Sant Andreu

Aquest itinerari és la manera més curta d’arribar a peu des de l’Hospital de Sant Pau o des de la Sagrada Família al Park Güell. Des de la Sagrada Família, pujant pel carrer de Sicília, i des de l’Hospital de Sant Pau, anant recte pel carrer de Sant Antoni Maria Claret, arribem als jardins de la Sedeta, que conserven la façana d’una antiga fàbrica de tèxtil i llana del 1899 anomenada Pujol y Casacuberta. Aquesta fàbrica donava feina a centenars de veïns del barri, que la coneixen com La Sedeta. Durant els anys setanta va estar a punt de ser enderrocada per construir-hi pisos, però la mobilització veïnal va aconseguir que l’Ajuntament de Barcelona la comprés per fer-hi un equipament públic on els turistes es barregen amb els graciencs i gaudeixen de l’ambient del barri de Camp d’en Grassot i Gràcia Nova com un veí o una veïna més.La ruta passa per la zona més comercial del barri, la travessera de Gràcia. Juntament amb el passeig de Sant Joan i els carrers de Bailèn i de Pi i Margall, la travessera és la porta comercial a les botigues creatives i singulars de la Vila de Gràcia. Aquesta travessera, d’origen romà, s’anomenava via Francisca quan el barri encara era un terreny erm situat entre dos torrents que transportaven les aigües de la Muntanya Pelada i les del Carmel; més tard, la via es va conèixer com a travessera Molera perquè conduïa a uns vells molins que hi havia al barri de Sant Martí.A finals del segle XVIII, tot aquest territori eren els camps de conreu de masies com ara Can Mariner, Cal Xero, Cal Comte i Can Focs, entre altres. De totes aquestes masies, encara se’n conserven tres molt a prop del Park Güell: Cal Xipreret, que es troba dins dels límits del Club Tennis de La Salut; Can Tusquets, on viuen els infants que tenen acollits les mares dels desemparats del santuari de Sant Josep de la Muntanya; i Can Muntaner de Dalt, que avui en dia és una escola.La zona estava considerada un bon terreny per al conreu, sobretot gràcies a les aigües que davallaven de la muntanya, però també a les torrenteres que baixaven per cursos subterranis i mines que van possibilitar la creació de rajoleries, forns d’obra i la industrialització del barri a finals del segle XIX. Tanmateix, l’arribada massiva de població per treballar-hi o viure-hi va fer que el propietari dels terrenys, el Sr. Jeroni Grassot (el qual dona nom al barri), decidís, juntament amb els seus fills, urbanitzar el territori per guanyar més diners. Ho van fer seguint les directrius de la trama que Cerdà havia dissenyat per a l’Eixample barceloní: carrers amples per moure-s’hi i reunir-s’hi, per instal·lar-hi les xarxes de serveis d’aigua, gas i llum, amb arbres i patis interiors que donaven a tots els habitatges plurifamiliars i, sobretot, ventilació i llum natural per viure-hi amb qualitat d’higiene (una necessitat molt evident en aquells moments, justament quan la situació insalubre de la vida a la ciutat emmurallada comportava moltes malalties).Deixem la plaça d’en Joanic —on podem observar totes les tipologies d’edificació que s’han fet a Gràcia al llarg de diversos períodes, des de finques modernistes fins a blocs de pisos de l’època de la dictadura franquista— per començar la pujada pel carrer de l’Escorial, on veuràs alguns exemples de torretes modernistes que les famílies més riques de Barcelona van construir-hi com a cases d’estiueig. El millor exemple que encara se’n conserva és la Casa Gustà; tot i que hauràs de desviar-te una mica de l’itinerari i no podràs visitar-la per dintre perquè en l’actualitat és una residència de gent gran, paga molt la pena passejar-se pel davant de la casa i contemplar-la. El darrer tram de la ruta el farem pujant per les escales mecàniques del carrer de Sant Josep de la Muntanya —en cas d’anar amb cotxets o cadires de rodes és millor anar pel carrer de Larrard— fins arribar al Park Güell, el símbol del barri i de Barcelona ciutat que al 1984 va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.