Blog

Ens alegra poder dir que el projecte de restauració del violoncel de Joan Guillamí, construït a Barcelona l’any 1756, propietat de l'Orfeó Català i cedit en la modalitat de comodat al Museu, ha finalitzat amb èxit. La col·laboració justament de totes dues entitats, Orfeó i Museu, han fet possible que un instrument patrimonial -que tots aquests anys haureu vist donant la benvinguda a l’exposició permanent- recupera el seu ús musical gràcies a un procés de restauració que s’ha dut a terme entre els anys 2023 (projecte) i 2024 (desenvolupament) gràcies als lutiers de Casa Parramon.

L’instrument és un violoncel obra de Joan Guillamí (1702-1769), un dels constructors d’instruments de més prestigi a Barcelona del segle XVIII. Els seus instruments estan inspirats en els models del cèlebre constructor italià Amati. Nascut a Barcelona, va establir el seu taller al carrer d'Escudellers, on va construir un bon nombre d'instruments de corda fets amb fustes i vernissos de molt bona qualitat i amb una gran perfecció en els acabats. El seu fill, també anomenat Joan Guillamí, va continuar l’ofici. Actualment és considerat el lutier català més important i les seves obres són molt valorades. La taula harmònica, bombada i amb forma de vuit, és d’avet i està decorada amb filets. Té dues obertures acústiques en forma d’efes i el batedor i el cordal són de banús. El fons, bombat, els riscles i el mànec, acabat amb voluta, són d’auró. El claviller és corbat.               

Previ anàlisi per part de personal del Museu, músics i de lutiers, de l’estat de conservació de l’instrument i les seves possibilitats de tornar a tenir ús musical, s’ha procedit a fer una primera acció important: la reparació d’una esquerda al fons. Aquesta s’ha sanejat i reforçat, ha portat molta més feina del previst degut a que portava massa anys oberta, separada i deformada, en forma de lletra V, cap a l’interior. Fer-la anar a lloc i retornar-li la forma original ha sigut més llarg i laboriós del previst, tot i que l’hem aconseguit consolidar i, per a fer-ho, hem creat un motlle fet a mida.

Aquest violoncel té la fusta del fons molt densa, i probablement per això Guillamí el va fer més prim de l’habitual. En conseqüència i per tal de reforçar la zona de la gran esquerda, hem procedit a fer un reforç llarg i estret, com si fos un segell d’ànima, donant-li unes dècimes més de gruix respecte al gruix original del fons, per evitar futurs moviments i deformacions, ja que tal com diem, és anormalment prim.

Per altra banda aquestes patologies ocultes que no vàrem detectar fins que vàrem tenir obert el fons (zona molt corcada a la part superior a l’alçada del tac superior) ja estan també fetes, sanejades i consolidades.

A la banda externa i abans d’obrir només es veia un sol forat, Però un cop obert i des de dintre realment feia por.  Ara faltarà finalment igualar el color de la fusta nova per la part externa, amb el matís original del vernís de Guillamí.

És molt probable que la causa de l’esquerda esmentada sigui precisament que en una restauració anterior l’haguessin tancat de manera forçada amb tensions afegides, ja que hem detectat (i sanejat) un principi de micro esquerda a l’altre meitat del fons, de manera simètricament oposada, i ambdues coincidien amb el final del tac inferior, seguint la veta inclinada de la fusta.

Aquesta és la segona i més petita esquerda del fons, que sense haver estat reforçada tard o d’hora hagués donat problemes com l’altre:

Molts instruments, tant violins, violes com violoncels, acaben amb esquerdes similars degut a una obertura de tapa o fons i posterior (mal) tancament sense tenir en compte l’anivellament i les tensions -malauradament força habitual- per tant addicionalment hem anivellat els extrems superior i inferior del fons a l’alçada dels tacs per a què al tancar definitivament el fons fos sense tensions afegides.

També hem reforçat interiorment les zones dels riscles centrals que estan corcades amb peces lleugeres d’avet, com unes d’anteriors que ja hi havia, per donar més consistència a la zona perjudicada. El riscle superior dret està molt deteriorat estèticament parlant, degut al poc manteniment que no s’hi deu haver fet en molt temps.

Acostuma a ser una zona on la suor dels músics, degut al contacte constant i fregament de la mà esquerra, hi penetra, ja que es mengen el vernís per desgast i acaba enfosquint i tacant la fusta, quedant amb aquesta decoloració gris verdosa. El vernís que ha marxat deixa de fer la seva funció de protecció de la fusta. No té res a veure amb el pas del temps ni amb l’envelliment, sinó a una manca de manteniment. És normal veure instruments de gamma alta amb el vernís desgastat, però no s’haurien de veure mai amb la fusta tacada i decolorada.

Quan els músics desgasten el vernís la fusta queda desprotegida i, abans d’arribar a aquests extrems, el que cal fer és fer manteniment del vernís tant sovint com calgui. Així no es decoloraria la fusta ni s’hauria de procedir a fer neteges i manteniment tant a fons.

Respecte al muntatge, des del taller vam tenir alguns dubtes pel que fa a l’acabament. Tal i com ens ha arribat i com estava muntat hi ha un muntatge totalment eclèctic que suposem que és el fruit de moltes necessitats diverses al llarg dels anys.

Ara mateix, així com està, té les següents característiques:

• Clavilles mecàniques (pràctiques però pesades) segurament de meitat del segle XX.
• Encaix del mànec a la caixa modernitzat.
• Batedor llarg modern.
• Pont modern estil francès.
• Cordal de fusta sense tensors, per a admetre corda de tripa.
• Cordes de tripa per a tocar barroc.
• Pica externa del tipus segle XIX o principis del XX (si fos del XVIII hi hauria només un botó).

Hi veiem tres possibilitats:

• Deixar-ho com està.
• Potenciar el muntatge barroc.
• Potenciar el muntatge modern.

A partir d’aquests dubtes i qüestions, és Jordi Alomar, director del Museu de la Música de Barcelona, qui ens indica, pel que fa a l’instrument, unes recomanacions de muntatge històric (per a repertoris del XVII a inicis del XIX) pels següents motius:

• La tensió de cordes i materials sobre l’instrument és menor, així com la pressió de clavilles i ànima, que és el que en definitiva pot repercutir en les fractures existents (que, tot i que estiguin sanejades, sempre són un factor de risc en un instrument d’aquesta edat).
• L’ús potencial per a l’instrument, si està muntat en barroc, serà menys agressiu que si s’empra per a repertoris moderns.
• No hi ha (o gairebé no hi ha, ja que no tinc constància d’altre cas) instruments d’aquestes característiques a disposició d’ús institucional -és a dir, no propietat de músics pel seu ús personal- amb muntatge preparat per a la interpretació històricament informada. Això és un greuge comparatiu per la gran quantitat -i qualitat d’intèrprets especialitzats amb aquest enfocament, i pels repertoris originals de l’època en què va ser concebut i construït l’instrument i per tant per les possibilitats d’aproximar-nos-hi amb la màxima cura possible. Crec que com a projecte de futur, disposar d’un instrument així és una distinció qualitativa en relació amb altres entitats que disposen d’instruments de qualitat similar. Penso amb intèrprets com els guanyadors del concurs Bach de Leipzig, entre d’altres.
• Un últim motiu, és que aquest muntatge és el que més s’aproximaria a la constitució original de l’instrument.

Feta la restauració amb algunes complicacions inesperades però amb un resultat òptim, només queda tornar a escoltar aquest violoncel en un concert.