Blog

Al Museu de la Música de Barcelona es conserven 3 discos no comercialitzats que contenen el Concert per a violí i orquestra en re major, Op. 61 de Ludwig van Beethoven en un enregistrament realitzat pel violinista català Joan Manén. Si l’enregistrament fos complet, ocuparia 4 discos: hi manquen la tercera i quarta cares del primer moviment. Aquests discos de 78 rpm (fets de resina de goma laca) tenen etiquetes comercials de la fàbrica Discos Gramófono de Barcelona, i són acabades d’emplenar a mà. Els números de catàleg manuscrits que hi consten van del 067913 fins al 067917 i són una còpia de regal per a l’intèrpret, tal i com figura amb el següent text amb segell de tinta vermella: “Disco de regalo”.

Aquest tipus de discos eren còpies del màster que les companyies enviaven als intèrprets per fer una primera audició i, si s’esqueia, fins i tot, sol·licitar tornar a enregistrar algun fragment.

El projecte de digitalització de tot el fons sonor català que es conserva al museu, començant justament pels discos de 78 rpm, ha establert una estreta col·laboració dels tècnics de la institució amb Enric Giné, sonòleg de Tasso Laboratori de so, qui ha aportat a la tasca encomanada no només la seva digitalització, sinó també els coneixements per a la datació de l’enregistrament dels discos a partir de l’estudi dels números de matriu. Aquestes datacions ens han permès, en la majoria de casos, perfilar encara més els anys reals dels enregistraments, i no tant els anys de publicació segons els catàlegs comercials que, com veurem, difereixen una mica.

Cal recordar que, tractant-se d’enregistraments propis del període acústic (anteriors doncs a l’any 1924), la reproducció i digitalització de les versions d’arxiu s’ha dut a terme plana, és a dir, sense l’aplicació de corbes d’equalització, amb resolució estereofònica per capturar les modulacions de les dues parets del solc (malgrat tractar-se originàriament d’enregistraments monofònics) emprant per a la reproducció agulles truncades de tipus cònic i el·líptic i diàmetres entre els 2,5 i 3,5mil.

El document sonor de Manén, curiós pel fet de ser una còpia de regal i manuscrita, ens ha despertat l’interès per situar-lo tant cronològicament com geogràficament i conèixer-ne la història. En definitiva, en els darrers 40 anys, els diversos estudiosos dels enregistraments del concert de Beethoven adjudiquen el primer enregistrament complet del concert a dos intèrprets (Josef Wolfsthal i Fritz Kreisler), i només alguns esmenten Joan Manén com a primer intèrpret d’un enregistrament del segon moviment. Més recentment Timothy Day afirmava que Manén havia enregistrat tot el concert (2005:247).

Els documents del Museu de la Música, per tant, suposen un indici raonable que cal estudiar. A més del concert de Beethoven, sabem que Joan Manén també va enregistrar complets els concerts per a violí de Felix Mendelssohn i Max Bruch. Caldrà, doncs, estudiar el conjunt dels tres concerts, ja que en les primeres dècades del segle XX, “the violin concertos of Beethoven and Mendelssohn were widely considered the two greatest works ever written for the violin and orchestra” (Day 2005:247).

Aquests testimonis sonors ens permeten formular diverses qüestions per a la història de la interpretació i dels enregistraments primerencs, alhora que podem abordar-ne la recuperació sonora i sonològica i donar-los a conèixer. Els objectius que pretenem assolir són els següents:

• Saber si Joan Manén va ser el primer violinista que va enregistrar aquests tres concerts complets, i determinar en quins anys, on i amb quina orquestra i director ho va realitzar 
• Descriure els mitjans orquestrals i tècnics amb què ho va fer
• Localitzar catàlegs i dades que en confirmin la comercialització
• Localitzar els enregistraments físics

 

ELS ENREGISTRAMENTS DELS CONCERTS DE BEETHOVEN, MENDELSSOHN I BRUCH

La manera per conèixer dades concretes d’un disc quan encara no constava la data a la galeta (com se solen anomenar les etiquetes comercials), són els números, lletres i/o símbols atorgats a la matriu de l’enregistrament, una codificació sovint cisellada a mà a la corona interior del disc abans que comencin els solcs.

