Blog

Les reserves o dipòsits són un espai dinàmic en la gestió de les col·leccions. Malgrat que l’exposició permanent sigui l’espai visible d’un museu, el més habitual és que un 80% de les peces es trobi en les reserves, espais condicionats per emmagatzemar i preservar els objectes o, en el nostre cas, els instruments musicals, obres d’art i objectes.

Una de les feines que tenim a les reserves és la revisió periòdica de l’estat de conservació de les peces. Això permet detectar qualsevol anomalia o desperfecte en l’obra que estem examinant, amb l’objectiu de fer un seguiment  del seu estat de conservació al llarg del temps. Cal fer aquesta revisió  després de qualsevol moviment de la peça -abans o després d’un préstec o d’una exposició temporal, per exemple- , però també hem de fer revisions periòdiques encara que no hi hagi cap moviment, per tenir un control físic de les obres.

El 2020 vam revisar els pianos verticals, després de detectar que ens faltava informació de l’estat de conservació. En molts casos només teníem una valoració bàsica: bo, dolent o regular, que calia concretar i desenvolupar a partir de l’anàlisi física de les peces.

Un grup interessant dins dels pianos són els pianos de gabinet o pianos armari, molt representatius de l’estil Imperi i dels desenvolupaments tècnics del piano com a instrument rei en l’àmbit domèstic durant el segle XIX. Al Museu de la Música en tenim set, dos a l’exposició permanent i cinc a la reserva, tots ells datats entre els anys 1820 i 1840. Un d’ells és de la marca anglesa Broadwood, amb qui Williams Southwell (inventor del piano de gabinet), va mantenir  litigis per problemes de patents, com podeu llegir aquí.

En aquestes revisions no només es revisa l’estat sinó que es comprova i verifica la documentació de la peça. Així corregim errors i, fins i tot, afegim i ampliem dades:  es pot donar el cas, per exemple, de trobar una inscripció no documentada a l’interior de l’instrument, o el número de sèrie, que sovint es troba també a l’interior. És el cas del piano de gabinet del constructor Manuel Bordas MDMB 472, fet el 1840 a Catalunya. A l’interior hi ha una inscripció en llapis, "Josep Canet Roure La Bisbal". Així doncs, aquesta revisió ens ha aportat informació d’un propietari anterior que no estava documentat i ens ha fet cercar informació sobre aquest nom, que va resultar ser d’un músic i compositor empordanès, fundador i director de la Cobla La Principal de la Bisbal del 1891 al 1894.

A les revisions també aprofitem per actualitzar les fotografies de la peça o completar les existents amb noves captures de detalls, on es poden veure les patologies que esmentarem a l’informe de conservació.

L’actualització de les imatges és molt important com a testimoni de l’estat de conservació. Sovint, la manca de polítiques sistemàtiques en el passat respecte a la conservació,  ha fet que tinguem una mancança d’informació sobre intervencions i restauracions que s’han realitzat a les peces. En alguns casos hem pogut resoldre aquestes baules perdudes gràcies, precisament, a les imatges. 

Per exemple, al piano MDMB 472 li mancava una pota. Tot i que normalment es documenta si hi ha fragments o parts soltes, en aquest cas no ho teníem documentat encara. Consultant l’arxiu fotogràfic vam veure que sí que existia aquesta pota i que en algun moment es va ubicar en un lloc que no era l’habitual, a partir de la imatge vam procedir a la recerca i localització de la peça.

Una altra feina que vam fer a la revisió va ser la neteja de pols de l’interior dels instruments. Podeu veure l’abans i el després en aquesta fotografia:

Així, a través d’intervencions aparentment senzilles, no només garantim la correcta conservació preventiva de l’instrument, sinó que fem créixer el patrimoni fotogràfic intern que ens permet valorar visualment els canvis i, també, trobar nous detalls que ens fan aprofundir en la informació que tenim sobre la peça.