Blog

Hem estat confinats a les nostres cases per combatre aquest minúscul enemic que ens nega el contacte amb els éssers estimats, que ens distancia, ens arracona i ens aïlla  fins a trencar els nostres vincles socials. És dur.

Tots hem passat uns llargs dies de solitud, potser total, o compartida amb la parella o la família. Hem tingut temps per pensar, per riure, per plorar, per imaginar, per cantar i per omplir de música les nostres hores. I necessitàvem compartir, i per això hem posat la imaginació al davant i hem transformat la solitud en comunicació.

Recordeu quan, per les xarxes de comunicació, o potser en directe, vàreu sentir com sonava un instrument o una veu des d’un balcó? I quan s’hi afegia un nou instrument que intentava, en la distància de les cases, compartir la dansa dels sons? El silenci de la ciutat, la buidor dels carrers, va donar pas a la música. I amb la música la comunicació, l’emoció. Els sons viatgen per l’aire i la música arriba a les diferents oïdes, segur que no amb la precisió desitjada, però sí amb tota la força i sentiment necessari per emocionar i dibuixar en els rostres un somriure que uneix la tristor, la por i l’alegria de cadascuna de les persones recloses en la seva llar.   

La música és així, i els músics fan música. No en tenien prou amb disposar de llargues hores per estudiar. No era suficient poder treballar una partitura fins el mínim detall. Calia aquest receptor necessari per tancar la interpretació. Calia transformar l’art dels sons en el fet musical. Compartir.

Tal com recordareu, la cosa no es va aturar aquí. La imaginació es va posar al davant i la tecnologia va fer el seu paper. Evidentment, no tots els músics toquen sols. Malgrat les deficiències dels coneixements informàtics, les xarxes es van omplir de duets, grups, corals i orquestres que amb un minuciós treball realitzat individualment, aconseguiren oferir-nos magnífiques obres de conjunt. Ben segur que cada músic va trobar a faltar aquella mirada còmplice del company, aquell gest precís i discret o aquella expressió particular que transformen una suma de veus o d’instruments en un fet col·lectiu i compacte, únic. Però la necessitat de comunicació i el desig de compartir no tenien aturador.

Fins i tot vàrem poder escoltar meravelles que, si no fos que sabem que la tecnologia ens acompanya, pensaríem que per les xarxes corren fenòmens sobrenaturals. Em refereixo al fet  que alguns músics es varen clonar a ells mateixos i així varen fer obres per a diferents instruments tocats per una sola persona.

De fet, no és una novetat que un músic no en tingui prou amb tocar un sol instrument i necessiti un company musical. I no sempre aquest està disponible. Una mirada cap enrere ens pot fer veure que sovint algun intèrpret ha buscat la manera d’acompanyar-se ell mateix amb un instrument rítmic. És molt comú per exemple un flabiol i un tamborí tocats per una mateixa persona. Només cal que mirem una cobla de sardanes. Però aquest binomi instrumental no és pas exclusiu ni únic, ja que entre altres llocs, el podem trobar a Eivissa, a Mallorca o si ens allunyem una mica més al País Basc.

De fet, molts músics han inventat ginys per acompanyar-se ells mateixos amb un instrument rítmic. També és habitual que un intèrpret toqui alhora diferents percussions. Pensem en la bateria com a conjunt instrumental. Més rar és que una sola persona toqui al mateix temps diversos instruments melòdics o polifònics. Potser ens pot venir al cap algun cantant tocant la guitarra i l’harmònica amb l’ajut d’un suport penjat al coll. Però mirem altre cop la història.

Penso en l’orgue, de rica sonoritat i complexa construcció, amb el que l’intèrpret pot executar diferents melodies amb diversitat de timbres. No obstant, no deixa de ser un sol instrument.

Si ens fixem en el claviorgue veiem un intent clar de combinar dos instruments en un de sol, un orgue i un clavicèmbal. En el Museu de la Música hi tenim un magnífic exemplar (MDMB 821) del constructor de Nuremberg Laurentius Hauslaib del segle XVI. Està en perfecte estat de funcionament després d’un llarg i minuciós procés de recerca i restauració.

