Blog

La Ilustración Musical,1890
Projectes de recerca

Els primers enregistraments simfònics de Berliner Gramophone a Barcelona: la Banda de la Casa Provincial de Caritat

El Museu de la Música ha digitalitzat alguns dels primers discs que la discogràfica Berliner Gramophone va enregistrar a Barcelona. La combinació de protagonistes i repertori inusuals fan doblement interessant fixar-s'hi: una banda de música amateur formada per adolescents i joves inexperts es llança a l’aventura de registrar unes sardanes desconegudes per a un segell internacional.

Certament hi ha moltes preguntes darrere d’aquestes enigmàtiques pistes d’àudio i encara avui algunes d’elles les hem de respondre en base a la intuïció, sense fonts científiques contrastades que puguen sostindre les afirmacions. És, doncs, aquest camp un terreny abonat a la investigació per a les següents dècades. No obstant això, escric aquestes línies amb l’ambició de tractar d’aportar-hi una miqueta de llum.

La banda civil com a resultat de l’evolució històrica. De l’hospici a la Casa

La Casa Provincial de Caritat es funda com a hospici mitjançant Reial Decret pel rei Carles IV el 8 d’octubre de 1802, “[...] la creación de un establecimiento benéfico, destinado a la reclusión y recogimiento de los holgazanes, vagabundos e hijos de mal inclinados, y al albergue y socorro de impedidos, locos, fátuos, decrépitos y mendigos”. Tal i com resa el text legal, ens trobem davant d’una visió higienista del bon govern, per la qual es dicta la necessitat d’amagar una realitat cada vegada més evident en les grans ciutats, tot garantint així la pau social en un context cada vegada més conflictiu i de desigualtat creixent.

Però quin és aquest context? La Barcelona del segle XIX és una ciutat pròspera pel que fa a les grans xifres macroeconòmiques però irregular en l’afectació microeconòmica: la revolució industrial afavoreix la concentració de la indústria tèxtil peninsular als voltants de la capital catalana i, com a conseqüència, l’èxode rural a la cerca d’un treball a les fàbriques catalanes patrocina un creixement poblacional desordenat de la ciutat. Tot i que aquestes persones fugien de la manca de seguretat del camp, la situació moltes vegades no millorava un cop arribaven a Barcelona. Com bé assenyala el geògraf Rafael Alcaide als seus articles sobre migració i canvi social, al segle XIX “las coyunturas económicas adversas afectaban a las empresas, y con ellas al mercado de trabajo, produciéndose de este modo nefastas fluctuaciones que dejaban en la calle, en el paro y en la miseria consecuente a un gran número de personas que, sumidas de pronto en la más absoluta indigencia, no tenían otro remedio que pasar a engrosar [...] contingentes de población que se situaban en los límites de la pobreza y la marginalidad”. Per últim, cal recordar que l’Estat espanyol arribarà gairebé a la fallida econòmica a les darreries de segle, en bona part per les despeses derivades de la defensa de les colònies, que alhora infligien severes derrotes a les tropes borbòniques i, a poc a poc, s’independitzaven i feien minvar l’apartat d’ingressos.

Les al·lusions a activitats musicals associades a l'hospici abans de l’absorció de l’ens per part de la Diputació de Barcelona l’any 1853 es redueixen als anuncis en diaris sobre l’enterrament del mestre Hipólito Casanovas a l’agost de 1887: “[…] fue el primero en introducir la enseñanza de música en los establecimientos de Beneficiencia españoles. Cuando acababa de cumplir el plazo de cincuenta años que se dedicaba a la enseñanza musical de los asilados en la Casa Provincial de Caridad […]”. Així, sabem que hi ha classes de llenguatge musical i cant pioneres almenys des del segon terç de segle. En cap cas però, es tractaria de res més que una instrucció musical bàsica per servir com a pedrera per a les petites bandes de regiments militars i, a més, formar un cor que puguera participar en els oficis litúrgics de la mateixa Casa. Ara bé, com s’explica a la revista La Ilustración Musical en el seu número dedicat a la banda, l’any 1883 la Casa Provincial de Caritat rep una donació de l’empresari tèxtil i diputat conservador, més tard president de la Diputació, Domènec Sert amb l’objectiu precís de crear una escola de música dins de la Casa. S’assigna la direcció de l’escola a Josep Rodoreda, qui compaginava la direcció de la Societat Coral Euterpe amb la docència de piano al Conservatori del Liceu. Un trienni més tard, es convertirà en el primer director de la Banda Municipal de Barcelona. En marxar Rodoreda, aquesta escola esdevé acadèmia amb una modesta orquestra quan es fan càrrec per oposició els mestres Climent Cuspinera i Francesc Laporta, tots dos vinculats al món coral i a la composició de temàtica sacra.

