Premsa

Comissariada per Daniel Blanch, la mostra repassa la trajectòria del músic català en el 50è aniversari de la seva mort. Del 4 de novembre al 6 de febrer.

El Museu de la Música, fidel al seu compromís de difusió del patrimoni musical català, se suma a la commemoració de l’Any Manén en el 50è aniversari de la mort del músic barceloní. En col·laboració amb l’Associació Joan Manén, la mostra Joan Manén. Orgull i destí, comissariada per Daniel Blanch, vol apropar la figura d'un violinista i compositor que ha estat un dels artistes més reconeguts i amb major repercussió internacional del nostre país del segle passat.

Manén va ser un músic fet a si mateix, de fort individualisme i gran intuïció, que des de ben petit es va sentir predestinat a ocupar un lloc important en el món musical. Manén va viure, en molts aspectes, una vida de novel·la, marcada pel seu talent, per les convulsions històriques de l’època i per una personalitat aclaparadora que, en certa manera, representa l’epígon de l’ideal del geni virtuós del segle XIX.

A partir d’un recull documental en què s’hi compten fotografies, pintures i dibuixos, programes, partitures, cartes, instruments de l’autor i altres objectes, l'exposició basteix un retrat que permet abastar els punts cardinals de la seva trajectòria vital i artística.​ La mostra compta amb la projecció del documental "Joan Manén, Variacions sense tema", produït per Marcial AV, així com amb diverses activitats paral·leles com concerts, conferències, tallers i audicions comentades.

Sobre Joan Manén

Joan Manén i Planas va néixer a Barcelona el 14 de març de 1883. Va ser el primer de dos fills; el segon, Àngel, fou fagotista de l'Orquestra Pau Casals i de l'Orquestra Municipal de Barcelona. El pare, Joan Manén Avellán, era un home de forta personalitat. Pianista amateur, va esmerçar totes les seves energies en desenvolupar el talent musical del seu fill primogènit. 

Als quatre anys, Manén rebé del seu pare les primeres nocions de solfeig i piano, i als cinc s’inicià amb el violí. Dos anys més tard va estudiar amb el violinista Clemente Ibarguren, alumne de Delphine Alard. Sotmès a l’exigència del seu progenitor, el seu talent esclatà de manera fulminant. Llegia a vista òperes al piano, s’exercitava transportant les fugues de Bach i assistia als concerts de la Societat Filharmònica de Barcelona, dirigits per Antoni Nicolau.

L'estiu del 1892 feu els primers concerts públics com a pianista i violinista a Castelló i València, amb el nom de “Juanito Manén”. El 1893 realitzà una audició davant la Reina Maria Cristina, que li oferí la seva protecció. El pare va declinar l'oferiment i decidí viatjar amb el seu fill a Buenos Aires, iniciant així una etapa d’extenses gires per tot el continent americà entre 1893 i 1896. A punt de fer onze anys, Joan Manén va deixar de tenir professor de violí.

El 1894 dirigia una orquestra i un cor de dues-centes persones a L’Havana, i al gener de 1895 debutava al Carnegie Hall de Nova York, fet absolutament extraordinari per a un músic de la seva edat. Aquella vida de nen prodigi va acabar de forjar la personalitat del jove Manén, però no era el camí més apropiat per al seu creixement com artista. Sense formació específica i motivat, un cop més, pel pare, s’enfrontà al repte de compondre.

A partir de 1898, amb quinze anys, Manén s'establí a Berlín amb el seu pare. Otto i Berta Goldsmith, una parella molt ben relacionada dins del món cultural berlinès, el van acompanyar en la seva formació musical i impulsaren la seva carrera: gràcies a ells debutà als quinze anys com a solista amb l'Orquestra Filharmònica de Berlín, interpretant el seu Concerto espagnol.

A Berlín va coincidir amb el violinista Pablo Sarasate i els pianistes Eugene D'Albert i Teresa Carreño. Els compositors Max Bruch i Antonin Dvořák el van acompanyar al piano en vetllades íntimes, i el prestigiós editor Fritz Simrock va publicar diverses de les seves obres. 

Amb disset anys Manén feu un recital a Colònia, acompanyat per Richard Strauss al piano, i estrenà la seva primera simfonia, Catalònia, sota la seva pròpia direcció, al Teatre Líric de Barcelona. El debut, l’any 1904, a la Hochschule für Musik de Berlín va suposar un punt d’inflexió a la seva carrera. La seva interpretació de les dificilíssimes Variacions sobre “God Save the King” de Paganini el situà a l’elit dels violinistes europeus.

Joan Manén va realitzar més de quatre mil concerts arreu del món en seixanta-cinc anys d'activitat i, a principis del segle XX, el seu nom va equiparar-se amb el dels més grans violinistes del seu temps, com Fritz Kreisler, Bronisław Huberman o Jan Kubelík. 

Durant els seus primers anys va actuar principalment amb un violí fabricat pel lutier català Étienne Maire Clarà. Posteriorment va adquirir un Petrus Guarneri que havia pertangut a Felix Mendelssohn, instrument que el va acompanyar bona part de la seva carrera.

