Blog

La imatge que il·lustra el cicle “Lletra i música: pedra, paper i tisores”, prenia una partitura rebregada com a “paper”, simbolitzant la combinació entre música i poesia. És una partitura impresa qualsevol, sense cap ànim de personalitzar-la. Perquè volem parlar del paper com a element musical.

Una làmina de fibres de cel·lulosa, la més senzilla de totes, pot acabar sent un xiulet, que consisteix en agafar un tros petit de paper i, tensant-lo, fer-lo vibrar molt a prop dels llavis per produir un so agut. O el nunut, que és una canya tapada per un extrem amb el mateix nus de la planta, una obertura al mig del tub, i un tros de paper ceba o paper de fumar agafat amb un cordill o una goma a l’altre extrem que fa un efecte ressonador (també va bé una bossa de plàstic de les més primes, encara que sigui l’opció menys ecològica).

Trobem també paper a les manxes de diversos instruments, dels harmòniums, dels orgues, i dels acordions, o la concertina automàtica, d’entre altres exemples d’instruments mecànics, que a més a més del paper de la manxa, compta amb la cinta de paper perforada, que és l’enregistrament sonor.

Destaquem, justament al fons sonor, tot el conjunt d’enregistraments conservats en suport paper: cintes perforades, discos perforats, rotlles de pianola i discos postals, tots amb gran varietat de mides i llargades. Trobarem també que el paper pot ser un altaveu més o menys elaborat per als mòbils.

I arribem al mite: la guitarra de cartó. Amb ella, Antonio de Torres va demostrar que el més important d’una guitarra i la seva sonoritat era la tapa harmònica i la forma, i ho va fer construint una guitarra amb fons i riscles de cartó, i la tapa de pícea.

Res a veure (o tot a veure): hem vist un violí fet amb origami.

Per acabar, posem banda sonora al tema: l’any que ve tot seran celebracions de Beethoven, que va copiar aquell famós tema de La Trinca que feia així: “pa-per pa-peeeeeer, pa-per pa-peeeeeer”, o el conegut “It’s only a paper moon” de Nat King Cole...