El segle XIX és crucial per al desenvolupament de les bandes de música civils. L’associacionisme obrer i l’interès per la formació cultural dels treballadors fa que els moviments corals i bandístics agafen força front a la tradicional orquestra, considerada més elitista, burgesa i sobretot més inaccessible econòmicament. Al mateix temps, les patents d’Adolphe Sax per a la construcció de la família dels saxòfons i dels saxhorns, les invencions del bombardí, el fiscorn i la resta de bugles, la invenció del sarrusòfon, les millores dels sistemes de claus dels instruments de fusta i l’aparició de nous sistemes com el Boëhm per a flautes, o els sistemes de pistons per als instruments de metall, milloren notablement l’afinació, la qualitat dels instruments i l’accés de grans grups de població a ells en baixar el preu i fer servir materials menys nobles com el llautó. Per això, la banda deixa de ser l’agrupació del protocol i l’acte militar i passa a ser una eina al servei de la societat civil, una eina més per fer art amb unes característiques específiques, però sobretot un intent de democratització de la música simfònica en el sentit que des d’aleshores, tothom pot interpretar música i tothom pot escoltar-la. La música simfònica surt dels teatres i sales i es desplaça al carrer.

Per això, no sembla estrany que es projectara des de la nova secció d’Acadèmia de Música la fundació d’una banda. Una de les primeres referències la trobem al Diari La Vanguardia de 12 de juliol de 1886: “El maestro de música de la Casa provincial de Caridad […] está introduciendo importantes reformas […] reorganizando la orquesta y aumentándola con el personal necesario, que pueda servir a la vez para orquesta y banda”. En el mateix diari però ja cap a 1889, llegim que es convida la Banda dels Salesians per desfilar i donar ànims als alumnes que estudien a la Casa per formar una banda. A partir de 1890, ja comencen les mencions d’actes on la formació hi participa tot i que encara no hi ha cap reglament que la regule. La persona triada per fer-se'n càrrec és el professor d’instruments de metall contractat, Josep Torres.

Un grup de músics menors d’edat i amb estalvis

En la primera etapa, la formació consolida 33 places de músics, tot i que amb aspiracions d’augmentar-ne el nombre en el futur per cobrir la totalitat d’instruments. Es classifica el nivell de cadascun d’ells amb les etiquetes “primera, segona i tercera classe”, de manera que això facilita el repartiment d’atribucions. S’estableixen proves d’accés i es conforma una reserva d’aspirants amb alumnes que encara no tenen prou de coneixements com per accedir-hi.

El ja citat número 63 de la Revista La Ilustración Musical dóna detalls sobre les condicions per integrar la banda: “Mediante un compromiso que suscriben sus padres o encargados, están obligados a permanecer en la Casa hasta la edad de dieciocho años y, faltando a esta condición, pierden la cantidad que tienen en depósito”. El dipòsit són els diners que han guanyat amb la banda i sobre els quals m’estendré més avant. Així doncs, els músics de la banda en la seua primera època són adolescents que no poden ser atesos a sa casa, bé perquè són orfes o bé perquè pertanyen a una familia necessitada o amb carències de qualsevol mena. A la Casa se’ls procura l’atenció, les cures i la formació bàsica i un cop allà, es descobreix que compten amb facultats per al domini d’un instrument, de manera que se’ls encamina cap a aquesta vessant.

