Notícies
Llums, càmeres, cartel·les, acció!
El passat 7 de juny el Museu de la Música va tancar les portes al públic durant 11 dies per escometre diverses reformes que requerien treball continu, i no es podien fer només els dilluns. El tancament ens ha permès dur a terme intervencions importants en la infraestructura del Museu i també en la museografia:
- Canvi de la il·luminació. Des d’aquest estiu tot el Museu compta amb il·luminació LED. És una tecnologia ja àmpliament consolidada en l’àmbit dels museus, que millora clarament l’eficiència energètica, disminueix la despesa en llum i no emet calor. La nova instal·lació ha estat realitzada pels companys del Departament Tècnic d’Escena de L’Auditori, i ens ha permès mantenir els estàndards de temperatura en uns marges raonables durant aquest estiu especialment calorós
.
- Instal·lació d’un nou sistema de seguretat. La reorganització de les tasques internes del Museu feia imprescindible renovar i actualitzar el sistema de seguretat després de 12 anys a L’Auditori. Hem canviat la instal·lació i col·locat noves càmeres, i el personal de Seguretat tindrà ara eines informàtiques molt més eficients.
- Renovació de la vitrina 13. Un cop finalitzada l’exposició ‘Les guitarres d’en Quico Pi de la Serra’ el 7 de juny, hem renovat els continguts de la vitrina 13, abans dedicada a la tradició i la música popular. El nou discurs segueix aquest fil però amb un diàleg explícit amb la vitrina 12, consagrada a les guitarres. La nova vitrina mostra grups d’instruments vinculats a les músiques populars amb la guitarra com a nexe: les rondalles dels Països Catalans, el jazz i swing dels anys 60, el pop-rock actual, els conjunts llatinoamericans, el country-folk dels Estats Units, el rebetiko grec i el flamenco.
- Renovació de les cartel·les de l’exposició permanent. Aquest és un dels canvis més visibles i que ha permès millorar diversos aspectes de l’exposició. A continuació us n’expliquem el què, el com i, sobretot, el per què.
La cartel·la és l’element imprès que normalment acompanya una peça exposada en un museu, i que conté informació com ara el títol, l’autor, la datació, la procedència o els materials utilitzats. El mot prové de l’italià cartella, diminutiu de carta (full de paper), i també té moltes altres accepcions en àmbits com la geografia, l’arquitectura o l’arqueologia.
En el món de la museografia, la cartel·la és un element molt important a l’hora d’imaginar i dissenyar una exposició, sigui permanent o temporal. Les decisions són moltes: cartel·la sí o no? Si no, com es transmet la informació tècnica de cada obra? Quina d’aquesta informació és realment necessària i rellevant per al visitant? Quins materials, colors i tipografies són els més adients? Quins criteris de contingut, lingüístics i d’estil cal aplicar?
Al Museu de la Música, després de més d’un any de reflexió, de diverses proves i de plantejar-nos totes aquestes preguntes (i unes quantes més), hem renovat la majoria de les cartel·les de l’exposició permanent. Els objectius d’aquest canvi són:
- Augmentar la llegibilitat de les cartel·les. Fins ara estaven impreses en vinil de tall al vidre de les vitrines, i els reflexos dificultaven la lectura.
- Fer més versàtil l’exposició ja que cada instrument té ara la seva pròpia cartel·la i es pot moure i reubicar sense haver-la de fer de nou.
- Revisar errors i millorar la identificació de les peces exposades. Hem aprofitat la renovació per revisar els continguts, unificar criteris i documentar millor les peces de la col·lecció, i hem redactat un llibre d’estil per a les cartel·les que estableixi les pautes a seguir en el futur.
Entenem que la funció de les cartel·les és identificar la peça mitjançant informació breu i descriptiva. Sovint hi ha altres continguts (història de l’instrument, procedència, propietaris anteriors, imatges de l’instrument en ús) que tenim moltes ganes d’explicar i que són molt interessants per als visitants, però creiem que aquests s’han d’integrar a l’exposició mitjançant elements interpretatius, com els textos d’àmbit, els audiovisuals, les músiques ambientals o l’audio-guia. La cartel·la, doncs, és identificativa, no interpretativa. Aquest enfoc segueix les línies museogràfiques actuals i ha estat recolzat pels especialistes de l’empresa Croquis, que ens han assessorat i han fet el disseny i producció de les cartel·les.
El primer pas va ser determinar quines cartel·les calia canviar i quines es deixaven per a una fase posterior:
- Espais 2, 3, 5, 6, 7, 8, 11, 13, 14 i 15: renovats completament.
- Espais 9 i 10: canviades les cartel·les dels instruments situats a dins de les vitrines.
- Espai 12 (guitarres): es van renovar les cartel·les el 2015 i, per tant, només hem afegit dues cartel·les noves per a guitarres que s’han incorporat a l’exposició.
- Espai 17 (músics catalans): canviades les cartel·les dels dos pianos de cua. En una fase posterior es revisaran les de les vitrines.
En total, hi ha 402 cartel·les noves i en queden 94 pendents de renovar.