Concert de Beethoven

Els números de matriu cisellats a la corona interior dels tres discos de regal, permeten relacionar aquests objectes amb els registres de la companyia Disco Gramófono (sucursal a Barcelona de His Master’s Voice) estudiats per Alan Kelly (Kelly 2006), tal i com ens va certificar el mateix investigador en un correu-e de l’any 2012. Així doncs, la correlació dels números d’aquests discos amb el catàleg permet -gràcies a Kelly- establir la data d’enregistrament de cadascun i també ens informen que les dues cares del primer moviment que no tenim al Museu sí que van ser enregistrades en les mateixes dates:

Data d’enregistrament	Número de matriu i de catàleg dels discos al Museu Música	Número de matriu i de catàleg de HMV segons Kelly	Número de matriu i de catàleg recollit a CHARM (Centre for the History and Analysis of Recorded Music)
14-11-1916	s.03131.v w67913 Allegro ma non troppo Parte I	s03131 067913 Part 1	03131v 067913
14-11-1916	s.03132.v w67914 Allegro ma non troppo Parte II	s03132 067914 Part 2	03132v 067914
14-11-1916		s03133 067915 Part 3	03133v 067915
14-11-1916		s03134 067916 Part 4	03134v 067916
14-11-1916	s.03135.v w067917 Laghetto I Parte	s03135 067917 Part 5	03135v
18-11-1916		s03136 067918 Part 6 descartada	03136v
18-11-1916	s.03137.v w067919 Rondo I Parte	s03137 067919 Part 7	03137v
18-11-1916	s.03138.v w67920 Rondo II Parte	s03138 067920 Part 8	03138v
??-06-1917	s.03141 1/2v. w067918 Larghetto II Parte	[Part 6]

En aquest quadre hi ha una dada que crida l’atenció: la cara amb número de matriu s03136 va ser reemplaçada al disc del museu per la s03141 1/2v. Això significa, com Kelly ja apuntava en el seu correu, que és possible que Manén desestimés aquesta part de l’enregistrament fet el 18 de novembre de 1916, i la va tornar a enregistrar un dia (no coneixem la data exacta) del juny de 1917. Aquesta darrera versió és la que finalment es publicà en l’edició comercial, tal i com mostra el número de matriu de l’únic exemplar conegut fins ara, i que es conserva a la British Library (número de matriu S-03141 ¹/₂ 35V).

Per tant, queda precisament documentat que Joan Manén va enregistrar el Concert per a violí i orquestra en re major, Op. 61 de Beethoven complet en 8 cares entre el 14 i el 18 de novembre de 1916 i va substituir-ne una cara el juny de 1917. I, seguint les dades que ens comunica Kelly, ho va fer a Barcelona a la seu de la Compañía del Gramófono, situada en aquella època al carrer Balmes 56-58, amb una anomenada Orquesta Sinfónica de Barcelona sota la direcció de Concordi Gelabert, que en aquells anys dirigia gran part de la producció d’aquesta casa.

Precisament el catàleg de la Compañía del Gramófono de juny de 1917 recull tant l’enregistrament complet del concert de Beethoven com el de Mendelssohn, tal i com podem observar a les pàgines 36 i 37 del document digitalitzat, conservat a ERESBIL i accessible al seu web.

Stowell (1998) situa l’enregistrament d’aquest concert per part de Fritz Kreisler entre els dies 14 i 16 de desembre de 1916, i segons Katz (2003), el de Kreisler no es comercialitza fins el 1926. Sorprenentment l’enregistrament de Manén només hauria estat un mes abans que el de Kreisler. L’altre gran enregistrament d’aquest concert va ser el de Joseph Wolfsthal de 1925, tot i que en aquest cas, segons Katz l’acompanyava la Berlin State Opera Orchestra, i en canvi Day afirma que només l’acompanya un piano (Day 2005:248 i 251).

El document recopilatori de números de matriu MAT108 ens permet desvelar el tècnic que ho va enregistrar, el nord-americà Charles Scheuplein (1876-1921), empleat des del 1902 de la Compagnie Française du Gramophone, amb seu a París, i probablement un dels principals impulsors a partir del 1915 de la seu catalana subsidiària de la francesa, anomenada Compañía del Gramófono.