Arribat l’any 1894, es redacta el Reglament de l’Acadèmia de Música, un document excepcional per comprendre com es relaciona la Casa amb els asilats de la Banda i com es reparteixen els diners. El segon capítol es dedica a les obligacions de professors i alumnes. Destaquen la preferència per assilats que no tinguen pares (s’han de quedar fins a la majoria d’edat, fixada aleshores en 25 anys), l’obligació de concórrer a classes diàries de dues hores d’instrument i el compromís d’estudiar un únic instrument.

Pel que respecta al cinquè capítol, es detalla el repartiment econòmic. Es determina que el director cobra el 10% del que s’obté. Un 40% se’l queda la Casa com a contribució de la Banda al projecte comú. Un altre 40% es guarda per als músics en “dipòsit”, com ho he anomenat abans. Cada vegada que participen a un acte, s’apunta en un llibre de comptes corrents individual que reflecteix quants diners en dipòsit disposa cadascun d’ells. El 10% restant queda com a fons de reserva. Un fons de reserva que s’utilitza per a comprar material, renovar instruments i per a despeses genèriques pròpies del flux de caixa habitual.

Sala d'estudi de la banda. Assaig a peu dret (Imatge: L'Esquella de la Torratxa, 1896)
Sala d'estudi de la banda. Assaig a peu dret (Imatge: L'Esquella de la Torratxa, 1896)

Miscel·lània de partitures i espais. La gira interminable

Des del punt de vista de l’activitat, la Banda de la Casa Provincial de Caritat ha de rebre l’estatus d’agrupació “totterreny”. Actua a tota mena d’actes: protocol·laris o festius, asseguts, dempeus o caminant, sola o acompanyada per cors, orquestres o d’altres bandes. Assagen a la mateixa Casa, situada a l’edifici que ara ocupa el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona al carrer Montalegre, i tenen dates signades a nombrosos indrets de Barcelona, a d’altres ciutats i pobles catalans i fins i tot hi ha cròniques sobre la participació junt amb els Cors Clavé a esdeveniments a les ciutats de Bilbao i Madrid. Hi ha un motiu primordial per a una agenda tan intensa i és que el projecte subsisteix sense gaire ajudes econòmiques, és a dir, la banda sobreviu del que treu a través dels contractes rubricats per a cada actuació.

Pel que fa al repertori, hi ha varietat però el denominador comú és la durada curta, segurament relacionada amb l’alleujament de la dificultat tècnica. En altre sentit, dominen les peces curtes i cèlebres a l’època. Per exemple, fragments de sarsueles, havaneres, pasdobles, polques, masurques, marxes, valsos i sardanes. També destaquen les obres compostes pels diversos directors i assistents de la Banda i l’Acadèmia. En darrer terme queden les partitures per a cor i banda de mestres com Clavé, Goula o Rodoreda i les músiques de compositors clàssics, de major dificultat tècnica.

Uns discs molt especials

Els enregistraments que ha digitalitzat el Museu de la Música són els primers que grava la Berliner Gramophone a la península amb una formació simfònica. Discs de set polzades de diàmetre i que permeten emmagatzemar so de durada no gaire superior als dos minuts. La sèrie comença amb el dígit 6 que indica que la procedència de la gravació és la Península Ibèrica. Premsats a Hannover, la typewriter marca els números 60000, 60004 i 60005 per a les tres sardanes. Això vol dir que parlem dels primers números del catàleg a Espanya i Portugal. Almenys consta que s’enregistraren més d’una desena de peces. Criden l’atenció dos aspectes fonamentals: per un cantó, se selecciona una banda no professional i amb músics joves i inexperts, per un altre s’enregistren tres sardanes totalment desconegudes com són La platja de Riells, Mercedes i Maria Cristina, a més d’una obra de Clavé que, fora de Catalunya, no té tant de ressò. Per sort, hi ha respostes per a les preguntes plantejades.