Com dèiem abans, cada instrument té la seva pròpia cartel·la, però hi ha alguna excepció: hi ha 3 cartel·les que anomenem ‘de grup’ i que inclouen dos o més instruments del mateix tipus, que es troben exposats junts i estan estretament relacionats pel constructor o l’època. Les cartel·les individuals tenen un format de 10 x 15 cm, i les de grup de 10 x 30 cm; totes elles estan impreses en color blanc sobre vidre, amb tipografia Baskerville.
Pel que fa al contingut, les cartel·les es redacten amb el següent model:
Nom de l’objecte - Piano de cua
Autoria - Chassaigne Frères
Lloc d’execució, datació - Barcelona, 1915
Número de registre - MDMB 1652
Dades d’ingrés - Donació de Carme Bravo
Els camps mínims que sempre hi consten són nom de l’objecte, datació i número de registre. La resta, si no coneixem la informació, no hi apareixen.
A l’hora de treballar la informació de cada camp ens hem trobat amb diferents casuístiques, problemes i decisions a prendre. Vegem-ne alguns exemples.
Nom de l’objecte
Com a norma general la cartel·la mostra el nom vernacle, és a dir, tal com s’anomena l’instrument per part de la persona, comunitat, fàbrica o àrea geogràfica que l’ha construït o l’utilitza. Aquest nom pot coincidir o no amb el nom que té al nostre catàleg, basat en un tesaurus de termes normalitzats i controlats. Per exemple, el pinquillo (MDMB 810) apareix al catàleg com a ‘pincullo’ (terme normalitzat al tesaurus) però a la cartel·la utilitzem ‘pinquillo’ ja que és el més comú a l’Equador, d’on prové l’instrument. En alguns casos hem seguit emprant noms genèrics entre claudàtors, quan no hem aconseguit esbrinar quin nom vernacle té l’instrument. És el cas de l’aeròfon japonès MDMB 928, identificat amb el genèric [flauta de bec].
En el cas del MDMB 846, no ens constava cap nom vernacle i la cartel·la antiga l’identificava amb el nom genèric ‘corn’. Ara hem pogut saber que és un waqra, i això ens ha portat a pensar que possiblement està muntat a l’inrevés, ja que tots els waqra que hem vist referenciats tenen forma cargolada, i aquest no.
Autoria
L’autor d’un instrument pot ser una persona, un taller, una família, una fàbrica, una persona que treballa amb pseudònim, una cultura... o el més probable: que no puguem identificar-lo. La renovació de cartel·les ens ha permès afegir autories que no hi constaven i revisar termes. Per exemple, en el mvet MDMB 679 hem canviat ‘Atribuït als Fang’ per ‘cultura beti’, que és tal com aquesta ètnia africana s’autodenomina. En el cas dels instruments tibetans però construïts al Nepal, hem incorporat ‘Cultura tibetana’ com a autoria per distingir-ho.
Lloc d’execució
És el lloc on s’ha construït o fabricat l’instrument. Com a norma d’estil, escrivim el lloc en català amb el nom oficial actual i prioritzem les denominacions geogràfiques abans que les administratives. Per exemple, posem Nova Guinea per indicar l’illa de Nova Guinea, malgrat que administrativament la meitat pertany a Indonèsia i l’altra meitat a Papua-Nova Guinea.
Hem modificat llocs que han canviat de nom oficial, per exemple en el talam (MDMB 949) fet a la ciutat d’Orissa (Índia), que ara es diu Odisha. També hem eliminat redundàncies com ‘Barcelona, Catalunya, Espanya’ o ‘Madrid, Comunitat de Madrid’. El nom de la regió o del país només s’indica en cas que la localitat sigui poc coneguda o, com passa als Estats Units, si hi ha diverses ciutats amb el mateix nom. El fonògraf Edison Bell (MDMB 373) és fabricat a Orange, Nova Jersey, però també hi ha Orange a Massachussetts, Califòrnia, Connecticut, Nou Hampshire, Ohio, Texas, Vermont i Virgínia.
Dades d’ingrés
Per donar valor a les donacions com a acte de generositat i de contribució al patrimoni del Museu, incloem la informació d’ingrés només si és una donació o bé si és una compra que forma part d’una col·lecció important, com la Col·lecció Folch-Baget o la del guitarrista Miquel Llobet. D’altra banda, hem eliminat la data d’ingrés perquè creiem que es presta a confusió amb la datació de la peça, i és una informació que aporta poc a la visita en general i que es pot trobar al catàleg en línia.
Un cop impreses les cartel·les, les hem col·locat a terra al costat de l’instrument o bé davant de les peanyes, seguint l’ordre de lectura recomanat: de dalt a baix i d’esquerra a dreta.
Després d’uns mesos de prova, el resultat és enormement positiu. Queden encara un centenar de cartel·les per renovar, però la millora en la lectura i en la flexibilitat de l’exposició ens animen a continuar. Esperem els vostres comentaris i reflexions sobre les noves cartel·les per ajudar-nos a millorar!