Blog

El Museu de la Música de Barcelona m’ha proposat comentar dos enregistraments de Josefina Huguet. Abans de res, situem la cantant. Josefina Huguet va néixer a Barcelona el 21 de setembre de l’any 1871, de pares urgellencs establerts a Barcelona. Va començar els estudis de cant amb el mestre Bonet i, l’any 1888, amb només 17 anys, ja va debutar al Liceu amb papers petits de L’africana, El barber de Sevilla i La favorita, i amb la Micaëla, de l’òpera Carmen. La fama va créixer i fou reconeguda internacionalment, arribant a cantar des del Teatro alla Scala de Milà a Nova York. Fou la primera soprano catalana que l’any 1903 va enregistrar un disc d'òpera. A Buenos Aires parlaven de la “gola Huguet” com una veu privilegiada i un fenomen del món del cant.

Aquests dos enregistraments són: 

• un disc publicat per The Gramophone and Typewriter, enregistrat prop de l’any 1902, d’una sola cara, de shellac negre, de 2 minuts i 4 segons de durada, i que podeu escoltar aquí; 

• i un cilindre de cera de la Biblioteca de Catalunya; aquest cilindre és de cera marró i té una durada de 2 minuts i 27 segons, utilitzant els primers segons per anunciar el contingut amb la frase "Allegro del primer acto de la Linda de Chamounix cantado por la eminente diva Josefina Huguet" (això, sí, amb una més que evident fonètica catalana), i els darreres per incloure els aplaudiments dels assistents a la interpretació i expressions com “Molt bé!”. Curiosament, el cilindre no només dura uns segons més que el disc, sinó que té una millor definició del so, segurament per tenir un millor estat de conservació en el moment de la digitalització.

En aquests dos enregistraments podeu sentir un fragment de Linda di Chamounix de Gaetano Donizetti (1797-1848), òpera estrenada a Viena el 1842 i presentada a la primera temporada del Gran Teatre del Liceu, el 1847. La cavatina “O luce di quest’anima” sempre ha estat molt apreciada per les sopranos perquè té un caràcter i una estructura que permet a l’artista exhibir els seus recursos vocals, afegint-hi ornaments i variacions. Una cavatina és un tipus d’ària que solia anar a l’inici de l’òpera, servint de presentació del cantant, i construïda amb una estructura binària, o sia, solia tenir dues estrofes encara que, a vegades, el text era el mateix. En aquest cas, les estrofes estan formades per dues frases força semblants: A i A’ (la segona difereix només una mica de la primera). A més, Donizetti hi afegeix una coda final molt brillant, per acabar d’arrodonir la peça. Per tant, la seva estructura general és: AA’ - AA’ - coda. Tanta repetició exigia, és clar, el millor de les dives, no només com a cantants sinó també com a músics, ja que s’esperava que enriquissin cada nova A amb mil i una filigranes.

Donades les limitacions de durada dels enregistrament d’aquesta època, la «Sra. Huguet» no pot cantar l’ària completa, així que en fa dues versions incompletes, sense renunciar, però, a ornamentar, cada vegada més, la frase principal. En la versió del disc de The Gramophone  canta una estrofa sencera i la coda (AA’ + coda) mentre que en la del cilindre de cera canta les dues estrofes, l’inici de la coda i una breu cadenza (AA’ - A’’A’’’ + cadenza), despatxant la cavatina de manera molt vistosa. Què és una cadenza? Doncs un fragment brillant, habitualment curt i sense acompanyament que sol coincidir amb un final de secció.

Si escolteu una darrere l’altra les dues versions, apreciareu la capacitat de recrear de maneres prou diferents la mateixa frase amb ornamentacions i giragonses que fan entendre la gran capacitat creativa i la sorprenent habilitat vocal d’una de les dives que van triomfar just en la darrera dècada del segle XIX i la primera del segle XX. Va enregistrar només entre 1903 i 1910, l’any que es va retirar de la interpretació. Aquests enregistraments ens permeten, doncs, tastar de primera mà l’estil del belcanto del segle XIX.