Com bé apunta Antoni Torrent, de l’associació FonoVilassar als seus articles “Una recerca interessant 1a i 2a parts” publicats als números 8 i 9 de Girant a 78 rpm: butlletí gratuït de l’Associació per a la Salvaguarda del Patrimoni Enregistrat, els tècnics de Berliner buscaven promocionar i donar a conèixer a societat catalana i espanyola el gramòfon i les seues possibilitats com a eina domèstica d’'audició musical que substituïra el fonògraf de cilindres d’Edison. D’aquesta manera, és probable que, si es tractava d’un enregistrament experimental, ni la Banda Municipal ni les orquestres del moment estigueren interessades a participar-hi. Tampoc la companyia voldria invertir gaire diners si l’únic que volien era enregistrar una banda de pocs membres i que no implicara una despesa important. Al cap i a la fi, conten les cròniques que la Banda de la Casa Provincial de Caritat era una agrupació humil però molt estimada per la població barcelonina, congregava un públic fidel i nombrós. També es comenta aquest assumpte al diari satíric L’Esquella de la Torratxa de 29 de maig de 1896, dedicat pràcticament en exclusiva a la Casa Provincial de Caritat: “y en un’ altra secció s’hi troban agrupats los músichs de aquella banda, que mes de quatre vegades haurán vist desfilar per nostres carrers, tocant ayres marcials ab un brillo qu’ enamora”.

Una troballa molt encertada de Torrent evidencia que la banda no rebutja cap possibilitat d’obtenir uns ingressos extraordinaris per la gravació d’una dotzena de discs. La comptabilitat de la Casa assenyala que, mentre els ingressos de la banda en l’any 1902 superen per poc les 8.000 pessetes, el 1901 hi ha un ingrés extraordinari catalogat com a “almoina” que tot sol frega les 5.000 pessetes. Queda clar que es tracta de conjectures, però pareix raonable suggerir que aquesta entrada irregular de diners és inusual perquè representa la més de la meitat dels beneficis anuals. Per tant, hi ha indicis que poden apuntar a que la contraprestació pecuniària del segell germano-americà hauria estat massa transcendent com per deixar-la passar per a una petita formació com la Banda de la Casa Provincial de Caritat. 

I sobre els gèneres escollits, cal mencionar el nom del músic, compositor i director Eusebi Guiteras, qui a partir de 1898 lidera la banda en substitució de Josep Torres i es converteix en una peça clau dels enregistraments de 1901. Guiteras prové del món coral, associat al Centre Empordanès de Barcelona, havia estat director de l’Orfeó Ampurdanés. Paral·lelament a l’entrada en la direcció de la Banda de la Casa, guanya una plaça de clarinetista a la Banda Municipal de Barcelona. La Platja de Riells, de clara temàtica empordanesa, Maria Cristina i Mercedes són sardanes escrites per ell mateix. Era costum a l’època que els directors i també alguns músics contribuïren al repertori de les seues pròpies bandes amb arranjaments de partitures cèlebres o amb composicions originals. Eixa tradició encara és viva a hores d’ara. D’altra banda, El Rigodon bèl·lic d’Els néts dels Almogàvers es troba a molts dels programes d’entre 1899 i 1903 que presenta l’agrupació allà on la conviden, per tant, cal suposar que la dominaven i això facilitaria la sessió de gravació.

Donades les curioses circumstàncies, la principal tesi per comprendre com és que van interpretar sardanes desconegudes seria que el mestre Guiteras va aprofitar per gravar les seues composicions i donar-les a conèixer. Per aquest motiu, el primer enregistrament d’una sardana no el va fer un cobla, sinó una banda de música.

