Blog

Coneixem ben bé com es pot utilitzar una ampolla d’anís buida si necessitem percussió, o sabem que Mahler fa sonar una maça en una simfonia, o que Leroy Andersen incorpora la màquina d’escriure com a solista del tema “The typewriter”.

Ara bé, al museu tenim unes tisores (MDMB 586, adquirides l’any 1948) i, si cerquem informació, no en trobem gairebé gens. La consulta al MIMO (Musical Instruments Museums Online), ens fa saber que no hi ha cap altre museu que tingui un objecte/instrument similar.

De fet, a la nostra base de dades no té el nom de “tisora”, sinó “mikas guenaui”, que podria fer referència a la zona on es van adquirir, ja que la música gnawa (i d’aquí el singular gnawi/guenaui) és d’una minoria ètnica del Marroc que forma confraries místiques musulmanes, sobretot d’antics esclaus negres. En l’àrab que es parla al Marroc, el terme tisores és “mqess”, en àrab clàssic seria “maqas”, que pot acabar derivant en “mikas”, d’aquí el nom que trobarem al catàleg del museu. És una tisora de 31 centímetres de llargada que ve acompanyada d’una vara de metall i, per tant, esdevé instrument de percussió, un idiòfon. I en podríem trobar una analogia, segons Jaume Ayats, amb l’espasí eivissenc.

A la biblioteca comptem amb uns 23 llibres que ens parlen d’instruments musicals d’Àfrica, però només trobem la tisora esmentada a Percussion instruments and their story, de James Blades, on diu que “Ibert [Jacques] fa servir les tisores a la peça “Clown’s Dance”. I en un llibre de Mary Strong sobre música dels Andes, explica que “els ballarins sostenen tisores a les mans que fan servir com a percussió”. I de fet, la tècnica quan els percussionistes sostenen dues baquetes amb una sola mà (com quan toquen la marimba) s’anomena “tisora”.

L’única escletxa –i encertada- que hem trobat ha estat en un post de Tim Abdellah al blog Moroccan tape Stash ens explica que a la regió de Khouribga (Marroc) hi ha un gènere tradicional, âbidat erma, on es canten poesies antigues, presentant espectacles on diversos intèrprets a més a més les ballen. Es tracta d’un gènere masculí i, tradicionalment, només hi ha percussions típiques com la tarija, el bendir i, de forma distintiva, un parell de tisores amb una vareta metàl·lica.

A diferència d’altres instruments marroquins com les càrcabes o els naqus, amb les tisores es pot modular el timbre a partir d’obrir-les o tancar-les. Podeu veure aquí, al minut 4’45’’, com sonen: https://www.youtube.com/watch?v=aw7RkGl4I94&feature=youtu.be

Continua explicant Abdellah que en els primers anys de l’última dècada, l'âbidat erma ha experimentat una nova popularitat. Tot i no tenir gaire clar el per què, se situa com a punt clau la difusió de joves intèrprets a la televisió. Hi ha un vídeo recent de la televisió marroquina, que inclou algunes danses i pantomima divertides de l'âbidat erma que fa que sigui un gènere estimat.

Així, podem explicar que, de moment, som dels pocs museus del món que conservem un instrument tan particular com les tisores del Marroc, les maqas de les confraries gnawa.