Blog

Comencem nou curs escolar i, amb ell, la descoberta de noves curiositats, com és el cas dels instruments que formen part d’una tuna o estudiantina. Coneixem la tuna com una agrupació musical formada per universitaris. Però neix molt abans.

Com a tradició, cal distingir l’estudiantina de la tuna, aquesta segona, conformada bàsicament per estudiants universitaris i que, al segle XX, s’estén arreu del món. Segons la Viquipèdia, l’estudiantina podria tenir el seu origen entre els segles XIII o XIV a la tradició dels goliards, que eren persones que havien deixat de ser monjos i escrivien poemes a canvi de bon menjar i bon beure. De fet, “tenien predilecció per la música, la beguda, el menjar, el joc i els amors”. Un altre origen, no excloent, seria el dels estudiants pobres que vivien de la sopa boba que donaven gratis en els convents als necessitats. Aquests sopistes es valdrien de les seves habilitats musicals per cobrir almenys en part els seus estudis i mitjans de subsistència (vegeu l’article a Viquipèdia). De fet, al principi tots aquells estudiants amb pocs mitjans econòmics en formaven part, era una manera d’obtenir una mínima subsistència i, segons l’Arcipreste de Hita, els servia també per a enamorar joves donzelles.

L’etimologia desplega hipòtesis per a tots els gustos (Morán, Garcia, Cano, 2003):

• Per a Coromines és un gal·licisme, a l'argot parisenc es coneixia com tune l'Hospital des Geux, que acollia captaires.
• Tuna equivaldria a mendicitat, segons García de Diego, agafat del nom Roi de Thunes o rei dels captaires francesos.
• Segons García de Diego, també podia procedir del llatí tonus-tonare (que sona estrepitosament), tot i que José Luis Pensado ho desestima perquè del llatí “tonare” s’esperarien uns derivats verbals amb la vocal breu diptongada en -ue-, tueno o tuene amb el sentit de tuno i la tuna.
• La hipòtesi més antiga la formula Fray Martín Sarmiento, que exposa que les tonyines no tenen pàtria ni domicili constant, són peixos errants, bergants i vagabunds.

Diuen els autors que la darrera hipòtesi és la més encertada, ja que la primera accepció de la RAE de tuna diu “vida holgazana, alegre y vagabunda”. La temporada de pesca era molt atractiva per als vagabunds i perdularis que durant els segles XVI i XVII poblaven Espanya. Venien a la Conquesta de Tunis, que significava la pesca de la tonyina. Aquest estil de vida es començaria a denominar, en castellà, tuna i, als qui la practicaven, tunos, que exercien la picaresca recorrent el territori. Així, tunos i tonyines tenen un mateix estil de vida, uns de manera natural, altres per necessitat.

La paraula atún ve de l’àrab al-tun, aquesta del llatí thunus i aquesta, alhora, del grec thynnos.

Segons Julián de Zugasti derivaria del suposat “Regne de Túnia”, segons ell la Túnia i la Germània serien les dues entitats que agruparien murris de petits delictes. La tuna englobaria molts estudiants atrets per aquesta manera de viure.

Per altra banda, el mot estudiantina, possiblement més modern, faria referència a aquests conjunts que practicaven la picaresca, integrats per estudiants amb pocs recursos que feien la tuna. Així, tant captaires com estudiants anaven a convents, fondes o de porta a porta a cercar menjar.

Fora però de tota la història i les formes de vida de les estudiantines i les tunes, els podríem classificar en dos grups: les estudiantines reals, d’estudiants universitaris que s’agrupen i fan música a les universitats i a tot arreu on se’ls demani, i aquells que surten per carnestoltes disfressats d’estudiants, les anomenades comparses (Amades, 1952). I farem referència a Amades perquè presenta comparses amb instruments poc habituals.

Si ens fixem en l’organologia de les estudiantines tradicionals, sovint s’esmenten guitarres, bandúrries i panderetes. També és cert que, a mida que s’estén per altres països, s’incorporen a la tuna els instruments propis de cada país. A Espanya, els instruments que sovint en formen part són: llaüt, bandúrria, guitarra, pandereta, pandero, tambor, viola de mà, anafil (un tipus de trompeta), xeremia, cornamusa, esquella (Belmonte, 2015).

