Blog

Per a la restauració dels instruments del Museu, un dels primers criteris que cal tenir present és el de la utilització de materials el més semblants possibles als originals. En el cas del kundu (MDMB 1370) era necessari reintegrar una membrana per poder mostrar l’instrument tal i com és en realitat.  Després de realitzar les recerques corresponents, ens vam adonar que no seria cosa fàcil.

A les nostres terres les membranes dels instruments són fetes, lògicament, amb pells d'animals autòctons. Ja suposàvem que les espècies habituals d’aquí com la vedella o la cabra no serien les mateixes a Papua Nova Guinea, però no imaginàvem que el material utilitzat fos la pell d'un rèptil, sobretot tenint en compte el diàmetre de la membrana necessària. Sembla ser que els rèptils d'aquelles terres són una mica més grans que les nostres sargantanes.

Des de fa anys i cada vegada més, el control de les espècies en perill d'extinció i del comerç il·legal d’animals és més estricte. Amb els nostres companys del Museu de Zoologia de Barcelona havíem parlat algunes vegades sobre aquest tema, ja que molts instruments antics incorporen materials actualment prohibits com el carei o l’ivori. Gràcies a aquesta col·laboració vam aconseguir carei per reintegrar algunes llacunes en la decoració del claviorgue Hauslaib del Museu. Després d’unes llargues gestions amb la duana de Barcelona, que requisa sovint materials il·legals que arriben al país, vàrem obtenir la peça desitjada.

Es tractava de la figura dissecada d’una espècie de rèptil protegit i requisat. A partir d’aleshores, la feina va ser dels companys del Museu de Zoologia que ens van preparar la pell per poder reintegrar-la al tambor. Un cop vam tenir tota la pell desplegada i més flexible vam poder fer la reposició, enganxant la pell amb cola calenta al kundu i retallant-ne l’excés. Des del 2007 aquest instrument es pot veure en una de les primeres vitrines de l’exposició permanent del Museu.

Ara bé, tot i que la pell que ens van proporcionar el companys del Museu de Zoologia era més flexible que quan la vam aconseguir de la duana, al provenir d’un animal dissecat, aquesta ha perdut part de les seves característiques i l’instrument no podrà tenir un ús musical autèntic. Haurem pogut restaurar un instrument perquè el públic pugui veure com és un kundu original, però no podrem gaudir del so real de l’instrument. Podrem aproximar-nos-hi, però serà només una imaginació, no la realitat.