Els números de matriu dels discos del concert de Beethoven concorden amb les dades aportades per Kelly que informen de l’activitat de Scheuplein a la seu de Barcelona entre el 14 de novembre de 1916 i l’1 de gener de 1917, temps en què va enregistrar 44 matrius de 10 polzades i 10 de 12 polzades. Entre elles, els 4 discos del concert de Beethoven (matrius s.03131v a s.0318.v) i el darrer disc corresponent al primer enregistrament del concert de Mendelssohn (matrius s.03139.v i s.03140.v). Scheuplein alternà, de fet, les ciutats de Barcelona i Madrid de manera pràcticament ininterrompuda durant 6 anys, del 1914 al 1920, enregistrant més de 3300 matrius. Cal precisar que el prefix “s” faria probablement referència a la inicial del tècnic de so, i el sufix “v” al diàmetre del disc, de 12 polzades. Així, el sufix “t” hauria indicat 7 polzades, i el sufix “u” 10 polzades.

Scheuplin va tornar a Barcelona ben aviat per re-enregistrar, probablement entre el 12 de maig i el 4 de juliol de 1917, la matriu s.03141 1/2v. (número de catàleg w067918), una nova versió del Larghetto II Parte, destinada a substituir la versió inicial del 18 de novembre de 1916 (matriu descartada s.03136.v).

Podeu escoltar el concert de Beethoven clicant aquí.

Concert de Mendelssohn

Joan Manén va enregistrar el tercer moviment, “Allegro molto vivace”, del Concert per a violí i orquestra en Mi, opus 64, de Felix Mendelssohn l’abril de 1914, just abans de la Primera Guerra Mundial, a Berlín, amb una orquestra –no en consta el nom-, sota la direcció de Friedrich Kark. El disc va ser editat per Parlophone (E10032, matrius 2-2048 i 2-2049), però tot fa pensar que no van enregistrar els altres dos moviments.

L’extracció de dades tècniques de Gramófono que ens ofereix Kelly des dels arxius de His Master’s Voice (EMI) situats a Hayes, prop de Londres, i que recull el catàleg en línia de CHARM (vegeu la bibliografia) ens detalla les dates d’un enregistrament complet d’aquest concert de Mendelssohn, també per Joan Manén. Ocupa 6 cares enregistrades els dies 28 de juliol i 18 de novembre de 1916 als estudis de Barcelona i, com hem vist amb el de Beethoven, devia ser amb l’orquestra dels estudis i sota la direcció de Concordi Gelabert. Amb aquestes dates, veiem que una part es va fer mesos abans de l’enregistrament de Beethoven, però la segona data hi coincideix plenament. De fet, segons Kelly podem veure que va generar diverses preses de cada cara, en total 9, de les quals 6 finalment formarien la versió comercialitzada, tal com especifica Creighton (1974:462):

Data d’enregistrament	Número de matriu i de catàleg recollit a CHARM-Kelly (Centre for the History and Analysis of Recorded Music). En negreta les publicades.	Número de matriu recollit per Creighton a partir de discos publicats
28-07-1916	03121v Passionato Part 1
28-07-1916	03121 1/2v Passionato Parte 1   [repeated on 03139 067905]
28-07-1916	03122v 067906 AB 15 Passionato Part 2	s 03122v Passionato Part 2
28-07-1916	03123v 067907 AB16 Andante Part 3	s 03123v Andante Part 3
28-07-1916	03124v Andante Part 4   [repeated on 03140, 067908]
28-07-1916	03125v 067909 AB17 Allegro molto vivace Part 5	s 03125v Allegro molto vivace Part 5
28-07-1916	03126v 067910 AB17 Allegro molto vivace Part 6	s 03126v Allegro molto vivace Part 6
18-11-1916	s 03139v 067905 AB 15 Passionato Part 1	s 03139v Passionato Part 1
18-11-1916	03140v 067908 AB 16 Andante Part 4	s 03140v Andante Part 4

No hem trobat constància de cap enregistrament complet dels tres moviments de Mendelssohn per cap altre violinista abans de Manén. L’enregistrament de Wolfsthal és de l’any 1925 i el de Kreisler de l’any 1926 (Katz 2002:39), coincidint amb les dates respectives dels enregistraments de Beethoven. Timothy Day (2005:247) afirma que Joan Manén va ser el primer a publicar-lo sencer l’any 1916. Tot i això, les dades precedents només permeten afirmar que el va enregistrar complet -ara sí- aquest any, mentre que queda el dubte de quan se’n feu la comercialització. Si seguim el catàleg de la Compañía del Gramófono, seria el juny de 1917 com a tard.

