El districte de Gràcia està format per cinc barris que es caracteritzen per una gran diversitat: Camp d’en Grassot i Gràcia Nova, la Salut, Vallcarca i els Penitents, el Coll i Vila de Gràcia. Aquesta ruta et permetrà conèixer la morfologia urbana i el desenvolupament urbanístic del districte, fruit d’una creació col·lectiva que al llarg de la història ha transformat Gràcia. Així, s’ha evolucionat des d’un passat agrícola i ramader representat per tot un seguit de masies disperses fins a una Gràcia moderna, creativa i activa, passant per una Gràcia burgesa i d’estiueig, i sense oblidar-nos de la Gràcia industrial, obrera, revolucionària i reivindicativa que continua essent determinant en la remodelació del seu territori. La història coneguda de Gràcia com a assentament urbà és relativament moderna. A la falda de Collserola, i molt a prop de Barcelona, oferia molt de sòl i garantia el subministrament d’aigua gràcies als torrents i les rieres de la zona i a dues vies de comunicació molt antigues: la Via Francisca (l’actual travessera de Gràcia, que anava de Montcada i Reixac a les poblacions de la comarca del Baix Llobregat) i el camí Gran (l’actual carrer Gran de Gràcia, que anava de Barcelona a Sant Cugat del Vallès). L’estimulació del creixement de Gràcia va sorgir a partir de tres nuclis distants i aglutinadors de la població: el convent del Montcalvari o dels Caputxins Vells (zona del Camp d’en Grassot), el dels franciscans de Santa Maria de Jesús (actual església de Jesús) i el dels carmelites descalços de la Mare de Déu de Gràcia i de Sant Josep o dels Josepets. De mica en mica, tots tres convents es van annexionar en una trama comuna.El creixement de la indústria tèxtil i rajolera i la necessitat d’habitatges per als seus treballadors van provocar que, entre els anys 1830 i 1878, es fessin vuitanta-tres ordenacions parcel·làries que van permetre convertir les terres de conreus i les masies en terrenys aptes per a l’habitatge i el comerç. El sistema de transmissió de la propietat —medieval i sense sotmetre’s a un projecte unitari— s’anomenava emfiteusi. D’aquesta manera espontània i independent, tret d’unes mínimes ordenances municipals, els propietaris presentaven els seus projectes davant l’autoritat, que era qui decidia l’obertura dels carrers i la instal·lació dels serveis necessaris i, a canvi, tan sols els exigia que hi hagués una plaça. Els nous propietaris —que ja no havien de ser grans terratinents— tenien l’obligació de construir-hi una casa, d’abonar una entrada (diners o espècies) i d’inscriure’s en un cens anual durant un període d’entre cinquanta i seixanta anys. L’antic propietari també tenia dret a cobrar el lluïsme o percentatge (2-3%) cada cop que l’emfiteuta en traspassava els drets. El resultat va ser sorprenent per la funcionalitat del traçat, relativament ortogonal, que respectava el traçat longitudinal dels torrents, amb nombroses places rectangulars, i l’eix de coordenades de les grans vies de la travessera de Gràcia i Gran de Gràcia. Posteriorment, a causa de la nova burgesia catalana, les edificacions modernistes senyorials van omplir el carrer Gran de Gràcia en un intent de perllongar el passeig de Gràcia.Així doncs, a Gràcia trobem des de vestigis del món rural, antigues cases de menestrals i obrers, i edificis industrials, fins a tota mena d’habitatges historicistes i modernistes amb diversos graus de decoració que van impulsar l’artesania (sobretot la joieria) i els oficis de ceràmica, ferro forjat, mosaic, vitralls, fustes, guixos, mobles, teixits, etcètera.Les obres de tots aquests artesans encara s’amaguen a l’interior de moltes cases de Gràcia; de tant en tant, però, es deixen veure als brocanters del barri. A més, hi ha tallers especialitzats que encara continuen treballant amb processos manuals, tal com ho feien els seus avantpassats ara fa un segle. Aquest itinerari et convida a veure aquesta evolució urbanística i a gaudir dels treballs artesanals d’abans i d’avui. Tot i que la ruta es pot fer en tots dos sentits, com a origen et proposem una de les peces estrella de l’arquitectura modernista a Gràcia: la Casa Fuster. A continuació ens endinsarem en la Gràcia més obrera i menestral, la que hi ha per sota de la travessera de Gràcia. Hi trobaràs vestigis industrials i tota una munió d’edificis modernistes de diversos estils historicistes, alhora que descobriràs els tallers dels mestres d’oficis actius. El final de la ruta és el curt tram del passeig de Sant Joan que pertany al districte de Gràcia. Es tracta d’un traçat dels primers anys del segle XX i és tot un exemple de l’urbanisme de la trama d’Ildefons Cerdà. De ben segur, és el lloc més adient per passejar-hi durant l’estiu, per la brisa que hi corre i per la presència permanent de gent de totes les edats acostumada a compartir aquest espai verd, tranquil i ple de fonts i edificis modernistes imponents.
