Com capturar el que s’esvaeix?
Entre els anys 1922 i 1936, des de la societat civil es va impulsar un gran projecte amb la voluntat de preservar la memòria d’un patrimoni essencial i en risc d’extinció: l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, amb l’objectiu de fer, estructurar i publicar un exhaustiu corpus musical recollit de l’oralitat arreu dels territoris de parla catalana, amb la transcripció i descripció acurada de milers de cançons i els seus usos.
Encomanat a l’Orfeó Català sota la direcció de Francesc Pujol i la presidència honorífica de Felip Pedrell, i amb el mecenatge de Rafael Patxot, l’Obra del Cançoner és, sens dubte, una de les aportacions etnogràfiques més significatives del segle XX a Catalunya, estroncada per l’esclat de la Guerra Civil. Durant els anys en què es va dur a terme, es van efectuar prop de setanta missions de recerca: treballs de camp portats a cap amb rigor per parelles de professionals tant de l’etnologia com de la música i la lingüística com Joan Amades, Higini Anglès, Joan Tomàs, Palmira Jaquetti o Baltasar Samper que, tot recorrent una àmplia geografia, s’afanyaven a «fer la recollida d’aquest tresor popular que en molts indrets ja gairebé agonitza», buscant-lo especialment «a les cases de pagès i pobles més isolats de la muntanya» amb la idea d’anar a «les fonts on l’aigua ragi ben clara».
La reproductibilitat tècnica permesa per les màquines de retratar i els fonògrafs -una tecnologia aleshores puntera i en difusió exponencial- es confronta amb maneres de viure a punt de desaparèixer, per deixar-ne així una traça que és, tanmateix, tan evanescent com els mateixos instants i rostres capturats. Les marques de la duresa de la vida, del pas del temps, del contacte directe amb la terra, així com els indrets on encara roman allò que s’acaba -llogarets, masies, tallers, sequers i rostolls, i també asils i cases de caritat- sadollen una mirada refractada en milers de captures efímeres.
A partir de 1936 els materials originals de l’Obra del Cançoner van quedar disgregats fins que l’any 1991 van ser dipositats a l’Abadia de Montserrat. Allà van ser estudiats, catalogats i publicats en diversos volums de memòries i seleccions a cura del pare Josep Massot i Muntaner fins a la seva mort el passat abril de 2022.
En ocasió del centenari de la fundació de l’Obra del Cançoner, l’exposició Registrar, mirar, recórrer se centra en el registre fotogràfic present al gran projecte etnològic: un ús de la fotografia documental que, tot i no ser un element central en els seus objectius inicials, deixa una empremta única formada per milers de fotografies, la majoria inèdites, de les quals l’exposició en presenta una tria.
En un moment en què els modes de vida tradicionals es veuen sobtadament alterats i abocats a una transformació irrevocable a causa de la industrialització i de la configuració d’un món cada cop més urbà, sorgeix la urgència per copsar tot allò que, des d’una mirada idealitzada i nostàlgica, roman aparentment inalterat. I és a partir del registre, estudi i recol·lecció d’aquests romanents constitutius d’una pretesa cultura natural que es basteix un projecte d’identitat col·lectiva.