Ara bé, la sorpresa és que Joan Manén va enregistrar cinc anys després el mateix concert, molt probablement als estudis de His Master’s Voice a Hayes, Anglaterra, amb l’orquestra d’aquest estudi i amb el dubte de si va ser dirigit per George W. Byng, el director habitual de la casa:

Data d’enregistrament	Número de matriu i de catàleg recollit a CHARM-Kelly (Centre for the History and Analysis of Recorded Music). En negreta les cares publicades.	Número de matriu recollit per Creighton a partir de discos publicats
20-12-21	Cc 805-3 067927 M80 AB15	Cc 805-III HMV 067927/32 M80/2
20-12-21	Cc 806-1 I,2
20-12-21	Cc 806-2 I,2 067928 M80 AB15	Cc 806/10-II
20-12-21	Cc 807-1 II,1
20-12-21	Cc 807-2 II,1 067929 M81 AB16
20-12-21	Cc 808-1 II,2
20-12-21	Cc 808-2 II,2 067930 M81 AB16
20-12-21	Cc 809-1 III,1
20-12-21	Cc 809-2 III,1 067931 M82 AB17
20-12-21	Cc 810-1 III-2
20-12-21	Cc 810-2 III,2 067933 M82 AB17

Podeu escoltar el concert de Mendelssohn  clicant aquí.

Concert de Bruch

Pel que fa al Concert per a violí i orquestra núm. 1 en Sol major, op. 26 de Max Bruch, Manén va fer un primer enregistrament amb la marca Favorite (2-14012 i 2-14013) de dos moviments, Allegro moderato i Adagio, probablement enregistrats el 1914 amb una orquestra i director no determinats (http://ibotarow.exblog.jp/9431929/).

Seguint altra vegada les dades de Kelly, en va fer l’enregistrament complet just el dia abans de la segona versió del concert de Mendelssohn, el 19 de desembre de 1921 a l’Estudi I de His Master’s Voice amb seu a Hayes, segons el catàleg de Kelly, també amb l’orquestra dels estudis i probablement sota la direcció de George W. Byng (1861–1932).

Si bé el nom del tècnic de so ens és desconegut (en tot cas, un tècnic interí de Hayes), de les matrius amb prefix Cc podem afirmar que “C” indicaria disc de 12 polzades i  “c” un enregistrament d'estudi, mentre que els números romans -per exemple a Cc800III- indicarien que es tractaria d’una tercera presa.

En resultaren en total 6 cares, després d’enregistrar dues o fins i tot tres vegades cada part:

Data d’enregistrament	Número de matriu i de catàleg recollit a CHARM-Kelly (Centre for the History and Analysis of Recorded Music). En negreta les cares publicades.	Número de matriu recollit per Creighton a partir de discos publicats
19-12-21	Cc-795-1
19-12-21	Cc-795-2 067935 M72 AB24	Cc-795-II 067935 M72  AB24
19-12-21	Cc-796-1
19-12-21	Cc-796-2
19-12-21	Cc-796-3 067936 M72 AB24	Cc-796-III 067936 M72 AB24
19-12-21	Cc-797-1
19-12-21	Cc-797-2 067937 M79 AB27	067937 AB27 M79
19-12-21	Cc-798-1
19-12-21	Cc-798-2 067938 M79 AB27	067938 AB27 M79
19-12-21	Cc-798-3
19-12-21	Cc-799-1 067939 AB28	AB28
19-12-21	Cc-799-2
19-12-21	Cc-800-1 067740 AB28	AB28
19-12-21	Cc-800-2
19-12-21	Cc-800-3

També en aquest cas seria la primera vegada que, per les dades que hem situat fins ara, es va enregistrar complet l’aleshores tan apreciat concert de Max Bruch: “For really big sales, it was the concertos by the canonical great composer and for the biggest sales of all, the handful of great Romantic warhorses by Beethoven, Brahms, Tchaikovsky, Rachmaninov and Max Bruch” (Day 2005:251).

Podeu escoltar el concert de Bruch  clicant aquí.

