Donacions
Josep Barberà i Humbert. Una vida per a la música
Josep Barberà nasqué a Barcelona l’any 1874 i cursà els seus estudis musicals al Conservatori del Liceu. Vers 1907-1908 es col·locà sota el mestratge de Felip Pedrell, amb qui contragué una sòlida amistat que durà fins a la mort del mestre el 1922. Fou Pedrell qui li donà les orientacions definitives per a la seva carrera.
El 1917 donà el seu primer Curs de Melòdica, que atragué l’atenció de músics i intèrprets de l’època. Gràcies a aquest petit èxit, l’Ajuntament de Barcelona en subvencionà les següents edicions. Arran d’aquest curs, la pedagoga Maria Montessori li encarregà l’estudi de l’educació musical dels infants a les seves escoles.
Amb la dictadura de Primo de Rivera se suprimiren l’escola Montessori i el curs de melòdica. Aleshores, el 1925, Josep Barberà es va incorporar com a professor d’harmonia, contrapunt, fuga, composició i instrumentació al Conservatori del Liceu, dirigit aleshores per Joan Lamote de Grignon.
L’any 1931 Lamote presentà la dimissió per excés de feina i fou llavors nomenat director Josep Barberà, que ja havia substituït Lamote en ocasions anteriors. De la seva activitat com a director en aquest temps, i fins 1936, podem destacar la creació de la classe d’orgue, l’inici de l’Orquestra del Conservatori i el naixement de diverses filials que contribuiren a l’eixamplament d’aquesta institució.
En esclatar la Guerra Civil, el Conservatori del Liceu i les seves entitats annexes foren incautades per la Generalitat, que nomenà un delegat per comandar la institució. Tanmateix, el director i els professors del Conservatori continuaren en els seus llocs. Durant el mandat de Barberà com a director, el Conservatori augmentà el nombre de professors i d’assignatures, amb la creació de les càtedres de Formes Musicals, Música de Cambra, Educació Musical i Extensions de l’Harmonia a la Melodia. També s’ampliaren altres assignatures i s’obtingué subvenció per crear i mantenir una biblioteca i una discoteca. En aquell ambient sorgiren, però, tensions greus en el Conservatori, que acabaren minant la voluntat i l’interès de Barberà, que renuncià al càrrec a primers de març de 1938. Però el conseller Carles Pi i Sunyer no li va admetre la dimissió fins el mes de maig. Amb això acabà la seva direcció i en entrar els franquistes, el 26 de gener de 1939, fou separat del Conservatori.
Paral·lelament a la direcció del Conservatori, Barberà també formà part del Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU), i va presidir la Ponència d’Ensenyament en substitució de Joan Alavedra. També fou nomenat tresorer de la Comissió Editorial de la Música Catalana, creada per la Generalitat el 1938.
A més d’aquestes activitats, Barberà va treballar en el camp de l’etnomusicologia seguint les orientacions de Felip Pedrell i col·laborà amb l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya (OCPC) des de la seva fundació. Juntament amb Pere Bohigas va dur a terme missions de recerca a la comarca de la Segarra, ressenyades als volums II-III de l’OCPC publicats els anys 1926 i 1928, i també al Vallès, tot i que no es publicà fins al 1996 al volum VI, ja que l’Obra va quedar interrompuda per la Guerra Civil. Els materials es guardaren a Suïssa i foren retornats per Rafel Patxot a l’Abadia de Montserrat l’any 1991.
Els estudis de Josep Barberà sobre la cançó popular no s’han publicat, però es conserven apunts de les seves conferències sobre aquest tema. Les variants de la cançó popular, per exemple, fou donat a l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya. Un altre estudi, Concomitàncies de la cançó popular catalana amb la d’altres països, fou publicat a la Revista Musical Catalana; i encara un altre, Supervivències gregues en la cançó popular catalana, fou presentat en el Congrés de la Societat Internacional de Musicologia celebrat a Barcelona l’abril de 1936.
Barberà no deixà mai de dedicar-se a la composició: obres corals, lieder, música per a piano, cançó popular harmonitzada nacional o estrangera, i un llarg etcètera. En l’àmbit simfònic va escriure El fumador d’opi (1919), Els ballaires dintre un sac (1921), L’enterro de la bruixa (1922), Idil·li (1921), Alfeu i Aretusa (1933) i Simfonieta (1931). Podríem afegir-hi, entre d’altres, Simfonia –la qual no pogué estrenar-se a causa de la Guerra Civil– i Lamentació, estrenada per a l’Abadia de Montserrat.
Durant i després de la Guerra Civil composà encara Clar de lluna, un segon Idil·li, Jael, Agar, diversos Valsos i Preludis per a piano, i una Simfonia sintética, que no acabà però de la que deixà escrits el primer i el segon temps.
Les seves obres teòriques han quedat inèdites –els materials es troben ara a la Biblioteca de Catalunya–, a excepció de Cuatro lecciones de alta teoría musical (J. Masó ed., Barcelona, 1948). Finalment, portà a terme la revisió i posada al dia de la traducció castellana del Diccionario de la Música de Michel Brenet (Barcelona, 1947), i col·laborà en els diccionaris de la música de l’editorial Labor i d’Albert Torrellas, apareguts ja després de la seva mort, esdevinguda el 19 de febrer de 1947.