Les cròniques de l’època destaquen la seva individualitat interpretativa. L'excepcional tècnica, un so de gran puresa i calidesa i una captivadora musicalitat són algunes de les qualitats més destacades pels crítics del moment. Manén es considerava a si mateix un violinista solista, seguint el model del geni romàntic del segle XIX exemplificat per Niccolò Paganini. El seu repertori es fonamentava en obres de lluïment del seu virtuosisme i el seu cantabile. 

Manén va relacionar-se amb alguns dels millors músics del moment: Jenö Hubay li va dedicar dues obres; Enric Granados i Joaquín Nin van interpretar amb ell la integral de les sonates de Beethoven, i va mantenir relació amb Pau Casals, col·laborant amb la seva orquestra en diverses ocasions. Va actuar sota la direcció de mestres com Bruno Walter, Henry Wood, Willem Mengelberg o Ernest Ansermet, acompanyat per les millors orquestres europees. 

En l’àmbit discogràfic va ser un dels precursors en enregistrar concerts complets per a violí i orquestra. Els anys 1916, 1917 i 1921 feu els primers enregistraments mundials dels concerts per a violí de Beethoven i Mendelssohn, així com el primer de Bruch, conservats al Museu de la Música de Barcelona.

Fill d'una època en què l’artista divo i el gran impacte en l'audiència eren dos valors que calia assolir i mantenir, Manén sempre va sentir la necessitat de ser admirat per tots els públics i temut pels seus rivals. Conscient de les seves facultats, va transmetre sempre un gran orgull per tot allò que era capaç de produir, fet que va resultar en una personalitat difícil i complexa.

El gran impuls de Joan Manén com a compositor de prestigi a Europa es va iniciar el 1908 a partir de l'estrena de la seva segona òpera, Acté, al Gran Teatre de Dresden, en aquell moment un dels més importants d’Europa. La mateixa òpera que cinc anys abans havia tingut una acollida freda al Gran Teatre del Liceu fou elogiada unànimement i representada a diverses ciutats alemanyes. A partir d'aleshores, formacions com les Filharmòniques de Viena i Berlín, l'Orquestra del Concertgebouw d'Amsterdam o l'Orquestra de la Suisse Romande van programar les seves obres. A les seves composicions, Manén es mostra com un músic original, intuïtiu i eclèctic. La seva naturalesa era la d'un post-romàntic d'inspiració mediterrània, amb una elaboració temàtica plena d’inventiva. A partir dels anys 20 va consolidar el seu estil més personal, denominat “iberisme”, prenent la imatgeria folklòrica espanyola com a punt de partença per a desenvolupar obres de projecció internacional. Exigent i perfeccionista, sovint reescriuria moltes de les seves obres. 

Va compondre diversos capritxos i concerts per a violí i orquestra, un concert per a violoncel (escrit per a Pau Casals i estrenat per Gaspar Cassadó), concerts per a piano i oboè, nombroses obres simfòniques, dos ballets, set òperes, obra coral, música de cambra, cançons, obres per a instrument solista (entre elles la Fantasia-Sonata, dedicada al guitarrista Andrés Segovia) i sardanes.

El compositor tenia el do d’elevar allò particular a un pla general, transformant els mites i convertint-los en temes universals: l'evolució de l'artista al poema simfònic Juventus, l'esperit de superació a l'òpera Heros, l'amor al quintet Lui et elle o la conducta humana a l'òpera Don Juan. 

Encasellar una personalitat tan complexa com la de Manén tan sols com a violinista i compositor comportaria prescindir de diverses facetes de la seva trajectòria. Fou director d'orquestra, pianista, escriptor, promotor de festivals i concerts, fundador la Societat Filharmònica de Barcelona (1930), descobridor d'una de les tombes de Paganini (1939) i inventor de “l'Orquestra invisible” (1951), un procediment electrònic que li permetia presentar-se alhora en la seva triple faceta de solista, compositor i director d’orquestra.

El 1954 Manén i la seva esposa Valentina Kurz van iniciar la creació d'un auditori a Barcelona que havia de portar el nom d’Auditorium Joan Manén. Per falta de finançament, la construcció va quedar interrompuda i el violinista no va poder veure acomplert un dels seus somnis. En aquell auditori havia de veure-hi estrenada la seva obra culminant, la trilogia d'òperes Don Juan, composta al llarg de quaranta anys. 

L’artista, que des de ben jove es va sentir destinat a assolir grans fites, irradiava megalomania. Va assolir èxits formidables i prestigi, però la seva lluita personal era quimèrica: la recerca d'un reconeixement a l'alçada de la seva egolatria. 

Vers el final de la seva vida, Manén va anar quedant isolat. El seu magnetisme dalt dels escenaris havia quedat enrere, i la seva obra, d’estètica post-romàntica i nacionalista, no encaixava en un panorama musical en què imperaven la indústria discogràfica i els nous corrents. Fou un compositor innovador, amb una veu pròpia i un llenguatge harmònic molt personal, però la seva música va mantenir-se en una línia estètica arrelada a l'expressió i a la melodia.

Joan Manén va viure els seus darrers anys retirat de l'ambient musical barceloní, a la seva torre d'ivori farcida de records d'una vida intensa. Va morir el 6 de juny de 1971, a l’edat de 88 anys, a la ciutat de Barcelona.