Disc "La Platja de Riells"
"La platja de Riells"

Sobre sardanes encapsulades sense cobla i xicotetes apreciacions auditives

Una de les diferències sensibles entre orquestres i bandes és l’estandardització de les primeres pel que fa al nombre d’intèrprets segons l’època del repertori. Les bandes encara hui compten amb un nombre variable d’intèrprets que, fins i tot, pateix modificacions sensibles segons la tradició de cada regió. Si actualment el compositor escriu particel·les per a un bon grapat extraordinari d’instruments i el director posa en faristol tots els que té en plantilla, al 1901 el compositor-director escrivia per als instrumentistes que disposava en plantilla. No ha evolucionat tant aquesta manca d’enteniment entre el gruix de la comunitat bandística, poc acostumada a mirar més enllà del seu melic regional.

Dit això, ja no sobta tant l’absència dels instruments típics de la cobla. Tenora i tible només seran instruments fixes a la Banda Municipal de Barcelona i sols des de la segona reforma que emprèn Joan Lamote de Grignon a la dècada de 1920. Per tant, les intervencions solistes corren a càrrec de saxos i clarinets. El flabiol també és desplaçat pel flautí. 

S’escolten poques veus, menys que les que podrien oferir una trentena d’instruments, així que m’imagine que tal volta es reduiria l’aforament per qüestions d’espai i equip. S’observa també com la curta durada dels discs condiciona el tempo frenètic i les repeticions, escurçades al màxim. Per finalitzar, s’aprecia notablement que la banda compta amb puntals si més no al saxòfon alt, al clarinet i a la trompeta, que agafen les regnes quan la coordinació trontolla una miqueta. Se sap, perquè així ix publicat a la premsa, que els instrumentistes que destacaven a la banda, acabaven per opositar en edat adulta a la Banda Municipal i molts d’ells obtenien plaça.

En definitiva, els quatre discs enregistrats l’any 1901 per la Banda de la Casa Provincial de Caritat i digitalitzats pel Museu de la Música revelen la importància de les bandes de música en l’ambient sonor de la Barcelona de principis de segle, així com el paper essencial que juguen en els inicis del gramòfon com a aparell encara sense consolidar, tot i que s’intenta obrir pas com a objecte d’ús quotidià en l’àmbit domèstic.

Podeu escoltar aquí els enregistraments digitalitzats de la Banda de la Casa Provincial de Caritat.

Bibliografia consultada

Gabriel, P., Enrech Molina, C., Rosell, J., Pantaleón i Gamisans, M., Serrallonga i Urquidi, J. i Gabriel, A., 2015. La Casa de Caritat. Barcelona: Diputació de Barcelona.
Alcaide González, R., 2001. "Inmigración y marginación: prostitución y mendicidad en la ciudad de Barcelona a finales del siglo XIX. Una comparación con la actualidad". In: III Coloquio Internacional de Geocrítica. [en línia] Barcelona: Scripta Nova. Revista electrónica de Geografía y Ciencias Sociales. Universitat de Barcelona. Disponible a: http://www.ub.edu/geocrit/sn-94-103.htm [Consultat el 5 de febrer de 2021].
La Ilustración Musical Hispano-Americana, 30 d’agost de 1890. La Academia de Música de la Casa Provincial de Caridad. (63).
L'Esquella de la Torratxa, 9 de maig de 1896. La Casa de Caritat. Impressións. p.338.
Torrent i Marquès, A., novembre 2005. Una recerca interessant (1a part). Girant a 78 rpm. Butlletí gratuït de l'Associació per a la Salvaguarda del Patrimoni Enregistrat, (8), pp.9-13.
Torrent i Marquès, A., març 2006. Una recerca interessant (2a part). Girant a 78 rpm. Butlletí gratuït de l'Associació per a la Salvaguarda del Patrimoni Enregistrat, (9), pp.9-19.
Almacellas i Díez, J., 2006. Del carrer a la sala de concerts. La Banda Municipal 1886-1944. Barcelona: Ajuntament de Barcelona.
La Vanguardia, 1886-1904. Notes diverses sobre actes relacionats amb la Banda de Casa Provincial de Caritat. [en línia] Disponible a: http://hemeroteca.lavanguardia.com/  [Consultat recurrentment des del 15 de gener de 2021].