Les prioritats tècniques i estètiques amb què ho van enregistrar

Les dades analitzades fins ara ens han servit per focalitzar l’interès en els enregistraments fets a Barcelona als anys 1916 i 1917. La recuperació sonora dels discos de regal del concert de Beethoven, a més de la comercialització del disc que hi mancava, permet observar diverses característiques i singularitats de l’enregistrament, que centrarem en l’anàlisi de l’obra de Beethoven.

D’entrada trobem una orquestra molt reduïda pel que fa a nombre d’instrumentistes i, especialment, escassa en les seccions de corda. Les violes, per exemple, no devien anar més enllà d’un faristol: “In the pre-electric studio, orchestras were drastically reduced in size, to a maximum of perhaps thirty, in order to fit into the room and to be close enough to the horn.” (Philip 2004:27).

Per reforçar el so dels baixos, abans de la captació del so per micròfon l’any 1925, ajunten un instrument de metall, segurament una tuba, a la secció de contrabaixos. Entre la sonologia encara precària i uns criteris d’afinació, d’unificació de timbres i d’ajustament temporal, ben diferents dels estàndards actuals, el resultat de les parts d’orquestra és molt diferent del que podem sentir avui dia.

L’altra característica, potser la més rellevant, és l’eliminació d’alguns passatges, sobretot orquestrals. El concert de Beethoven es va encabir de manera estratègica en 8 cares (de 4 minuts, més o menys, cadascuna). Afegir-hi un disc podria haver suposat una despesa important, tant de producció com de cost final pel comprador, per això sembla que decidiren escurçar els minuts fins a encaixar la música en la durada de cada cara. Aquest procediment va ser molt freqüent abans dels sistemes elèctrics, i va arribar a casos extrems com el de l’enregistrament del concert per a violí d’Edward Elgar, l’any 1916 on, per encabir-lo en 4 cares, el mateix compositor el va retallar fins a deixar-lo en menys de 20 minuts, és a dir, només un terç de la durada total de la interpretació completa (Day 2005:248 i Katz 2010:39).

A continuació oferim la relació dels compassos eliminats a la versió de Beethoven, objecte d’aquest estudi, començant per tota la llarga introducció orquestral, i indiquem la durada de música de cada cara:

Cara	Moviment	Compassos enregistrats en negreta (en rodona els eliminats)
1 - 3’52’’	Allegro ma non troppo	1-88 | 89-117 | 118-125 | 126-142 | 143 |144-177 | 177-181 | 181-204 | 205-206 | 207-224
2 - 3’27’’	Allegro ma non troppo	225-283 | 284-365
3 - 3’38’’	Allegro ma non troppo	365-385 | 386-416 | 417 | 418-452 | 452-455 | 456-497 | 497-509
4 - 4’03’’	Allegro ma non troppo (Cadenza)	Dedicada completament a la cadenza més els 25 compassos finals del 1er moviment
5 - 4’08’’	Larguetto	1-45
6 - 4’04’’	Larguetto	45-89 (no enregistren els 3 compassos del tutti final ni cap cadenza del moviment)
7 - 4’00’’	Rondó	1-92 | 93-122 | 123-191 | 123-218
8 - 3’21’’	Rondó	218-360

La durada total de la interpretació de Manén és d’uns 31 minuts, mentre que les versions actuals es mouen entre els 42 i els 48 minuts.

L’estil interpretatiu de Manén es troba dins la tradició romàntica, és a dir, dins l’anomenat estil pre-Kreislerià, però amb un so transparent i un fraseig articulat i captivador, que encara atrau a l’oient actual. Tot parlant d’altres enregistraments de Manén, Jonathan Woolf (2004) descriu:

“Manén was a very old-fashioned player. For someone born between Thibaud (1880) and Sammons (1886) his style harks back to the aesthetics of a pre-Kreislerian. It doesn’t help that he’s saddled with a brassy oom-pah accompaniment in the Berlin studios. His vibrato is slow, unwarmed and on/off, the salon-slides predictable and gauche (Drdla), and the playing very small scale (Wieniawski). When it comes to the finale of the Mendelssohn, in which he was discographically at least taking a leaf out of Ysaÿe’s book – his Columbia was recorded a few years earlier – we find that he really rushes, applies some juddering rallentandi, and that his conception is elastic to a remarkable degree. Ysaÿe once admitted he’d sped up at the end of the side to fit the finale onto one 12" side but his mastery was one to which the Catalan simply couldn’t aspire. And yet there are felicitous and delightful touches not least in the Daquin and Paradies and they show why he was an admired player in the first quarter of the twentieth century. He did play on but had long been eclipsed by successive schools of vibrant tonalists.

