Blog

En un context musical parlar de l’ànima no és pas una cosa totalment inusual. Els sentiments i emocions que la música aporta a les nostres vides són sempre difícils d’expressar amb paraules. Per aquest fet, paraules de contingut ampli, inconcret, pregon o espiritual ens poden ajudar a descriure quelcom potser indescriptible, la música. Si parlem d’instruments també utilitzem expressions que recerquen allò que va més enllà de la matèria. Pensem en el violí, si busquem en el seu interior hi trobarem una petita peça de fusta que es coneix amb el nom d’ànima. No és gens estrany aquest nom, ja que una petita variació en la col·locació d’aquesta peça pot representar una gran transformació del so de l’instrument. Tocar l’ànima no ho pot fer qualsevol, en aquest cas ho deixarem pels lutiers. Però avui no parlarem d’aquest instrument, més aviat farem un viatge a l’altra punta del món per cercar-hi alguna cosa desconeguda.

El nostre objecte d’estudi és una flauta, de fet són dues flautes travesseres de Papua Nova Guinea. Les flautes MDMB 1373 i MDMB 1374 són dos instruments que van ingressar al Museu de la Música l’any 1970. Formen part d’una rica col·lecció d’instruments adquirits per al Museu de la Música en un dels viatges realitzats per l’antic director del Museu Etnològic de Barcelona, el doctor August Panyella , acompanyat de l’antropòleg i escultor Eudald Serra i del col·leccionista Albert Folch

Les dues flautes són de bambú i de mides molt espectaculars, de més de dos metres de llargada. Estan decorades amb uns trenats de fibres vegetals. No disposen de forats per produir diferents notes sinó únicament una obertura lateral propera a l’extrem tapat, com les flautes travesseres. La diversitat de sons s’aconsegueix amb les diferents intensitats de l’aire que es dirigeix al bisell (caire del forat), per produir sons harmònics. A l’extrem superior, és a dir al cap de la flauta proper al forat, cada instrument disposa d’una escultura de fusta. La flauta més petita, està coronada amb un ocell, en la més gran hi figura un rostre humà a tall de màscara totèmica.

Què més en sabem d’aquestes flautes?, què en sabem d’aquesta cultura? Poca cosa. Podem dir que són de la regió del Sepik de Papua Nova Guinea i que són instruments cerimonials utilitzats en rituals d’iniciació dels homes. Sabem també que sempre van per parelles i que no poden ser utilitzades ni vistes per les dones ni els nens. Què més? Tenim també una idea més o menys confosa del què signifiquen les figures diguem-ne totèmiques. Podrem dir que són com un símbol que fa de vincle amb el món dels esperits, dels déus i dels ancestres. Potser tot això ens resulta suficient per pensar que existeixen cultures que viuen encara en relació amb la natura i que els seus rituals estan integrats en la seva vida. Possiblement preferim creure que amb els nostres viatges no interferim en la seva pròpia evolució cultural i podem observar l’essència salvatge d’un mon desconegut. Segur que saber que uns objectes estan prohibits a les dones ens fa pensar que nosaltres hem avançat molt. Potser sí, però no rasquem gaire.

I amb aquesta visió etnocèntrica, amb la mirada d’un conservador de museu europeu que ha vist instruments de construcció exquisida, d’extraordinària decoració artística i de bellesa i sonoritat notables, vaig mirar les dues flautes de Papua Nova Guinea. Instruments curiosos, originals. A nivell musical possiblement amb moltes limitacions, però és clar, no cal analitzar-ho amb la nostra escolta musical. Són instruments rituals i la seva funció no és musical. De fet, val la pena recordar les paraules del musicòleg Curt Sachs, un dels fundadors de l’organologia moderna, en referir-se a les cultures animistes. Més o menys venia a dir que per dirigir-se a les forces desconegudes de la natura, als déus o als ancestres, el so s’havia d’emmascarar, o sigui que no podien parlar amb la pluja, el vent, els animals o els avantpassats i dir amb veu clara i transparent que a veure si para de ploure d’una vegada. Calia posar-hi una mica de distància i per això servien els rituals on l’escena, els objectes i el so formaven un tot. Si pensem en els nostres rituals religiosos i socials, que en tenim per donar i per vendre, podem entendre una mica que perquè la cosa funcioni cal farcir-la una mica. O sigui que si la núvia va vestida de blanc, segur que el matrimoni anirà millor.

