Oficina d'Afers Religiosos

La Doctora Maria del Mar Griera és una de les investigadores principals sobre la pluralitat religiosa a Catalunya, especialitzada en el camp de la sociologia de la religió, la diversitat religiosa i les noves formes d’espiritualitat. És professora de la Universitat Autònoma de Barcelona i directora del grup de recerca ISOR (Investigacions en Sociologia de la Religió).

Entrevistem a la Doctora Maria del Mar Griera amb motiu de la celebració de la jornada “Llibertat religiosa a Barcelona: estat de la qüestió”, en què, a principis de febrer de l’any passat, va oferir la conferència “La gestió de la diversitat religiosa en l’àmbit local: marc jurídic i polítiques públiques”. Griera va parlar sobre el fet religiós en el món local i la singularitat de Barcelona en aquest àmbit, va descriure el paisatge religiós en un món globalitzat i va exposar els dilemes i reptes als quals s’enfronten les administracions a l’hora de gestionar la diversitat religiosa. Una diversitat que afegeix complexitat a aquesta qüestió i que, segons Griera, cal tractar amb calma i diàleg, fugint de la polèmica incendiària a la qual sovint es veu abocada.

La trobada la va organitzar l’Oficina d’Afers Religiosos de l’Ajuntament de Barcelona. A més de persones de l’àmbit de la investigació universitària, com Griera, hi van participar nombroses entitats i comunitats religioses que representen la pluralitat de creences a la ciutat.

En la seva intervenció va parlar sobre el mapa religiós de Catalunya i l’Estat espanyol. Per entendre el paisatge religiós al nostre territori, cal que tinguem en compte el marc legal existent en aquest àmbit. Quines particularitats té i sobre quins pilars s’ha construït?

Segons s’afirma a l’article 16 de la Constitució espanyola, vivim en un Estat aconfessional. Això vol dir que, en teoria, cap confessió no ha de tenir una posició de privilegi. Alhora, però, la Constitució també insta els poders públics a mantenir relacions de cooperació amb les confessions i fa menció explícita a l’Església catòlica. L’article és fruit d’un acord negociat amb la voluntat d’aconseguir el vistiplau de l’Església catòlica en un moment que era convuls políticament. L’article garantia la llibertat religiosa però, alhora, atribuïa un cert “privilegi” a l’Església.

Mesos més tard, l’Estat va signar uns acords de cooperació amb l’Església catòlica que aprofundeixen les formes de cooperació entre l’Estat i l’Església. Són uns acords que, teòricament, s’havien d’anar revisant periòdicament, però no s’ha fet. A més, tenen un rang de tractat internacional (perquè es van signar amb el Vaticà), fet que fa molt difícil modificar-los.

Així, doncs, podem dir que l’aconfessionalitat és més un terme cosmètic que una realitat que es tradueix a la pràctica?

És important saber que partim d’un marc legal que atribueix un rol privilegiat a l’Església catòlica respecte d’altres religions. Això, a la pràctica, es tradueix en aspectes com el finançament, el paper de l’Església en el marc educatiu i en fets com que en tots els equipaments sanitaris hi hagi d’haver una capella, per exemple.

Des d’aleshores hi ha hagut algun avenç en l’àmbit estatal per pal·liar les desigualtats envers les religions minoritàries?

Malgrat que, sobretot en l’àmbit estatal, el tracte de les religions minoritàries és summament desigual, s’ha intentat equilibrar. L’any 1992 es van signar uns acords de cooperació de l’Estat amb representants d’esglésies evangèliques, de l’islam i jueus. Se’ls van reconèixer drets com l’ensenyament de la seva religió a l’escola, l’enterrament segons la seva creença i l’assistència religiosa a les presons, entre d’altres. Hi ha altres grups religiosos, però, que no es van incloure en aquests acords, com els mormons, els budistes o els hinduistes. Sí que tenen reconegut un estatus especial, però no els mateixos drets que els altres.

També és molt important tenir en compte que, en l’àmbit català, l’Estatut d’autonomia del 2006 regula la gestió de la diversitat religiosa (article 161) amb una aproximació més pluralista i, alhora, de foment de la llibertat religiosa.

Davant d’aquesta realitat, com es pot construir un marc de convivència laic on l’existència d’una església catòlica històricament dominant no impliqui desigualtats envers les minories religioses?

El fet de partir d’aquest marc legal desigual dificulta l’impuls de polítiques públiques que afavoreixin la diversitat religiosa. A Barcelona, per exemple, algunes propostes de polítiques laiques xoquen amb la realitat existent, fet que genera una situació complexa. Ara bé, malgrat les dificultats, en l’àmbit local s’ha avançat molt i se segueix treballant per garantir el dret de les minories religioses. Per exemple, l’Ajuntament de Barcelona ha publicat un protocol per garantir el tracte igualitari entre confessions per a actes a la via pública, o es vetlla perquè les persones puguin ser enterrades, o fer el dol, segons els criteris de les pròpies confessions.

