Blog

«Cultura jo no en faig, jo tan sols canto / cançons de gust dubtós, / m’ho han dit a voltes,  /  d’altres  han  opinat  que  sovintejo  /  amb  certes  paraulotes  poca-soltes.»  (“La cultura”. Francesc Pi de la Serra, 1974)

En Quico (Barcelona, 1942) es considera un artesà que fa cançons; d’ofici: cantautor. És el més gran dels Setze Jutges en actiu i l’aprenent més jove tocat pel blues i la màgia de Big Bill Broonzy. Encomanat de la manera de dir les coses de Brassens, Pi de la Serra pot reivindicar després de 75 anys de vida un cançoner relativament curt  però  efectiu,  on  les  cançons  evoquen  des  del  seu  nom  imatges  que, un cop escoltades, ja mai ens deixaran.

L’home del carrer, Verda, Cançó de l’atzar, Si els fills de  puta  volessin  no  veuríem  mai  el  sol,  Passejant  per  Barcelona,  Fills  de  Buda,  Suau, formen part de la nostra història i la d’un país que, sovint, no ha estat prou just amb els seus creadors. En Quico, però, ha tingut sempre al costat els seus amics: els d’aquí “Bonet, Serrat, l’enyorat  Ovidi”,  els  d’allà  –Sabina,  Aute,  Ana  Belén–,  i  els  de  més  enllà  –Paolo Conte, Gilberto Gil, Caetano Veloso...–. Tot ells companys que han compartit amb ell l’art d’estimar; d’estimar la música, el seu ofici i la seva eina: la guitarra. Ja  de  ben  jovenet  es  va  deixar  captivar  pels  acords  tríades  del  rock  amb  el  seu  grup  Els  4  Gats,  intèrprets  d’himnes  i  balls  iè-iè  com  el  “Cla  i  cat”.  En  paral·lel,  i  sota l’aixopluc dels Jutges, Pi de la Serra es va trobar acompanyant Miquel Porter i escrivint les seves primeres cançons amb aires de chanson sorneguera. Ben aviat, l’ombra brasseniana de les seves rimes va començar a brillar amb la llum del blues.

D’ençà  que  el  va  descobrir  al  Jamboree  de  Barcelona,  sempre  l’ha  acompanyat. És així com encomana la seva passió cada setmana “des de fa vint-i-cinc anys!” a través del seu programa T’agrada el blues? a la sintonia de Catalunya Ràdio.

Irreverent  per  definició,  les  cançons  i  l’humor  –el  bo  i  el  dolent–  d’en  Quico  funcionen com un antídot a l’avorriment, bastides sobre una escala de valors ben senzilla.  Gairebé  tota  l’obra  del  músic  barceloní  s’aguanta  sobre  quatre  pilars:  la justícia, la llibertat, la igualtat i el respecte. Diumenge dia 16  presentar amb l’Amadeu  Casas  a  la  guitarra  i  en  Joan  Pau Cumellas a l’harmònica– les cançons dels seus dos darrers treballs, “Quicolabora” (Temps Record, 2011) i “Dues tasses” (Temps Record, 2015).