Blog

Al Museu de la Música comptem amb una flauta al nostre fons que és un autèntic tresor i que representa un dels períodes més convulsos de l’organologia de la flauta travessera.

Durant la dècada de 1750 alguns constructors anglesos van començar a crear flautes amb les claus tancades de Fa, Sib i Sol# situades al cos de l’instrument. A més a més, s’augmentà l’extensió a través de peus més llargs als que es van incorporar dues claus obertes de Do i Do#. Les motivacions que van originar aquestes novetats van ser: enfortir la projecció i el volum del so de l’instrument; i millorar l’entonació. Tot per adaptar-se no només a les exigències expressives de les noves composicions sinó també a la demanda de molts instrumentistes amateurs que necessitaven que fos més fàcil tocar sense desafinar.

El londinenc Richard Potter (1726-1806) fou, sense cap dubte, un dels constructors més interessants i prolífics d’aquesta època. A diferència de la majoria dels seus contemporanis i predecessors, no va centrar la seva feina en l’augment del número de claus sinó en la millora de la construcció de les flautes de quatre i sis claus que ja existien. El 1785 va patentar tres innovacions per a la flauta, dues d’elles modificaven molt el cap de l’instrument: barrilet d’afinació i el tap de suro graduable; i una altra que afectava a la construcció de claus i que va anomenar “vores de peltre”.

En què consisteixen aquestes idees que va desenvolupar al cap de la flauta?

• va dividir-lo en dues seccions: una superior en la que es troba l’embocadura i una altra inferior a la que va col·locar un barrilet que es podia estendre per allargar o escurçar la distància entre el cap i el cos.

 

• va reforçar la part final de la secció de l’embocadura amb metall per poder lliscar amb major eficàcia el barrilet d’afinació.

 

• va realitzar a la part interna del barrilet unes osques amb diferents números que ajudaven a l’intèrpret a recordar les seves preferències en l’afinació de l’instrument.

• va substituir el tap de fusta que habitualment tancava l’embocadura per un de suro que, a més a més, disposava d’una espita d’ivori a través de la que es podia regular la distància del tap de suro respecte al forat de l’embocadura. En aquesta espita hi realitzà incisions amb números amb la mateixa finalitat que els del barrilet d’afinació.

 

Què són les vores de peltre? És una millora que va crear Potter per afavorir la relació entre l’orifici perforat al cos i la clau que obria i tancava. Per a aconseguir-ho va utilitzar un material anomenat peltre (aliatge de zinc, plom i estany, molt manipulable i durador) amb el que va fer una vora tipus xemeneia al voltant dels orificis de notes que teníen clau. A més a més va subjectar les sabatilles de cuir que estaven davall la clau amb el mateix metall i aquest el va unir a l’eix de la clau. D’aquesta manera el tancament de l’orifici de notes era molt més segur.

 

Totes aquestes idees patentades per Potter varen obtenir un considerable èxit en les flautes construïdes a Anglaterra i se sap que van tenir una gran consideració entre els constructors vienesos. L’ús més generalitzat fou el d’introduir el reforç de metall al final del cap de la flauta per a facilitar la unió i lliscament amb el cos. El barrilet d’afinació no va tenir tant èxit i es veu més en flautes angleses que no en franceses o alemanyes que es conserven del mateix període. El mateix passa amb l’ús del peltre. Malgrat això, les idees de Potter, al qui podem considerar un pioner en els seus interessos per millorar l’instrument, van assentar les bases de moltes de les innovacions constructives posteriors.