Blog

Una de les funcions del museu, a més de conservar i exposar les peces que custodia, és investigar per tal de poder explicar què són, com són, com s’utilitzaven o s’utilitzen, qui eren els seus propietaris, la seva època, els llocs on han estat, etc. Aquesta informació obtinguda de la recerca es posa al servei del públic a través de les cartel·les en el recorregut de les exposicions del museu. Si la informació és més extensa, es presenta en fulls de sala, articles al blog del museu, revistes especialitzades o en llibres, com el que estem treballant des de fa uns anys.

Quan es va iniciar un nou projecte de recerca, juntament amb el musicòleg Joaquim Rabaseda i l'orguener Óscar Laguna, vam optar per conèixer més l’orgue de maneta Evans (número de registre MDMB 35), per poder explicar als visitants per què aquest moble escriptori es troba enmig d’altres instruments com harmòniums, pianoles i pianos. 

Per què aquest moble, que sembla més un armari escriptori, és prou rellevant com per estar en una exposició permanent del Museu de la Música de Barcelona, si a primer cop d'ull només té unes finestres calades en forma de tubs d'orgue i incrustacions en marqueteria amb motius d'instruments musicals?

En primer lloc, hi ha una inscripció a la part superior del moble que diu: "A Su Real Majestad don Carlos III 1762". A la revista Reales Sitios de Patrimonio Nacional, al número 97, l’organòloga Beryl Kenyon de Pascual, en un article sobre Carles III que el descriu com un rei protector de la música, ens explica que Carles III va promoure la construcció d’un nou instrument a Espanya en aquella època: l’orgue de cilindre o de rellotgeria. L'article menciona que el 1762, el rellotger anglès Diego Evans va construir per encàrrec, o com a regal, un imponent orgue mecànic. Kenyon també destaca que no hi ha constància d’orgues de cilindre de gran format a Espanya durant la primera meitat del segle XVIII. Des de l'arribada de l'instrument d'Evans, però, aquests orgues es van multiplicar, utilitzant-se tant a les esglésies com als salons de l’aristocràcia, on podien substituir orquestres de ball.

També disposem del seu número de registre, el MDMB 35, un número tan baix que indica que és un dels primers objectes que es van registrar quan es va formar el museu l’any 1943. A més, si obrim la finestra que representa els tubs d'orgue, es pot veure tot un mecanisme de rellotgeria amb un corró de pues i uns tubs d'orgue a la part posterior de l'instrument. Estem davant d'un instrument musical mecànic.

Què és un instrument mecànic? Una definició senzilla seria: aquell instrument que no requereix un especialista per sonar. Mentre que instruments com l’orgue, la guitarra o la flauta necessiten d’un músic per ser tocats amb més o menys habilitat, un instrument mecànic només necessita donar-li corda o prémer un botó perquè comenci a sonar.

Des que es van inventar els primers mecanismes de rellotgeria amb la tècnica del ressort i el mecanisme d'escapament, que permeten un alliberament uniforme i continuat d'energia i un moviment constant, l'ésser humà ha intentat adaptar-hi uns apèndixs per fer sonar campanes i així marcar les hores. Amb l'evolució d'aquests sistemes es van poder acoblar més artefactes i mecanismes per fer sonar un joc de campanes, làmines metàl·liques o un cilindre de pues que permetia fer sonar una o diverses melodies en el moment adequat. A finals del segle XIX i començaments del XX, la fabricació d’instruments musicals mecànics va deixar de ser tan artesanal, i es van crear indústries que fabricaven en sèrie els aparells. Quan Thomas Alva Edison va aconseguir enregistrar la veu en un cilindre de cera i reproduir-la, patentant el fonògraf el 1877, els instruments mecànics es van popularitzar, tot i que la producció de cilindres era costosa i no estava a l’abast de tothom. Ja no era només l’alta burgesia qui podia gaudir de la música a casa. Anys més tard, Emile Berliner va fer el mateix sobre un disc pla i va inventar el gramòfon. En poder fer un motlle de resina per copiar discs, es van poder produir molt més econòmicament i en grans quantitats. L’aplicació posterior de l’electricitat a aquests aparells va fer que els instruments mecànics entressin pràcticament a totes les cases.