Manén hasn’t been well served by reissues so these Ankers and Parlophones are valuable to have under one roof. There’s some wear and blasting here and there, particularly in the obbligato performances where he accompanies soprano Hedwig Francillo-Kaufmann. Otherwise these are honest transfers. Notes are more so-so but they do cover the biographical material well – but this is the kind of issue that calls for some comments on style and performance practice.”

Localització dels catàlegs comercials i dels enregistraments físics

La recerca de catàlegs comercials de Gramófono ens ha permès saber les dates exactes tant dels anuncis com de la comercialització de discos de Manén. Un primer anunci el trobem al setmanari Blanco y Negro (Madrid), del 8 d’octubre de 1916 (pàg. 44): “Si usted es aficionado á la música no deje de adquirir un aparato marca “Gramola” y los discos marca “Gramófono” impresionados por el célebre violinista español JUAN MANÉN. Le será altamente agradable oir en su propio domicilio el concierto de Mendelssohn, ejecutado por tan eminente artista. Compañía del Gramófono S.A.E. Balmes, 56 y 58, Barcelona. Agentes en todas las capitales y poblaciones importantes de España”. El podeu trobar aquí.

Aquest anunci ens permet deduir que ja a l’octubre de l’any 1916 avançaven la publicació d’un disc enregistrat al juliol del mateix any, però, per les matrius, sabem que Joan Manén en va esmenar dues cares el 18 de novembre. En el suplement “Nuevos discos Gramófono noviembre 1916”, encara no hi apareix, però sí en el catàleg de 1917. En aquest catàleg també hi consta el concert de Beethoven, malgrat que en els discos de regal que conservem al museu la cara esmenada no va ser enregistrada fins el juny d’aquest any.

El concert de Max Bruch, en canvi, no apareix als catàlegs anglesos i de Barcelona fins el 1922 i anys següents, juntament amb el concert de Mendelssohn. Entenem que en aquesta data hi corresponen els enregistraments de tots dos concerts fets a Hayes el desembre de 1921.

Pel que fa a exemplars físics dels discos, al Museu de la Música de Barcelona conservem els tres de regal descrits del concert de Beethoven, un disc comercialitzat dels tres que completen Mendelssohn (versió de 1921), i dos dels tres de Bruch. Vam endegar una recerca per localitzar la resta d’exemplars que completessin els concerts. Al principi d’aquest treball no vam trobar exemplars físics excepte el de la British Library, en el que es basen la majoria d’estudis. La constant catalogació de fons antics, i més especialment sonors arreu d’Europa, ens ha fet retornar diverses vegades a tot tipus de catàlegs per localitzar, finalment, amb èxit, la completesa “física” de tots tres concerts.

Un cop localitzats tots els exemplars, la col·laboració amb la Biblioteca de Catalunya, la StatsBiblioteket de Copenhaguen i la Deutsche Nationale Bibliothek de Leipzig, ens ha permès reunir digitalment els rars exemplars disseminats per diversos països europeus que confirmen la comercialització de l’objecte físic.

Del concert de Mendelssohn, però, tant els exemplars conservats a Copenhaguen -amb etiqueta de distribució danesa- com els conservats a Barcelona -amb etiqueta de distribució espanyola-, semblen correspondre només a l’enregistrament anglès de 1921 i no pas al de 1916. Així doncs, podem recuperar sonorament les versions següents:

• Concert de Beethoven, enregistrament de 1916/17 a Barcelona: tres discos al Museu de la Música de Barcelona i un (només la seva digitalització) a la Biblioteca de Catalunya.
• Concert de Mendelssohn, enregistrament de 1921 a Hayes: un disc al Museu de la Música de Barcelona, però la versió completa a Stats Biblioteket de Copenhaguen.
• Concert de Bruch, enregistrament de 1921 a Hayes: dos discos al Museu de la Música de Barcelona, i la versió completa a la Deutsche Nationale Bibliothek de Leipzig.