Morán, García y Cano especifiquen molt més indicant els següents instruments musicals: guitarra, viola de mà, violí, saltiri, bandúrria, llaüt, pito [no concreta quin tipus d’instrument podria ser], clarinet, flauta, flautí i baixos de vent; i percussió amb triangles, castanyoles i pandero.

En els gravats del Costumari català, Amades fa referència a la “comparsa d’estudiants”. Els estudiants feien balls als horts, que s’omplien de música i alegria. A aquest ball hi acudien les dones fadrines que o bé tenien algun defecte físic o bé eren massa velles, però amb diners, per veure si trobaven algun estudiant que es volgués casar amb elles, ja que era fàcil que ells, pobres, deixessin els estudis pels diners.

Transcrivim uns fragments on Joan Amades descriu les comparses d’estudiants:

Les comparses són velles dins el costumari carnestoltesc. Antigament les organitzaven gairebé només els estudiants i rebien el qualficatiu d’estudiantines o de tunes, de les quals ha derivat el terme tunant, amb el significat mig d’espavilat, mig de murriet.

La vida dels estudiants d’abans havia estat molt precària. Organitzaven conjunts musicals de cant acompanyat amb instruments de corda i anaven a visitar les cases riques i benestants, on portaven una alenada de joventut i d’alegria. Els donaven un refresc i alguna quantitat en metàl·lic. De fet, aquestes comparses venien a constituir com una capa vergonyant. Per les Carnestoltes els estudiants treien el vendre de pena, alternaven amb la gent de to i recollien uns quants diners per a passar-se-la bé uns quants dies i sortir de la misèria que els era tradicional i endèmica. Quan l’organització de comparses es va estendre a d’altra jovenalla, a part dels estudiants, per tal de distingir les d’aquests de les que no ho eren la gent les qualificava de comparses de barret de creta i manteu lluent, que era el qualificant festiu i graciós que hom donava als estudiants en general. Els vells estudiants havien tingut una part molt activa en l’organització de les Carnestoltes antigues. Precisament, com ha hem dit abans, la data més vella que coneixem respecte a les Carnestoltes barcelonines es refereix als estudiants.

Els estudiants d’ara fa un segle encara organitzaven comparses, estudiantines i tunes. Sembla que estaven especialitzats en l’organització de comparses un poeta de secà nomenat Josep Vilà, que redactava les cobles i els versos de les cançons, i un músic conegut pel senyor Basili, que hi posava la música.

A Olot sortia una comparsa qualificada d’Estudiantina que cantava i tocava pels carrers. Arreplegava diners en profit dels malalts de l’hospital.

Pel que fa als instruments, trobem agrupacions diverses i molt interessants del segle XIX als gravats del Costumari: en un d’ells, dues flautes travesseres, guitarra i pandero; en una altra, guitarra, trompeta recta, oficleide -o trombó-, guitarra i pandero (i que semblaria que, per les posicions de les mans i els instruments, que ni els saben tocar); en una tercera il·lustració, corneta, flauta travessera, oficleide (un aeròfon de vent-metall fet d’un tub llarg de llautó doblegat per la meitat, amb claus) i xeremia (o clarinet); o també viola de mà, guitarra i flauta travessera; i en una quarta, trobem un conjunt de violí, flauta travessera, pandero i guitarra.

En aquestes dues cançons del s. XIX es fa referència a “La estudiantina” i “La nueva Estudiantina”.

Per tancar, arribem a dues grans idees: aquests grups tenien una clara funcionalitat social i, pel que fa a les estudiantines, semblen ser associacions més formals amb grups tancats d’instruments i, en canvi, les comparses, més informals, són grups oberts, que ens poden ben bé recordar les festes dels Cors de la Barceloneta, on compta més l’associació i la festa que no pas el repertori o la instrumentació.