Blog

És poc habitual escoltar un intèrpret tocant diferents teclats en un mateix concert. Michael Tsalka n’és un expert. Els seus continus concerts arreu del món combinen tot  tipus  d’instruments històrics i també moderns, amb repertoris que inclouen obres des del barroc fins als nostres dies. La confluència d’aquest músic amb els instruments del museu ens ha permès assaborir especialment un repertori inusual.

Al  llarg del segle XVIII, el clavecí i el nou  instrument inventat, el  fortepiano, van conviure i compartir rol i repertori. El propi Scarlatti ho va experimentar en una època molt primerenca ja que, a més del clavecí, a la cort espanyola va disposar de pianos de Cristofori. Scarlatti va ser un dels compositors de referència de Clementi, músic que connecta els autors d’aquest programa. Hem escoltat sonates de Scarlatti en dos dels instruments del museu. Gràcies a la seva recent restauració, hem tingut l’oportunitat de gaudir del so delicat del piano de taula Zumpe & Buntebart (Londres,  1776). Johannes Zumpe va construir pianos de taula petits i de  baix cost que van arribar a diferents classes socials. També hem escoltat Scarlatti en el clavecí Christian Zell (Hamburg, 1737), una de les joies del museu. Actualment només en queden tres exemplars al món. La resta del programa ha sonat en el piano de taula Miguel Slocker (Madrid,  1831).

Gràcies a la seva sonoritat més potent, al pedal de ressonància i a la tessitura més àmplia és adequat per interpretar les obres més pianístiques del concert. Clementi, a més de compositor era fabricant de pianos de tot tipus i els seus models de taula no estan lluny d’aquest Slocker. D’ell hem sentit les variacions sobre la cançó francesa Au clair de la lune, publicades el 1821, i  la Scena  patetica, fantasia de forma lliure inclosa al Gradus ad Parnassum, obra magna de Clementi escrita entre 1816 i 1826, compendi del seu art i referència per a tots els compositors-pianistes romàntics. La Fantasia op. 109 de Ferdinand Ries és una obra programàtica, composta el 1821 sobre el poema Resignation de Schiller. Alumne de Beethoven, Ries va treballar uns anys a Londres coincidint amb molts músics i amb Clementi, a qui va dedicar un concert de piano. Moscheles també va viure un temps a Londres i va ser gran  amic de Clementi. Precisament tres dels convidats que van destacar parlant animadament en una festa a casa seva van ser la soprano Henrietta Sontag, Clementi i l’escriptor Walter Scott. En l’obra que hem escoltat, la protagonista és una altra cantant, Giuditta Pasta, tan cèlebre com l’anterior. Amb algunes de les àries que solia cantar, Moscheles va compondre la fantasia Pensieri alla Pasta.