Blog

Recordo una frase de l’Òscar Laguna el dia que començàvem a enregistrar: “Quan acabi aquesta gravació, serem les persones que millor coneixerem el claviorgue Hauslaib, perquè en aquests 400 anys ningú no haurà passat tant de temps seguit fent-lo sonar”. Uf! Moments així justifiquen i donen sentit a tots els esforços i suplicis que de vegades hem de suportar els qui ens dediquem a viure de la música.

Durant l’enregistrament hi érem el Juan de la Rubia, l’Òscar Laguna, que s’encarregava del manteniment de l’orgue i feia de manxaire de luxe; el Paul Poletti, que tenia cura del delicadíssim mecanisme de l’espineta (pensava que feia broma quan em va dir que usava pèls de porc senglar en uns resorts del mecanisme, però no, era ben cert), i jo mateix, fent de cronista, passaplanes i mirant d’organitzar-ho tot el millor possible.

A la sala del costat, amb una munió de cables i aparells, el Pere Casulleras i el Gerard Font, encarregats de capturar el so que podreu escoltar al disc. Ja havíem col·laborat amb ells en la gravació a Poblet, de manera que va ser una alegria retrobar-nos també amb el mític micròfon esfèric del Pere, una bola de fusta amb dos orifics a mode d’oïdes. La qualitat del so, com va passar-nos amb el disc anterior, és fruit de la cura amb què el Pere va fer disposar el claviorgue en un lloc concret, amb els plafons acústics de la sala en una determinada posició i amb tot estudiat al mil·límetre.

Si us hem de ser sincers, no confiàvem gaire en el claviorgue quan vam començar a gravar. L’eufòria inicial per haver trobat l’instrument idoni per enregistrar Cabezón va deixar pas al temor de passar més temps ajustant el mecanisme i afinant que no pas a fer música. El claviorgue va arribar a la Sala 4 el primer de tots: necessitava un dia per aclimatar-se als petitíssims canvis de temperatura i humitat que hi ha entre la sala de teclats del Museu i la de sala Alicia de Larrocha. L’Auditori va haver de vetllar perquè els paràmetres es mantinguessin estables durant tots els dies que el claviorgue va estar fora del seu hàbitat.

Seguint amb la sinceritat: havíem infravalorat l’instrument. Nosaltres podíem tenir son, estar descentrats, badar, cansar-nos. Però ell, venerable ancià de 400 anys, va aguantar a la perfecció tota la gravació. Com que havíem planificat preveient entrebancs, al final ens va sobrar tant de temps que vam poder recrear-nos una mica. Això explica que al CD hi hagi, per exemple, dues versions d’El Canto del Caballero. Ens va venir de gust provar com sonava només amb l’espineta, i quan ho vàrem tenir gravat ens va semblar que seria una pena que no ho poguéssiu escoltar… També hi ha una peça que vam incorporar al darrer moment, al crit de “ai, calla, i si…?”. No us direm pas quina és, però.