Blog

Londres, 1912. A la sortida de l’estrena de l’òpera Faust al Covent Garden, l’eminent professor de fonètica Henry Higgins (interpretat per Rex Harrison) i el coronel Pickering (interpretat per Wilfrid Hyde-White) discuteixen si la parla determina l’estatus social de la persona, el professor defensa que amb els seus mètodes de treball, en sis mesos pot fer passar a una pobra i inculta florista dels suburbis de la ciutat per una dama de l’alta societat.

Aquest és l’argument del clàssic del cinema My Fair Lady, dirigida per George Cukor el 1964. Però quins són aquests mètodes que fan estar tan segur al professor? El mètode és enregistrar la veu de la florista, Eliza Doolittle (Audrey Hepburn), escoltar-la i repetir constantment de manera correcta les frases enregistrades. Per poder enregistrar la veu, el professor té tot un seguit d’aparells: dictàfons, fonògrafs, gramòfons...

I què són aquests aparells que ensenya la pel·lícula de George Cukor? Segons la Gran Enciclopèdia Catalana, un fonògraf és un aparell que reprodueix per mitjans mecànics els sons enregistrats en un cilindre, i un dictàfon és un aparell per a enregistrar i reproduir dictats i converses.

El fonògraf va ser desenvolupat per Thomas Alva Edison el 1877 i la primera patent va ser emesa el 19 de febrer de 1878. Els primers aparells enregistraven el so sobre cilindres de cera de parafina i cera alba, tenien una durada d’uns dos minuts i en poques reproduccions el cilindre es feia malbé i s’havia de substituir per un altre. Quan a començaments de segle es va substituir la cera per un plàstic més dur, va permetre enregistraments de fins a 4 minuts, i per tant es podien fer servir els cilindres més cops, i això va fer abaixar el preu dels cilindres i es va popularitzar una mica més aquest invent, però el preu de 35 centaus de dòlar encara era una mica car per a la població, que tenia un sou mig de 9 dòlars al mes per 52 hores setmanals.

El fonògraf, juntament amb el gramòfon va ser l’eina més comuna per a reproduir el so des de finals del segle XIX fins a la dècada de 1950, que van ser substituïts per la cinta magnètica.

L’any 1978 el Museu de la Música compra a Francisco Arellano Elías una important col·lecció de prop de 180 instruments, majoritàriament fonògrafs, gramòfons i dictàfons, i també més de 500 cilindres de fonògraf, 1000 discos de gramòfon, cartells, quadres i tot tipus de complements per aquests tipus de peces. No en sabem gaire cosa d’aquest col·leccionista, només conservem els documents de compra de la seva col·lecció.

També hem trobat que l’any 1989 es va fer una important donació al Museo del Pueblo Español, pertanyent al Museo Nacional de Antropología, per part justament de Francisco Arellano Elías, de tota una col·lecció d’aparells d’ús domèstic, des de cuines econòmiques, els primers models de cuines de gas, les primeres torradores elèctriques, cafeteres elèctriques o les primeres estufes elèctriques. Si es tracta del mateix donant, estaríem davant d’un col·leccionista enamorat de les invencions tecnològiques de començament de segle XX i dels grans canvis en disseny i tecnologia.

Una de les feines del departament de col·leccions d’un museu és el d’anar revisant, catalogant, documentant i restaurant les diferents peces que formen part del patrimoni del museu. En aquest sentit, el passat mes de novembre es van iniciar unes sessions fotogràfiques amb la col·lecció de fonògrafs del museu per millorar-ne la seva qualitat. En total, en vuit sessions, es van fer fotografies de més d’un centenar d’instruments d’aquesta tipologia. Això va comportar fer una revisió prèvia de tots els aparells que teníem tant a la exposició permanent com, sobretot, a les reserves.

Al fer la revisió es va aprofitar per fer una sèrie d’intervencions de neteja  i consolidacions de material, i també s’ha aprofitat per millorar la documentació ampliant informacions de cada peça, com pot ser el cas dels Amberola, un model de fonògraf que va fer la marca Edison després d’un incendi a les seves fàbriques, consistia en un model més senzill, tant de caixa com de mecanisme, per a cilindres de 4 minuts, i en va fabricar tres models diferents, l’Amberola 30, el 45 i el 50, el número del qual indicava al minorista el preu inicial en dòlars.

També vam poder documentar el fonògraf amb pila elèctrica Grenet, el primer sistema per aportar energia per fer girar el cilindre, creat el 1889 i en desús quan es va imposar el sistema mecànic de donar corda a un mecanisme de rellotgeria.

Al fer la revisió de les peces i de tots els seus accessoris es van poder assignar algunes campanes o suports desaparellats durant algun dels trasllats que han patit les peces des de que van ingressar al museu el 1978. El mes de desembre en Jordi Puig, el fotògraf, ens va fer arribar més de 1400 imatges, que han passat pel procés de reanomenar fitxers, catalogació, descripció i enllaç a la fitxa de cada peça, per posar-les a disposició del públic a través del catàleg d’instruments. Totes aquestes imatges formen part ja d’una col·lecció digital de fotografies, vídeos i documents multimèdia del museu amb més de 66000 registres.