Notícies
Els rotlles de pianola del Museu de la Música de Barcelona
La col·lecció de rotlles de pianola del Museu de la Música té moltes característiques que ens permeten qualificar-la d’important, ja sigui per la forma d’arribada, pel bon estat en general dels enregistraments, la diversitat de marques i fàbriques que s’hi troben representades (quasi 50!) o l’elevada quantitat de rotlles d’artista que hi ha. Tots ells ens permeten conèixer com era la música que s’escoltava entre els anys 1900 i 1930 i, sovint, fins i tot podem detectar preferències quan els rotlles tenen marques molt visibles d’ús, laterals estripats, l’anella (que permet ancorar el rotlle al sistema de reproducció) estripada i recosida de mil maneres... o directament perduda.
El 100% dels rotlles han arribat a través de donacions fetes entre els anys 1970 i l’actualitat, gràcies a persones o famílies que volem esmentar especialment aquí, per ordre cronològic de la donació: Vilassar, Vda. Guardia, Martino Carreres, Montserrat Pons, Llonch, Guadres, Joaquim de Nadal , Itziar Belil, Ramon Torrescasana, Antoni Esquena, Busquets, Carmen Méndez i Manel Casas, Casademunt Borràs, Torà Barnadas, Francesc Herrero, Joaquim Garrigosa, Jordi Puigmartí, Maria Assumpció Raventós, Maria Rosa Miquel, Noemí Culla, Teresa Alsina, Jaume Barmona i Xavier Bullich.
En els darrers anys i gràcies a la catalogació progressiva dels nous fons, hem pogut establir criteris per gestionar aquestes donacions, per evitar duplicats amb la col·lecció de la Biblioteca de Catalunya i per aprofitar al màxim l’espai limitat de què disposem. Un cop arriben els nous rotlles, el departament de Col·leccions s’encarrega del procés d’anòxia, amb el qual la manca d’oxigen elimina tota possibilitat de supervivència d’insectes que suposin un perill per a la correcta conservació del fons.
La col·lecció de rotlles del Museu de la Música de Barcelona, en el moment de la seva re-inauguració a l’edifici de L’Auditori l’any 2007, estava formada per 1.771 enregistraments, descrits en un inventari informàtic amb cinc camps bàsics: títol/autor, mides, extensió de notes (65, 72 o 88), topogràfic i, en alguns casos, o bé l’estat de conservació o bé el nom del donant (als inventaris originals de les donacions en paper, però, sí que hi constaven el nom del donant i, també, la marca o fàbrica i el número de sèrie per a tots els enregistraments).
En una segona fase, hem volgut dur a terme dos projectes diferents que, en un futur, convergiran en un sol resultat: poder consultar i escoltar aquest fons. Per una banda, hem finalitzat la re-catalogació de tots els ítems i la catalogació de les noves adquisicions que, en aquests moments, ja sumen un total de 3.556 rotlles (duplicant en els darrers 10 anys el nombre inicial). Fou necessari fer una anàlisi de l’estat de la qüestió per conèixer quines pautes de catalogació caldria aplicar en el tractament d’aquest material i triar el model que més s’ajustés a les nostres necessitats. Els tres models foren la Biblioteca de Catalunya (BC) –amb un fons de 1.700 rotlles-, la Biblioteca Nacional de España (BNE) –amb un fons de 5.400 rotlles- i la British Library (BL) –amb 1400 rotlles-. Queden lluny dels 20.000 del Museu de la Pianola d’Amsterdam o dels 9.000 de la Universitat de Stanford. Finalment vam seguir el model de la BC, com a bons coneixedors del seu fons i, també, aprofitant que compartim el mateix sistema de catalogació, gràcies a això hem pogut conèixer que, del total, només 794 dels nostres rotlles són duplicats amb els seus.
A través de la catalogació, i en paral·lel a la recerca i presentació de la tesi doctoral del professor Jordi Roquer -en aquests moments el millor coneixedor d’aquests enregistraments- hem pogut detectar millores aplicables als nostres catàlegs, hem après a reconèixer autors i alguns dels seus pseudònims (n’és un exemple Clifton Worsley, nom artístic de Pere Astort, introductor del jazz a Catalunya), hem entès la importància de reflectir les tècniques dels rotlles (“accentuated”, “themodist”, “metrostyle”, etc.), hem detectat diverses versions d’un mateix rotlle (sovint una fàbrica tenia submarques o subcol·leccions i duplicava els seus catàlegs amb versions menys “treballades”), i hem revisat els títols uniformes i convertit tots els registres nous a les noves pautes de catalogació RDA.
Fins ara es considerava que gran part dels rotlles de pianola, pel que fa a matèria, eren "Pianola, Música per a", però vam veure que quasi totes les obres eren, en realitat, peces arranjades, reduïdes o adaptades a piano (si bé algunes inclouen “trampes” que un pianista real no podria tocar tècnicament), i només un petit número eren compostes específicament per a pianola, cosa que ens obliga a actualitzar els criteris en quant a la denominació de la matèria, quedant quasi tots en un “Piano, Música per a” (i indicant si són arranjats/adaptats, quan és el cas), i només un petit número entra dins música feta expressament per a pianola.
El segon projecte s’enfocà a la digitalització. El projecte fou iniciat per Jordi Roquer, qui juntament amb el Centre de Computació de l’UAB (CVC) i la col·laboració del Museu, va desenvolupar el Pianola Digitizer, un sistema de visió per computador que permetia una solució doble: digitalitzar el suport físic dels rotlles i, també, extreure’n el so en format MIDI (i posteriorment convertir-lo). En aquests moments tenim 1.500 rotlles de pianola digitalitzats que aviat podran sentir-se a través del nostre catàleg, mentre es revisa la màquina, després d’haver passat per la BNE, per anar després a la BC i, més tard, al Museu per acabar la meitat no digitalitzada.
Aquests dies entrem en una tercera fase: casar els registres bibliogràfics amb el so digitalitzat, que ha de passar primer per un procés d’edició, consistent en sampleritzar els arxius MIDI resultants amb un so de piano de la mateixa època dels rotlles i obtenir un arxiu mp3 que permeti a tothom escoltar aquest fascinant fons sonor d’una manera senzilla.