:
El districte de Gràcia està format per cinc barris que es caracteritzen per una gran diversitat: Camp d’en Grassot i Gràcia Nova, la Salut, Vallcarca i els Penitents, el Coll i Vila de Gràcia. Aquesta ruta et permetrà conèixer la morfologia urbana i el desenvolupament urbanístic del districte, fruit d’una creació col·lectiva que al llarg de la història ha transformat Gràcia. Així, s’ha evolucionat des d’un passat agrícola i ramader representat per tot un seguit de masies disperses fins a una Gràcia moderna, creativa i activa, passant per una Gràcia burgesa i d’estiueig, i sense oblidar-nos de la Gràcia industrial, obrera, revolucionària i reivindicativa que continua essent determinant en la remodelació del seu territori. La història coneguda de Gràcia com a assentament urbà és relativament moderna. A la falda de Collserola, i molt a prop de Barcelona, oferia molt de sòl i garantia el subministrament d’aigua gràcies als torrents i les rieres de la zona i a dues vies de comunicació molt antigues: la Via Francisca (l’actual travessera de Gràcia, que anava de Montcada i Reixac a les poblacions de la comarca del Baix Llobregat) i el camí Gran (l’actual carrer Gran de Gràcia, que anava de Barcelona a Sant Cugat del Vallès). L’estimulació del creixement de Gràcia va sorgir a partir de tres nuclis distants i aglutinadors de la població: el convent del Montcalvari o dels Caputxins Vells (zona del Camp d’en Grassot), el dels franciscans de Santa Maria de Jesús (actual església de Jesús) i el dels carmelites descalços de la Mare de Déu de Gràcia i de Sant Josep o dels Josepets. De mica en mica, tots tres convents es van annexionar en una trama comuna.El creixement de la indústria tèxtil i rajolera i la necessitat d’habitatges per als seus treballadors van provocar que, entre els anys 1830 i 1878, es fessin vuitanta-tres ordenacions parcel·làries que van permetre convertir les terres de conreus i les masies en terrenys aptes per a l’habitatge i el comerç. El sistema de transmissió de la propietat —medieval i sense sotmetre’s a un projecte unitari— s’anomenava emfiteusi. D’aquesta manera espontània i independent, tret d’unes mínimes ordenances municipals, els propietaris presentaven els seus projectes davant l’autoritat, que era qui decidia l’obertura dels carrers i la instal·lació dels serveis necessaris i, a canvi, tan sols els exigia que hi hagués una plaça. Els nous propietaris —que ja no havien de ser grans terratinents— tenien l’obligació de construir-hi una casa, d’abonar una entrada (diners o espècies) i d’inscriure’s en un cens anual durant un període d’entre cinquanta i seixanta anys. L’antic propietari també tenia dret a cobrar el lluïsme o percentatge (2-3%) cada cop que l’emfiteuta en traspassava els drets. El resultat va ser sorprenent per la funcionalitat del traçat, relativament ortogonal, que respectava el traçat longitudinal dels torrents, amb nombroses places rectangulars, i l’eix de coordenades de les grans vies de la travessera de Gràcia i Gran de Gràcia. Posteriorment, a causa de la nova burgesia catalana, les edificacions modernistes senyorials van omplir el carrer Gran de Gràcia en un intent de perllongar el passeig de Gràcia.Així doncs, a Gràcia trobem des de vestigis del món rural, antigues cases de menestrals i obrers, i edificis industrials, fins a tota mena d’habitatges historicistes i modernistes amb diversos graus de decoració que van impulsar l’artesania (sobretot la joieria) i els oficis de ceràmica, ferro forjat, mosaic, vitralls, fustes, guixos, mobles, teixits, etcètera.Les obres de tots aquests artesans encara s’amaguen a l’interior de moltes cases de Gràcia; de tant en tant, però, es deixen veure als brocanters del barri. A més, hi ha tallers especialitzats que encara continuen treballant amb processos manuals, tal com ho feien els seus avantpassats ara fa un segle. Aquest itinerari et convida a veure aquesta evolució urbanística i a gaudir dels treballs artesanals d’abans i d’avui. Tot i que la ruta es pot fer en tots dos sentits, com a origen et proposem una de les peces estrella de l’arquitectura modernista a Gràcia: la Casa Fuster. A continuació ens endinsarem en la Gràcia més obrera i menestral, la que hi ha per sota de la travessera de Gràcia. Hi trobaràs vestigis industrials i tota una munió d’edificis modernistes de diversos estils historicistes, alhora que descobriràs els tallers dels mestres d’oficis actius. El final de la ruta és el curt tram del passeig de Sant Joan que pertany al districte de Gràcia. Es tracta d’un traçat dels primers anys del segle XX i és tot un exemple de l’urbanisme de la trama d’Ildefons Cerdà. De ben segur, és el lloc més adient per passejar-hi durant l’estiu, per la brisa que hi corre i per la presència permanent de gent de totes les edats acostumada a compartir aquest espai verd, tranquil i ple de fonts i edificis modernistes imponents.