De tota manera, hi ha molts aspectes que encara cal millorar, com la diversitat de menús a les escoles que siguin respectuosos amb les diferents religions o els problemes que tenen algunes noies que porten hijab per fer pràctiques d’infermeria. Encara no totes les religions tenen la mateixa situació pública perquè es pugui viure amb normalitat l’afiliació religiosa.

Per generar un context de llibertat religiosa cal que la diversitat de creences es pugui expressar a l’espai públic amb igualtat de condicions. Com es construeix un espai públic laic on es representi tota la diversitat?

L’espai públic s’ha de construir com un espai de coexistència comú i de convivència entre persones de creences i opcions de consciència molt diferents. Les religions són sistemes morals i culturals que tenen peticions específiques en relació amb l’espai públic, però aquest és un espai els usos del qual estan en permanent negociació entre els diferents actors. Això genera múltiples dilemes en molts sentits. A Barcelona, per exemple, s’aborden aspectes com: s’ha d’instal·lar un pessebre a la plaça de Sant Jaume? Quins símbols són religiosos i quins són culturals? És pertinent que l’alcaldessa assisteixi a una missa a la Sagrada Família o participi en una celebració del trencament del dejuni del Ramadà?

En definitiva, hi ha un debat molt complex i polièdric a l’hora de definir com s’han de gestionar els usos de l’espai públic en una societat laica. Per a algunes persones, laic vol dir que l’alcaldessa hauria de participar en les festes religioses de totes les confessions, d’altres creuen que no hauria d’assistir mai a cap acte amb connotacions religioses i hi ha gent que té posicions intermèdies.

Per abordar aquesta complexitat cal, com en molts altres àmbits, un espai de debat on s’arribi a consensos. On es parla i es decideix sobre la gestió de la diversitat religiosa al nostre país?

A l’Estat espanyol hi ha una secretaria específica d’afers religiosos i la Fundación Puralismo y Convivencia. A Catalunya tenim la Direcció General d’Afers Religiosos i a l’Ajuntament de Barcelona hi ha l’Oficina d’Afers Religiosos i el comissionat de Diàleg Intercultural i Pluralisme Religiós. Ara bé, aquests són espais de gestió i no de diàleg. De fet, hi ha pocs espais o oportunitats per discutir la qüestió religiosa d’una manera oberta, raonada, pausada. És una qüestió que denota el problema principal: es tracta d’un debat que incomoda en l’àmbit polític i la majoria d’actors prefereixen no parlar-ne o intentar resoldre els conflictes “sense fer soroll”. Entendre la complexitat del fet religiós no és fàcil i des dels àmbits polítics es discuteix molt poc.

Per què creu que incomoda encetar un debat sobre la diversitat religiosa en l’entorn polític?

És un debat que pot esclatar d’algunes maneres que poden neguitejar. Per una banda, per la presència de l’extrema dreta i l’ús que fa de l’atac a l’islam o a les confessions minoritàries, i per la presència de sectors religiosos cristians que en determinats moments poden articular i mobilitzar un cert malestar. Per l’altra, en general, l’esquerra se sent incòmoda parlant d’afers religiosos. Li costa entendre que la religió és molt important per a alguns sectors de la societat. Aquesta incomoditat de l’esquerra per afrontar la qüestió religiosa ha fet molt més difícil la seva gestió.

Hi ha, doncs, un clima de crispació quan es tracten qüestions religioses?

Sí, moltes vegades hi ha temes que generen un gran enrenou a Twitter o a altres xarxes socials. Per exemple, quan es va començar a implementar la prova pilot de l’ensenyament islàmic a l’escola, semblava la fi del món. Sorgeixen petites polèmiques que esclaten de manera desmesurada a les xarxes. En lloc d’això, caldria discutir-les de manera pausada i generar espais de diàleg reals. Hauríem de poder discutir amb calma sobre quin paper ha de tenir la religió a l’escola, si cal fer del Ramadà una festa nacional o quin paper hem de donar al patrimoni jueu, musulmà i catòlic, per exemple. Malgrat tot, en els darrers anys s’ha avançat en molts aspectes.

Per poder dialogar i debatre sobre la diversitat religiosa calen interlocutores. Com s’assoleix un diàleg interreligiós equitatiu?

En aquest sentit, ha estat molt important el paper que han tingut activistes de les minories i de l’Església catòlica per generar xarxes de coneixement i de contacte entre les religions. Una entitat clau ha estat l’Associació Unesco per al Diàleg Interreligiós (AUDIR). A Catalunya hi ha una tradició molt important de diàleg interreligiós. Des de la base i amb pocs recursos, s’han anat teixit xarxes que han estat clau per articular demandes i implementar polítiques. Això, a la llarga, afavoreix la implementació de polítiques més igualitàries i una acceptació social més àmplia.

