en els que regentaven. 

No sabem res de les noies Monné-Batallé, però almenys dos fills de la gran (Rosa) seran també músics: Màrius i Agustí Simon Monné. A la generació següent, durant la segona dècada del segle xx, trobem que almenys les germanes Rosa i Josepa Monné Casanovas actuen públicament com a intèrprets de piano, i la participació de membres femenins de la família en activitats d’interpretació musical professional continuarà fins a la Guerra Civil. El cas més notable és el de Francesca Monné Subirana (1906-c.1990), una de les primeres vocalistes d’orquestra, fundadora de la primera orquestra femenina de Catalunya, intèrpret de saxo i de piano, titular i directora de l’orquestra que va formar en el seu exili francès... 

Els Monné treballaven sobretot en els seus propis pobles d’Esparreguera i d’Olesa, i pels voltants; però, a mesura que augmentaven les facilitats de desplaçament, havien actuat des del Camp fins a l’Empordà i la Catalunya del nord. Tocaven, doncs, en tota mena d’ocasions i, per tant, interpretaven repertori de tota mena, tant propi com d’altres autors: ballables del dia, des de llanceros, rigodons, polques i valsos fins a passos-dobles, jimmies, boogies o fox-trots; música d’església; músiques de Passió; composicions especials per a les Filles Maria i per a certes inauguracions; arranjaments de fragments d’òpera o de sarsuela per als concerts. A partir de moments donats, apareixen també composicions o orquestracions de sardanes, de caramelles, de “ballets catalans” i de peces de l’entorn de l’Orfeó Català (obres de Vives, Millet, Nicolau, Toldrà, etcètera). 

En els fons conservats hi ha també recursos per a l’ensenyament musical, que és també una activitat llargament practicada en el si de la família: llibres editats d’altres autors i manuscrits dels Monné mateixos, que tracten de solfeig, harmonia, contrapunt, i exercicis per a piano, trombó, contrabaix, etcètera. S’hi troben també materials de Narcisa Freixas i de Joan Llongueras.

Altres activitats musicals llargament practicades pels Monné han estat la representació, l’arranjament i orquestració, la copisteria musical i la direcció de cors de tota mena. 

Les peces religioses són més duradores que cap altre repertori i, per tant, no és estrany que siguin molt presents en les sèries de partitures, sobretot si eren de composició pròpia (trisagis, misses, stàbats, misereres, rosaris, orquestracions de goigs). Però fora del repertori obligat pels vencedors de la Guerra Civil no hi ha indicis d’un biaix ideològic: es conserven papers de la Marcha de las Hijas de María de la mateixa època i mà que de La Marsellesa, senyal que, realment, tocaven de tot i per a tota mena d’auditoris.

Els músics eren plurinstrumentistes, tots tocaven almenys un instrument de corda (sovint, també un de vent) i tenien formació de pianista; de fet, en Feliu Monné Batallé, l’Àngel Monné Monné, i en Quico, la Rosa i la Pepita Monné Casanovas havien tocat regularment l’orgue o l’harmònium a l’església, abans i després de la Guerra Civil. 

La tradició familiar recorda que es considerava que la formació bàsica d’un músic passava per saber tocar un instrument melòdic (generalment el violí) i el piano, aquest darrer per comprendre l’harmonia. Pel que sembla, la majoria dels descendents dels Monné-Batallé van tenir formació musical, fins i tot els i les que mai no varen dedicar-se professionalment a la música; eren i són capaços de llegir una partitura i de tocar algun instrument. Per exemple, l’Antònia Galceran Monné explicava que no sabia ni quan ni com havia après la música, com no recordava haver après a caminar: «les notes, les he sabudes de sempre», deia.

Les orquestres eren d’uns deu o dotze músics, però podien ampliar-se o reduir-se en funció de les necessitats o del pressupost de cada ocasió; apareixen com a formacions de corda, de corda i vent, de vent i percussió, etcètera. La sola sèrie de fotografies del fons mostra tant l’evolució de les formacions musicals (sobretot de ball) com l’adaptació dels músics a les novetats; per exemple, l’adopció d’instrumentari de cobla a l’empordanesa (1908) o de jazz-band (1934).

Una part del repertori, més considerable com més reculat en el temps, era de composició pròpia: molts ballables i peces religioses, moltes peces per a ocasions concretes, etcètera. Una altra part, important, eren adaptacions o arranjaments de peces d’altres autors; dintre d’aquesta s’han de destacar les músiques procedents d’etapes anteriors utilitzades en les representacions dels Pastorets i de la Passió, o en altres drames sacres i actes religiosos de Setmana Santa. Hi ha també la presència, progressivament creixent a partir de l’aparició del gramòfon i de la ràdio, d’instrumentacions senceres obra d’altri, ja siguin manuscrites o impreses.

Per la seva singularitat, s’ha d’esmentar la sèrie de peces compostes per a gralles llargues i percussió, estudiada i publicada per Xavier Bayer el 2000.

Les partitures conservades per la família ratifiquen que el compositor principal de la nissaga és Feliu Monné Batallé (1864-1935). Quasi tota la resta de músics de la família tenen, almenys, alguna composició i, per descomptat, molts arranjaments.

Els passionistes en els documents Monné

Tots els membres de la nissaga que havien tocat en les orquestres de la família havien participat, evidentment, en l’acompanyament musical de les representacions de la Passió a Olesa o a Esparreguera; d’alguns, com d’Andreu Monné Duran, ho sabem pel testimoni de la seva néta Laia Monné. En general, però, podrem parlar només dels que trobem documentats, que són els autors, arranjadors o directors que consten en els papers: Pau Cortada Singla (¿¿??-1875), Josep Pujol Torres (1848-¿¿??), Fèlix Monné Batallé (1841-1900), Agustí Monné Batallé (1850-1923), Feliu Monné Batallé (1864-1935), Josep Monné Dinarès (1878-1954), Francesc Monné Casanovas (1882-1959), Àngel Monné Monné (1921-1999), Agustí Monné Vilajusana (1918-2013).

El llibre El llegat dels músics Monné d’Olesa i d’Esparreguera. Amb notícia de les músiques de Passió que conté, publicat a Esparreguera aquest gener, recull detalls d’aquest fons i dels seus creadors, en base a més de 600 referències documentals del propi fons.