Blog

Barcelona, 1904. Els cercles artístics i intel·lectuals de la ciutat bullen amb vetllades musicals, lectures poètiques i teatre líric. Enric Granados, el gran pianista, fundador de l’Acadèmia que duu el seu nom, apassionat de la poesia romàntica i d’Edvard Grieg, organitza sessions musico-literàries en què es representa teatre, es toca música i es llegeix poesia. 

La nit del 6 de juny Granados s’ha fet acompanyar de Josep Maria Roviralta, industrial i mecenes, que dicta una conferència sobre la relació entre poesia i música, i de l’amic i còmplice Adrià Gual, autor i director teatral de referència. Gual presenta una creació pròpia, L’última primavera, inspirada en l’obra homònima de Grieg. Els actors del Teatre Íntim es mouen lliurement amb la música, mentre Enric Granados dirigeix l’orquestra de corda. Per acabar, un moment màgic, efímer i irrepetible: la declamació de La nuit d’octobre d’Alfred de Musset a càrrec de Pierre Mottmeyer i Marie Monros, amb les improvisacions al piano del propi Granados. 

Alfred de Musset era un referent per als artistes i intel·lectuals modernistes a la Barcelona del tombant de segle XX. La nuit d’octobre forma part d’un cicle de quatre poemes que Musset escriu entre 1835 i 1837, després de l’agra ruptura amb l’escriptora George Sand. Aquestes quatre nuits (mai, décembre, août i octobre), escrites en forma de diàleg entre el Poète i la Muse, formen una crònica apassionada i dolorosa de les tribulacions amoroses i artístiques del poeta, entès com a autor i com a protagonista. La traducció de La nuit d’octobre que aquí presentem és la d’Alfons Maseras de 1922. Aquesta traducció es va representar a l’obertura del curs de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic el 1922, i Adrià Gual la va escollir personalment per a la represa del Teatre Íntim a la Sala Myria, el 1924.

No consta que Granados repetís l’experiència d’acompanyar poesia després de la vetllada de 1904. D’aquella nit de juny només en va quedar un rastre: un manuscrit que conté la còpia del poema a la dreta, i a l’esquerra indicacions i motius musicals manuscrits, clarament identificables com a anotacions d’Enric Granados. Aquesta joia forma part de l’Arxiu Històric del Museu de la Música gràcies a la donació de la família Granados, i és la llavor que ens permet reviure avui aquella nit amb la veu de Sergi Belbel i el piano d’Albert Guinovart. El manuscrit mostra com Granados, hàbil improvisador, va preparar-se l’espectacle: a la primera pàgina hi escriu dos temes que corresponen al Poète i la Muse, essent el primer un fragment de les Escenas románticas que va publicar el mateix any 1904. Les indicacions es van fent progressivament més curtes i els fragments musicals s’alternen amb acotacions escrites ben suggerents: “berceuse”, “poeta y rossiñol”, “tema sombrio”, per acabar amb “tema de sol y luz”.

Per emmarcar La nuit d’octobre i situar-nos en l’univers pianístic de Granados, Guinovart ens ofereix el virtuosisme i lluïment de l’Allegro de concierto (1903), guanyadora d’un concurs de peces d’aquest estil organitzat pel Real Conservatorio de Madrid, i el lament de La maja y el ruiseñor, de la suite Goyescas (1911), un cant d’amor i desesperació amb el paper simbòlic del rossinyol com a emblema de l’amor romàntic. Per acabar, un homenatge contemporani a la memòria de Granados: els Valsos poètics (2011) d’Albert Guinovart, amb la mateixa estructura que els de Granados (introducció, sis valsos de caràcter i final), que honoren el músic, l’artista, el pintor, el lector, el creador, un personatge polièdric i apassionant.