Com es trien les persones que representen aquesta diversitat religiosa?

A l’hora de fomentar el diàleg, s’ha de tenir en compte que les persones portaveus no siguin només els líders religiosos, que solen ser homes d’edat avançada amb una posició privilegiada. Allò que pensa l’imam potser no té res a veure amb el que pensa una noia jove que va a la mesquita, ni allò que afirma el bisbe respon exactament a la realitat de totes les persones catòliques de la zona. Hem d’evitar prendre el discurs de les autoritats religioses com a referència.

A Barcelona, en aquest sentit, es va fer molt bé després dels atemptats de la Rambla. Es va celebrar un acte interreligiós per recordar les víctimes on hi havia joves representants de cada comunitat. Va ser l’intent oficial per mostrar Barcelona com una ciutat amb diversitat religiosa i es va posar la primera pedra per generar un nou tipus de rituals. Ara bé, també es va celebrar un funeral a la Sagrada Família, que tenia l’aparença de funeral d’Estat, fet que va generar polèmica.

Una altra font de polèmica és la difícil compatibilitat entre el dret a la llibertat religiosa i alguns drets fonamentals que poden ser confrontats, com els relacionats amb la igualtat de gènere. Com caldria abordar aquest aspecte?

És l’aspecte més difícil. Quin és el dret que prima? No hi ha una solució. La millor opció és estudiar el context de cada cas i negociar-lo individualment. Els drets en abstracte són una cosa i, cas per cas, en són una altra. No els podem posar tots en el mateix sac, ni fer grans afirmacions tipus eslògans, perquè quan t’apropes a la realitat quotidiana, no et serveixen.

Segons dades de la Generalitat extretes del Baròmetre sobre la religiositat i la gestió de la seva diversitat (2016), el jovent d’avui dia és cada vegada menys creient. Dels joves d’entre 16 i 34 anys, només un 35% es considera catòlic. És una amenaça per a l’acceptació de les diverses creences?

No, tot el contrari. Els i les joves de Catalunya tenen força coneixement de les altres religions, molt més que la gent gran. Són dades esperançadores i més favorables per a la diversitat religiosa. El jovent és més respectuós amb les diferents opcions. Les persones més grans van créixer en un context on l’Església catòlica era l’única. Ara, quan hi ha una protesta contra la construcció d’una mesquita, hi trobem més gent gran manifestant-se.

Quin és el mapa religiós actual al nostre territori?

La globalització ha generat un nou escenari amb molta diversitat. L’individualisme i un cert qüestionament a l’autoritat imposada han fet que cada vegada hi hagi més religions, i que les maneres de viure-les siguin més individualitzades. Hi ha un qüestionament de les institucions tradicionals. Ara hi ha molta gent que no és religiosa, però que celebra rituals espirituals. Creix el percentatge de joves que creuen en la reencarnació, per exemple. El budisme és la quarta religió a Barcelona, que va arribar amb els hippies als anys setanta i ha seguit creixent arran de la immigració de persones des del Tibet, la Xina i l’Índia, i també amb joves que s’hi aproximen a partir de l’interès per la meditació. Les afiliacions, però, cada vegada són més febles i més variables. Abans eres catòlica o atea; ara hi ha infinitat de religions i de maneres de viure aquestes religions.

La globalització, doncs, té un efecte democratitzador en l’àmbit religiós? És un fenomen positiu per assolir la igualtat en la gestió de la diversitat de creences?

La globalització és molt desigual en termes socials i econòmics. Les persones migrants amb altres religions han arribat acompanyades de situacions de molta precarietat. Això fa molt difícil que puguin obrir un espai de culte o celebrar un enterrament en bones condicions. La precarietat fa difícil viure la religió de manera digna en un espai que no és el teu. Perquè hi hagi coexistència pacífica i enriquidora s’ha de tenir en compte això i donar solucions. Molta gent diu que la religió genera conflictes, però jo crec que no és la religió, sinó la desigualtat.

Quins són els reptes principals als quals s’enfronta la nostra societat per assolir la igualtat en la gestió de la diversitat religiosa?

En primer lloc, cal trencar la relació entre desigualtat econòmica i diversitat religiosa. Cal dignificar totes les religions i generar espais de trobada. Un altre repte és com respondre des de casa nostra als conflictes internacionals vinculats a la religió perquè afectin el mínim possible, i puguem reduir el risc de violència i de discriminació. En tercer lloc, és cabdal encetar el debat sobre les qüestions religioses de manera calmada i contextualitzada per construir un Estat laic on totes les persones, independentment de la seva religió o opció de consciència, puguin conviure pacíficament.

Article resum de la jornada.