Oficina d'Afers Religiosos

La festa de la ruptura del dejuni (id al-fitr) celebra el final del Ramadà, com la festa del sacrifici (id al-adha) celebra el final del pelegrinatge a la Meca. Aquestes són les dues úniques festes del calendari islàmic, i les dues es relacionen amb dos pilars de l’islam. Seguint la tradició, els pilars de l’islam són cinc: el testimoni de fe en Déu i el seu profeta Muhammad, les cinc oracions diàries, l’almoina anual, el dejuni durant el mes de Ramadà i el pelegrinatge a la Meca. El pelegrinatge és l’únic pilar que es porta a terme, almenys, un cop a la vida i només si es dona la possibilitat: salut, temps, diners, etc.

El pelegrinatge a la Meca es relaciona directament amb l’antic temple de la Ka’ba (al-bayt al-atîq). Aquest edifici de forma cúbica al centre de la Meca té la funció d’omphalos o melic del món (surrat al-ard) per a totes les persones musulmanes i marca la seva orientació ritual (qibla). A la cantonada sud-est de la Ka’ba hi ha incrustada l’emblemàtica pedra negra i a pocs metres s’hi troben també dos elements rituals importants: el maqâm d’Abraham i el pou de zam-zam.

Segons la tradició islàmica, van ser el profeta Abraham i el seu fill Ismael els qui van reconstruir la Ka’ba a partir dels seus antics fonaments i van restablir el seu pelegrinatge (Qur’ân, II, 127 i 128). De la descendència d’Ismael va sorgir la tribu de Quraysh, on es trobava la família de Muhammad. Entre les responsabilitats d’aquesta família hi havia la de tenir cura del temple, organitzar el pelegrinatge i vetllar per les persones que acudien al lloc. Cal tenir en compte que el pelegrinatge a la Ka’ba ja existia molt abans de l’islam.

EL RITU DEL PELEGRINATGE ISLÀMIC

Muhammad estableix el ritu definitiu del pelegrinatge islàmic el mateix any en que va morir, l’11 després de la hègira (632 d. C.). El dies prescrits per al pelegrinatge es fixen del 8 al 13 del mes lunar de dhû al-hijja, un dels quatre mesos sagrats dels àrabs. Recordem que les dates del calendari lunar islàmic retrocedeixen deu o onze dies cada any respecte al calendari gregorià.

Hi ha dues formes de pelegrinatge: l’obligatòria o major (hajj) i la voluntària o menor (umra). Aquesta última és una forma abreujada que només té en compte els ritus inicials fets a la Meca i es pot realitzar durant tot l’any. L’umra no substitueix el hajj, però es poden combinar, d’aquí que hi hagi tres maneres de portar a terme el pelegrinatge obligatori.

El ritu inicial del primer dia del pelegrinatge obligatori (yawm at-tarwiya) és l’entrada en l’estat d’ihrâm, que consisteix en sincerar la intenció (niyya) i comprometre’s a respectar una sèrie de restriccions.

Per als qui hagin intencionat complir un pelegrinatge combinat, s’inicia doncs una umra introductiva amb els ritus següents: set voltes al voltant de la Ka’ba (tawâf al-qudûm), oració al maqâm d’Abraham i set curses (sâi) entre els turons propers de Safa i Marwa. L’umra s’acaba amb el ritu de rasurar (halq) el cap per als homes i tallar les puntes dels cabells per a les dones.

La cursa entre els turons de Safa i Marwa es fa en record d’Agar, esposa d’Abraham, i el seu fill Ismael quan corrien a la recerca d’aigua. Va ser en aquest moment quan, segons la tradició, Déu va fer brollar el pou de zam-zam a sota els peus d’Ismael. El ritu de la “cursa” és un aspecte complementari al ritu de “rotació”. En els dos casos trobem tres elements geomètrics complint la mateixa funció simbòlica: punt central o de sortida, radi o desplaçament i punt circular o d’arribada.

Arribats a aquest punt, s’inicia pròpiament el gran pelegrinatge. Les persones que hi participen s’asseguren d’estar en estat d’ihrâm i es desplacen cap a Mina, un descampat amb tendes a vuit kilòmetres de la Meca, per aprovisionar-se d’aigua i passar-hi la nit.

El segon dia (yawm Arafa) es visita el turó d’Arafa, a quinze kilòmetres de Mina. Va ser sobre aquest turó on Muhammad va rebre la confirmació de l’excel·lència de l’islam. Després de la posta de sol es fan nou kilòmetres més fins a Muzdalifa, on es passa la nit.

Durant el tercer dia (yawm an-nahr) les persones que fan el pelegrinatge recullen petits còdols del terra de Muzdalifa i tornen de matinada cap a Mina, on es porten a terme els següents ritus: lapidació (râmi) de tres esteles de pedra rodejades d’un petit mur (jamra); sacrifici o bonificació d’un xai (qurbân o udhiya); nou rasurat del cap; i retorn a la Meca per fer set voltes més al voltant de la Ka’ba (tawâf al-ifâda) amb set curses entre Safa i Marwa.

Finalment, venen els tres últims dies del pelegrinatge (ayâm at-tashrîq), durant els quals tradicionalment s’assecava la carn sacrificada. El quart i cinquè dia es torna a Mina per completar dos dies més de lapidació de les esteles i es dona temps de fer el tawâf al-ifâda a aquelles persones que no l’hagin pogut fer abans. El sisè i últim dia es deixa definitivament Mina per anar a la Meca a enllestir les set últimes voltes de comiat a la Ka’ba (tawâf al-wadâ).

És costum acabar la peregrinació visitant la tomba del Profeta a Medina, aproximadament 450 km al nord de la Meca.

LA FESTA DEL SACRIFICI

Durant el tercer dia del pelegrinatge, que es correspon al desè dia del mes de dhû al-hijja, se celebra arreu del món islàmic la festa del sacrifici (id al-adha) en comunió amb els pelegrins que es troben a Mina.  Aquesta celebració es coneix també com festa major (id al-kabîr) o festa del xai, encara que aquesta denominació no sigui pròpiament islàmica.

Les dues festes islàmiques se celebren sempre amb una oració a primera hora del matí acompanyada d’un petit parlament de l’imâm. Les festes duren tres dies, perquè així la gent tingui temps per visitar-se i estar en família.

Al nord-oest i centre d’Àfrica, a la festa del sacrifici també se la coneix com a festa del tabaski. S’han proposat diverses explicacions sobre l’origen d’aquest nom, però la més ben documentada la fa remuntar a una festivitat de l’Antic Egipte en honor al sacrifici d’Osiris. Si fos així, els termes tabaski o tafaska i el Péssah hebreu tindrien un mateix origen etimològic i serien la reformulació d’un ritu sacrificial amb el xai com element central. A l’islam, el sacrifici del xai durant el pelegrinatge commemora l’episodi, també reconegut per la tradició judeocristiana, en què Abraham va ser provat per Déu amb el sacrifici del seu fill; només que els musulmans consideren que fou Ismael, i no Isaac, qui va complir la funció de boc expiatori.