Blog

Andreu Suriol Farré, farmacèutic, nascut a Barcelona el 1894, i Dolors Escofet Bonsoms, nascuda a Banyeres del Penedès el 1895, es van casar en aquest últim municipi el dia 4 d’agost de 1919. El 14 de juny de 1920 nasqué el seu primer fill, el meu pare Agustí.

Trenta-cinc anys després decidiren fer un viatge transatlàntic i visitar Nova York. Això fou l’agost de 1954.

De com era Nova York aquells dies, ens ho explica Josep Pla en la seva obra Week-end (d’estiu) a Nova York, ja que va coincidir en el viatge a la “Motonave Guadalupe” amb els meus avis. Val a dir que entre ells i Pla no hi havia cap relació: no eren ni amics, ni coneguts, ni saludats. O això és el que sempre he pensat.

Com era natural, pujaren a l’edifici més alt del món d’aquella època: l’Empire State Building, on es trobaren amb una màquina gravadora i editora de discos, amb la que, mitjançant una (o unes) monedes, podies immortalitzar la teva veu durant un temps molt curt en un vinil de mida petita.

El vinil havia passat per les meves mans manta vegades sense que la curiositat per sentir-lo hagués estat suficient. Últimament, que estic fent repàs de la meva vida per tal de deixar memòria familiar escrita, el vaig posar en el reproductor i, oh sorpresa: el diàleg entre un home i una dona que parlen de qüestions intranscendents, que si el dinar els havia costat poc més que un dòlar, que si estaven allí  perquè celebraven els trenta-cinc anys de casats, cosa que em va fer pensar que aquelles veus eren les dels meus avis.

Vaig contactar amb el Museu de la Música de Barcelona, a qui he fet donació del disc i amb el desig de modular la velocitat de reproducció perquè les veus em semblen encara massa agudes, tot i la bona feina feta per tal d’editar-lo (de les 75rpm inicials ho fixem en 69rpm).

Podeu escoltar el disc postal clicant aquí.

La curta història d’un exili

Encara que la relació d’aquests fets amb la música és tangencial, il·lustren una anècdota dels fatídics dies de febrer o març de 1939, de quan va  ocórrer la fugida a França per l’imparable atac de les tropes franquistes.

El meu pare Agustí, cridat a files amb divuit anys, era dels nois que van prendre el nom de la “Quinta del biberó”, crec que estava en una companyia de Intendència i va anar retrocedint cap a la Seu d’Urgell, on servia a la cuina.

A pesar del mutisme de les moltes de les persones que van patir aquella Guerra incivil, alguna cosa havia pescat jo de les seves vivències. Com la resta de companys, va passar la frontera (ell en una ambulància) i allà els van escorcollar. Deia que ell duia dues maletes: una amb llet condensada i l’altra amb...DISCOS! Quina cosa més rara, i per mi, inexplicable.

Els discos li foren requisats, i ja no en sabem res més. En canvi, els pots de llet condensada li van servir —al tornar a Espanya, on fou internat en el camp de concentració de Santoña— per reviscolar un altre arbocenc desnodrit que es va trobar.

Cosa que no hauria pogut passar si li haguessin deixat la maleta amb els discos.

Sent una mica macabres, si en lloc de la llet condensada vivificadora, de destinar-li algun disc al seu amic, no podia ser altre que el Rèquiem de Mozart.