La Biblioteca de Catalunya conserva una digitalització de les parts 3-4-5-6 (dos discos) del concert de Beethoven, però no els discos físics d’on procedeix. La digitalització de les parts 3-4 han completat els discos de regal conservats al Museu de la Música.

REVISIÓ CRÍTICA DE LES AFIRMACIONS FETES PER DIVERSOS AUTORS

A l’any 1974 Creighton no esmenta l’enregistrament del concert de Beethoven per part de Manén, però sí el de Mendelssohn fet a Barcelona, amb Concordi Gelabert, i el de Bruch, sense concretar cap data al seu catàleg.

Robin Stowell (1998) afirma que el primer intèrpret que va fer l’enregistrament del concert de Beethoven va ser Fritz Kreisler:

“Fritz Kreisler (1875-1962) was the first to record Beethoven’s Violin Concert. Recorded between 14 and 16 December 1916, his performance with the Berlin State Opera Orchestra and Leo Blech is one of the principal landmark in the history of recording, testifying to the remarkable grace and poise of his playing, his accomplished technique, musicianly phraising, warm vibrant tone, subtlety of expression and characteristic use of portamento and rubato”.

Les dades que hem aportat més amunt permeten afirmar que Manén es va avançar a Kreisler per poques setmanes. Ara bé, la interpretació de Kreisler és molt important perquè va ser enregistrada en un concert en directe.

L’any 2002, en un estudi sobre els primers enregistraments justament del concert de Beethoven, Mark Katz assenyala l’enregistrament de Joan Manén com el primer de la història, però el situa a l’any 1922, basat probablement en l’any de publicació de l’únic disc conegut fins el moment, el conservat a la British Library. Sobre les condicions d’interpretació, afirma el següent:

“Which source is more representative of his performance of the work? It is impossible to know now. Moreover, the limitations and possibilities of recording technology can and do affect performances. Manen (1922) and Wolfsthal (1925) feature significant reorchestrations, with the string sections thinned considerably and the addition of low brass.”

Tres anys després, el 2005, és Timothy Day qui aporta dades més precises:

“And yet before the First World War there was only one recording, and this of just the Larghetto and Rondo. Juan Manén made a recording of all three movements in 1916 on four double-sided discs. There was one recording of the slow movement of Mendelsohnn’s Violin Concerto issued before the First World War and one of the finale, these on either side of a twelve-inch disc. The first recording of all three movements was released in 1916, again in performance by Juan Manén”.

Coincideix abastament amb les dades que hem aportat en la primera part de l’article.

Recentment, en un article extret d’una pàgina web, on no s’esmenta la data de publicació dels textos, Peter Gutmann confirma totes les dades esmentades anteriorment:

“Juan Manen, Orquesta Sinfonica de Barcelona, Concordio Gelabert (1916). This first recording of the Beethoven Violin Concerto would deserve to be treasured if only for historical reasons, but in fact it turns out to be supremely valuable for esthetic purposes. Routinely overlooked nowadays, Manen was greatly admired and made major acoustical recordings of not only the Beethoven but the Bruch and Mendelssohn concertos (the last twice!). Although he continued to perform through the 1950s, apparently he made no electrical recordings.”

I analitza al seu parer l’estil i la qualitat de les diverses interpretacions de Joan Manén basades en l’escolta només de quatre fragments:

“His style is hard to pinpoint from his extant records – a Paganini “Moto Perpetuo” is rigid and bland (although just hitting all the thousands of rapid-fire notes on target in the days before editing was an achievement in itself), a Sarasate “Jota Aragonesa” (which he recorded at least three times in 1916, 1918 and 1921) is heady and stylish, and a Wieniawski “Legende” is impassioned and highly dramatic. Perhaps most revealing is the finale to the Mendelssohn concerto, taken at breakneck pace but with ample expression, abetted by judicious slides and accents, and relieved by frequent slowing of the tempo to emphasize the faster sections. Yet a New York Times review of a 1920 Carnegie Hall recital dubbed him “an artist of fine attainments and individuality” with a refined and musical style who played with dignity and poise, disposed toward sentiment and delicacy rather than breadth and ruggedness, who made Bach “sound like music and not technical exercises” and who invested a Mozart concerto with “charm, vivacity and finish.”

Cliqueu aquí per veure la bibliografia consultada.