Actualment, el museu disposa d'uns 300 instruments musicals mecànics de totes les èpoques a les seves col·leccions, molts dels quals provenen de la compra del Fons Arellano. L’Ajuntament de Barcelona va adquirir aquest fons el 1970, format majoritàriament per fonògrafs, gramòfons, accessoris, caixes de música, dictàfons i diversa documentació sobre instruments. A Catalunya, tenim documentades a les nostres col·leccions fins a una quinzena de companyies que fabriquen, amb diferents patents, els diversos tipus d’instruments mecànics, entre les quals destaquen: Compañía Francesa del Gramófono, La voz de su amo, New Phono, Odeón, Hammond o Vanguard, amb seu a Barcelona, i Arton, amb seu a Cerdanyola del Vallès, que utilitzava Uralita per fabricar els seus aparells. Una altra companyia era Industria Parlante Casa Moron, amb seu a Lleida.

Però quin tipus d’instrument és l’Evans? És un instrument mecànic que podem classificar com a orgue de maneta o aeròfon amb corró de pues. En conservem tretze d’aquest tipus. 

Durant la recerca sobre aquest instrument, vam descobrir que, sempre fins on arriba la documentació, viatjava acompanyat d’un altre objecte de la col·lecció, el rellotge musical amb el número de registre MDMB 36, que es troba a les reserves del museu. Entre la documentació del museu, tenim les fitxes d'ingrés amb data del 20 de febrer de 1943, que indiquen que tant l’Evans com el rellotge provenien dels Museus d’Art de Barcelona. També disposem de les fitxes d'inventari del mobiliari i les obres d'art del Palau de Pedralbes, fetes l'any 1931 quan l'Ajuntament de Barcelona va confiscar el Palau. També tenim còpia de l’acta de la reunió on la Junta de Museus demanava la cessió dels dos instruments i on es va decidir que els objectes anessin al Palauet Albéniz de Montjuïc per formar part del nou Museu d'Instruments Antics de Música que s'estava dissenyant.

En iniciar la recerca, aquestes eren les evidències disponibles sobre els dos instruments de la col·lecció: un mobiliari construït per a Carles III el 1762, que va formar part del mobiliari del Palau de Pedralbes fins el 1931, cedit per al nou museu el 1932 i ingressat al museu el 1943. No obstant això, ens vam preguntar com van arribar a Barcelona, quan van arribar i quina és la seva història abans de formar part del museu.

La recerca ens porta a:

• El regnat de Carles III i el seu interès per la música (recordem que va encarregar la compra dels cinc Stradivari: 2 violins, 2 violes i un violoncel per al seu fill Carles IV, que encara es conserven al Palacio Real de Madrid).
• El regnat de Carles IV i els artesans rellotgers de la seva cambra, amb l'aparició dels "cilindreros".
• La Revolució Francesa i la inclusió de Nicolas Jeandel com a autor de l’instrument.
• El Trienni Liberal i l'Absolutisme durant el regnat de Ferran VII.
• Una visita al Palau Güell per veure la relació entre la família Güell i la monarquia espanyola.
• La història del Palau Reial de Pedralbes i la Segona República.
• Finalment, tornarem al punt de partida: la Guerra Civil espanyola, quan es va posposar la formació del Museu de la Música, inaugurat finalment el 1943 en una ala de la segona planta del Conservatori Superior de Música de Barcelona, al carrer Bruc, on els dos instruments ja formen part de les col·leccions municipals.

Aquesta recerca que va començar fa anys, veurà la llum en els propers mesos en format llibre.