Urbanisme, Transició Ecològica, Serveis Urbans i Habitatge

El patrimoni cultural és un dels testimonis fonamentals de la trajectòria històrica i d'identitat d'una col·lectivitat nacional. Els béns que l'integren constitueixen una herència insubstituïble, que cal transmetre en les millors condicions a les generacions futures. Els catàlegs de protecció de patrimoni són l'instrument adient per poder protegir tot aquest llegat.

L'antecedent del Catàleg de Patrimoni de la Ciutat de Barcelona es remunta a la Llei de Sòl de 1956 on es fixava que els municipis havien d'aprovar uns llistats o catàlegs d'edificis que a causa dels seus valors artístics, històrics, arqueològics, típics o tradicionals no podien ser enderrocats. La conseqüència d'aquesta normativa quedà materialitzada en l'aprovació el 30 d'octubre de 1962 del Catálogo de Edificios y Monumentos de Interés Artístico, Histórico, Arqueológico y típico o tradicional amb categoria de Pla parcial.

Aquest document va ser el primer que es redactà a l'Estat espanyol, fruit d'un llegat d'incalculable valor elaborat per l'equip dirigit per l'Adolf Florensa, arquitecte municipal que dirigia el Servei d'Edificis Artístics i Arqueològics i d'Ornat Públic per tal de tenir cura de la conservació dels monuments de la Ciutat.

Tanmateix, la manca d'una plena vinculació del Catàleg amb els instruments de regulació urbanística el van convertir en un mer inventari, per la qual cosa l'eficàcia del Catàleg era gairebé nul·la, no tenia cap altra utilitat que la de constituir un tràmit més en el procés d'obtenció de determinades llicències d'enderrocament. La catalogació en la pràctica ni protegia, ni comportava que s'hagués d'actuar amb un particular respecte sobre els edificis reconeguts.

Els anys 70, període de notable activitat constructiva, va fer quasi impossible conciliar aquesta dinàmica de creixement amb la pervivència del passat. El cas de Can Serra esdevingué paradigmàtic, fou la pedra de toc d'una consciència generalitzada de mantenir la memòria històrica d'una ciutat indignada per la pèrdua excessivament habitual dels seus edificis més emblemàtics.

L'aprovació definitiva el 18 de gener de 1979 del Catàleg de Patrimoni Històricoartístic de la ciutat de Barcelona constituí un pas més en la valoració del patrimoni, tot i què no resolia la contradicció existent entre l'afectació urbanística i la protecció d'un element concret. Davant d'una afectació urbanística s'establia que era factible la descatalogació i consegüent enderroc d'un edifici si existien "previsions de planejament d'interès públic prevalent".

Durant els anys vuitanta, la protecció de patrimoni s'assumeix col·lectivament i la valoració de l'arquitectura històrica és una fita demostrativa de l'evolució de la ciutat. Sota aquesta premissa, la Generalitat de Catalunya, d'acord amb la competència exclusiva en aquesta matèria que li és atribuïda, elaborà la Llei 9/1993 del Patrimoni Cultural Català. La Llei parteix d'un concepte ampli del patrimoni cultural de Catalunya i és objecte d'aquesta, la protecció, conservació, la investigació, la difusió i el foment del patrimoni cultural. S'estableixen dues categories de protecció A i B comunes a béns mobles, immobles i immaterials i deixa entreveure una altra categoria.

El problema entre la protecció i els plans urbanístics es va intentar superar amb la redacció dels Plans Especials de Protecció del Patrimoni Arquitectònic i Catàleg adaptats territorialment als districtes de la ciutat i aprovats definitivament al llarg de l'any 2000. Aquesta solució ha permès coordinar els criteris de protecció i els del planejament, de manera que la protecció s'ajusta actualment de forma molt més efectiva.

Els Plans estableixen quatre nivells de protecció. La categoria superior la formen els elements amb nivell A (Bé Cultural d'Interès Nacional), decidits per la Generalitat. La següent categoria la formen els de nivell B (Bé Cultural d'Interès Local), decidits per l'Ajuntament i ratificats per la Generalitat. El nivell C (Bé d'Interès Urbanístic) és competència absoluta de l'Ajuntament. Per últim, els de nivell D (Bé d'Interès Documental). Per a les tres primeres categories és obligat el manteniment, no és possible l'enderroc, mentre que al nivell D es permet l'enderroc després de presentar i ser aprovat un estudi històricoarquitectònic.