Com potser tots sabem, en el període romàntic el piano va ser el rei en l’àmbit instrumental. El que sorprendrà a algú és que la imaginació dels seus constructors no tan sols va treballar  en els mecanismes, les formes i el so. Diferents pedals ajudaven al pianista a modificar el timbre de les notes. Però sembla ser que no en tenien prou i hi van afegir més pedals per accionar tambors i panderos. Ja us podeu imaginar un o una pianista de la noblesa europea del segle XIX tocant el piano i la percussió alhora. Era la moda del moment, música allà turca, que influencià a molts compositors, conseqüència de la presència a Europa de bandes militars de l’Imperi Otomà. En el Museu hi trobarem diferents pianos que tenen pedals que accionen la percussió. Podem fixar-nos en el magnífic piano de cua del constructor Thyjm de Viena  (MDMB 425). Disposa de 7 pedals i en l’exuberant decoració del moble hi podem veure unes figures humanes tallades a la part superior de les potes, sens dubte recordant els músics turcs.

També a la mateixa època es construïren nombrosos instruments mecànics, que incorporaven diferents estris musicals en un mateix moble. En aquest cas ja no era que un executant toqués diversos instruments, ara fins i tot eliminaven l’intèrpret i el substituïen per un programa predeterminat en una cinta perforada o un corró i tan sols calia donar voltes a una maneta. Però aquest no és el tema d’avui, estem parlant del músic que està sol, o sigui que deixem-ho per un altre dia.

Sí que seria el nostre personatge el músic que podríem nomenar genèricament com a home orquestra. Moltíssims intèrprets han inventat mecanismes de palanques i tiradors que acoblats al seu cos accionaven diferents objectes sonors. El carrer ha estat el principal camp d’acció d’aquests músics, que sovint han animat les festes dels pobles. Encara ara podem trobar-ne que segueixen aquesta tradició. Val la pena citar un conjunt de 60 instruments acoblats per ser tocats per un sol músic dalt d’un tricicle, que es conserva al Museu. Em refereixo al Tricimelotocus Orquestralis, construït i utilitzat pel músic i actor Eugeni Solé als anys 80.

I ja per acabar potser que tornem a pensar en la Còvid19, ja que encara no ens ha deixat i hem de tenir-la present.

Un dels llocs on l’inici de la pandèmia a Catalunya va fer molt de mal és a Igualada. I per això volem parlar d’un músic d’aquesta ciutat. El Pep Massana respira i transpira música per tot arreu. I, tot i ser un gran violinista i compartir la música amb diferents músics i formacions, sovint necessita un altre instrument, encara que estigui sol. No és tan sols la solitud del músic, la manca de la mirada còmplice o del somriure de l’emoció compartida. Necessita omplir d’harmonia les solitàries notes del seu violí. Sempre ha buscat camins i ara, amb el confinament, ha pogut realitzar un projecte per poder tocar un altre instrument al mateix temps que el violí.

La majoria dels instruments es toquen amb les mans i també amb la boca. De fet els peus no estan prohibits i tenen la seva importància, per exemple en la bateria, en els pedals de l’arpa o en els del piano. Normalment quan escoltem un orgue no veiem al músic, però si veiem un organista tocant un orgue de catedral ens adonarem que a part de tocar dos o tres teclats amb les mans, utilitza els peus per tocar uns pedals corresponents a les notes més greus.

Quan estava a casa, reclòs per protegir-me de la pandèmia, vaig rebre un vídeo del Pep construint un instrument. És un clavicitèrium em va dir, és com un clavicèmbal que es toca amb els peus. Ara les seves mans acaricien el violí que dibuixa melodies mentre els seus peus es mouen marcant el camí de l’harmonia que l’acompanya.

El confinament d’Igualada, malgrat tot el mal que ha fet, ens ha mostrat la força, la voluntat i la cooperació per lluitar contra la covid19 i també per veure i escoltar un violinista que mou els peus i ens meravella amb la seva imaginació i la seva música.