Blog

Guillem Brugarolas Canals (Barcelona, 1889-1959), fou un industrial barceloní, que va saber compaginar al llarg de la seva vida el negoci familiar (es va encarregar, junt amb els seus dos germans, de l’empresa química Brugarolas S. A., dedicada a la fabricació de lubricants per a maquinària industrial) amb l’activitat musical, centrada en la composició i en l'organització de vetllades musicals i literàries en les que hi participaven músics, cantants i poetes del moment.

Es desconeix si estudià al conservatori o va rebre classes particulars i quins varen ser els seus mestres; però el que si es coneix són les seves preferències musicals, gràcies a la seva biblioteca musical conservada al domicili particular d’un dels seus descendents: sobretot hi predominen les obres de Beethoven (sonates per a piano i trios), Schubert (impromptus i sonates), Mendelssohn (tota l’obra per a piano), Chopin (balades, valsos i preludis) i Wagner (la reducció per a piano de pràcticament totes les òperes), i en menor mesura es troben obres de Mozart (sonates per violí i piano), sonates de Muzio Clementi i fins i tot reduccions per a piano d’algunes sarsueles. Els seus gustos es troben en consonància amb la seva posició social i econòmica: home acabalat pertanyent a la burgesia industrial barcelonina, conservador i molt religiós, que va estar vinculat a La Lliga i que s’identificava plenament amb el corrent cultural de caire germànic propi del primer quart del segle XX.

Fins al moment se sap que va escriure setanta obres musicals, de les quals es conserven cinquanta-una, i entre les què es troben dues obres amb un mateix número d’opus (l’op. 63). En les creacions de Brugarolas Canals hi predominen les peces per a piano sol (Íntimes 2n i 3er quadern), les cançons (per a veu i piano amb textos de diferents poetes, com Joan Maragall, Francesc Pujols, Josep Maria López-Picó i del seu amic Miquel Melendres) i els trios (amb la formació clàssica de violí, violoncel i piano); així mateix escrigué duets per a piano i violí, dos quartets de corda, una obra per a cor i piano (Himne) i una peça per violoncel i piano (Pregant), de la que en va fer una versió per a violí, violoncel i orgue i una altra versió per a quartet de corda.

Resulta curiosa la brevetat del seu període creatiu, que abraça de 1918 a 1933; després de la Guerra Civil, Brugarolas Canals va deixar de compondre, no es coneix el motiu: potser els horrors de la guerra el van trasbalsar en excés, o bé la feina al negoci familiar el va absorbir per complet o, senzillament, musicalment no tenia res més a dir.

El fet de casar-se el 1917 amb Eulàlia Rocamora Rosés (filla d’Antonio Rocamora Pujolà, hereu del fundador de la major empresa de sabó d’Espanya, Rocamora e Hijos) sumat a la bona marxa del seu negoci familiar li va permetre dedicar-se a la música sense cap preocupació, fins al punt de no ocupar-se mai ni de promocionar la seva música, ni de buscar un editor per a la seva música, ni de difondre la seva música més enllà de l’esfera privada. Brugarolas Canals organitzava a casa seva vetllades musicals i literàries, les primeres pràcticament setmanalment, les altres de forma més esporàdica. Hi participaven sovint els seus amics músics, com el violinista i professor del Conservatori del Liceu Joan Altimira, el violoncelista Francesc Pérez-Prió i la cantant Conxita Badia (a la que li va dedicar l’obra Estacions). Ben segur que el repertori d’aquestes vetllades van incloure tant les obres de la biblioteca musical personal de Brugarolas Canals (Chopin, Beethoven, Schubert, Wagner...), com també les seves obres inèdites per estrenar. No és una casualitat que composés tan repetidament per a trio (piano, violí i violoncel) i per veu i piano, ja que eren les formacions musicals habituals en aquestes reunions. Val a dir que Brugarolas Canals al 1918 es va fer portar de Nova York un piano Steinway de mitja cua (encara conservat per un dels descendents del músic), tot un esdeveniment per a l’època.

En vida només va publicar tres obres: Estacions (de l’opus 34 fins l’opus 39), obra per a veu i piano (el text són poemes de Joan Maragall) i publicada l’any 1924; Pregant (op. 30), obra per a piano i violoncel, publicada l’any 1927; i A l’àngel de la guarda (Himne) (op. 59), composició per a cor i piano encarregada pels escolapis per esdevenir l’himne de l’escola, publicada l’any 1927. A més, la difusió de l’obra en vida del compositor va ser pràcticament nula; encara que es té constància de que l’adaptació per a violí, violoncel i orgue de Pregant es va interpretar a l’agost de 1931 a l’església de Lloret de Mar en motiu de la inauguració de l’orgue, i que el Trio op. 21 va ser interpretat el 23 d’abril de 1939 al Paraninf de la Facultat de Medicina amb Francesc Figueras de Barberà al piano, Joan Altimira al violí i Francesc Pérez-Prió al violoncel, els dos últims habituals de les vetllades musicals a casa del compositor.

L’estil de les obres de Brugarolas Canals és una original barreja que recull la gran tradició romàntica (Schubert, Chopin, Schumann i Wagner), la clara influència d’Enric Granados i una evident referència a la música popular catalana. Aquest particular estil es pot copsar sobretot en les seves obres per a piano, que són peces de format curt i de caràcter intimista, en les que destaca una simplicitat i claredat formal present en tota l’obra de Brugarolas Canals; així mateix, en quasi bé totes les seves obres és present un tipus d’escriptura molt vertical i de textura coralística, que fa inconfusible el so de les obres d’aquest compositor.