Seguim mirant els instruments, ara concretament la flauta més gran amb el rostre humà. Els materials són evidentment els propis de l’indret. Escultura de fusta, cos tubular de bambú amb decoració senzilla de pintura i anelles de fibra vegetal trenada. En mig d’això, una cinta d’un material plàstic, concretament el que en diríem cinta adhesiva, embolcalla la part central de l’instrument. La mirada del coneixement de la vella Europa, o sigui l’equip tècnic del Museu,  censura aquesta manca de criteri que ha utilitzat un material tan poc noble per subjectar una possible esquerda. I dit això entrem en acció.

En aquesta ocasió, vaig tenir el privilegi de fer la primera part de la intervenció. Quan l’esquerda quedés al descobert podria comptar amb l’experiència i coneixements  del restaurador. El procés va ser lent, cada dia dedicava una estona a desencolar la cinta adhesiva amb un dissolvent, lentament, no volia trencar el material. De fet, en tota restauració cal sempre conservar tot el que eliminem. La vida i la història de l’instrument han de quedar documentats, si més no tot el que fem i perquè ho fem. Varen passar uns quants dies i, no sé perquè, l’emoció d’arribar a descobrir l’esquerda creixia progressivament. Desfer les darreres voltes de la cinta em va comportar un astorament immens. Segur que ja ho intuïa. No existia cap esquerda, la canya de bambú estava intacta, neta. Dues fulles vegetals, ara ja seques, descansaven sobre l’instrument. La cinta era l’embolcall que guardava i amagava de qualsevol mirada aquell secret. Potser podríem dir-ne l’ànima de l’instrument. El nexe d’unió de la natura amb l’objecte. De l’home amb el tòtem, del ritual amb l’efecte desitjat.

No sé perquè però en aquells moments em van venir al cap els llibres de Tintín. Possiblement Les set boles de cristall, no n’estic segur, però vaig pensar que una maledicció cauria sobre meu. Havia vist i tocat amb les meves mans quelcom que estava ocult a la mirada. Potser ara ho explico amb un cert humor. De fet no va durar gaire aquesta por al desconegut, però sí que em va quedar una sensació d’haver envaït quelcom que no em pertocava, gairebé un sentiment de profanació. 

En aquella època, parlo de la dècada dels noranta, encara no disposàvem de gaires facilitats per connectar-nos per internet amb altres professionals per compartir el descobriment. No obstant, ens vàrem comunicar amb alguns conservadors d’altres museus i la seva opinió va  coincidir totalment amb les nostres intencions. Torneu a amagar les fulles i aquí no ha passat res. I mans a l’obra, amb tota la cura i el respecte, vaig refer tot el treball dels dies anteriors. Les fulles van retornar a descansar en contacte directe amb el bambú de l’instrument i utilitzant la mateixa cinta, vaig ocultar-les, podríem dir per sempre, de qualsevol mirada. No sé si les coses han quedat com abans. Desconec si s’ha trencat aquest nexe d’unió entre l’instrument i l’esperit d’aquell home que el va fer. Possiblement, si existia aquesta relació, ja es va trencar quan l’instrument va anar a mans de la nostra civilització. Potser ara, el que ens pertoca és obrir una mica més la nostra mirada i respectar allò que desconeixem.

Ara sembla mentida no haver-hi pensat. No és la primera vegada que una determinada cultura utilitza materials que no li són propis. La raresa, l’escassetat i la utilitat d’una cinta adhesiva en un context on la natura és la única subministradora de materials, li confereixen un valor, per a nosaltres incomprensible, des d’un context urbà. És evident que els nostres ulls no van veure aquest instrument com el veien els qui el van crear.

Conservem, respectem, venerem la nostra història, i fem dels objectes els representants i nexe d’unió amb el passat. Quan descobrim, estudiem i analitzem altres cultures tenim encara massa endins aquest sentiment de creure que nosaltres som el centre del món. No sé si el que vaig veure en aquell instrument era l’ànima, no ho sé. Però el que es ben segur és que jo era massa lluny d’aquella flauta que tenia a les meves mans.