Cicle de converses literàries amb il·lustracions musicals conduïdes per Josep Pujol, doctor en musicologia, escriptor i professor de l’Escola Superior de Música de Catalunya.
Cançó: pedra, paper i tisores
En aquesta nova edició del cicle que combina música i literatura al Museu, ens acostarem a la poesia en la seva versió cantada. La cançó ens vehicula i popularitza els versos dels poetes, ens educa sentimentalment i política, ens deslliura el múscul de la llengua. Conscients de tant potencial, contra aquesta gran arma de pedra i paper, les tisores de la censura han mirat d'aturar-la i degradar-la. Convidarem poetes, protagonistes i estudiosos de la cançó a parlar-ne i a cantar-la.
En aquesta darrera sessió:
Els poetamúsics
Amb Jaume Coll Mariné, Josep Pedrals i Maria Cabrera
Hi ha tota una generació de poetes joves molt propers a la música, sigui perquè els seus poemes han estat matèria prima de cançons, sigui perquè són intèrprets ells mateixos. N'escoltarem tres: Maria Cabrera, Jaume Coll Mariné i Josep Pedrals.
Josep Pedrals
La troballa-que-porta-al-poema
s'amagava entremig dels matolls
i, en no veure-la clara i concreta,
no volguérem forçar inspiracions
i deixàrem d'anar-li al darrere
perquè així fos per ella mateixa
que es mostrés, ni que fos uns segons.
(Els límits del Quim Porta)
Maria Cabrera
Han passat molts anys
no he tancat mai els ulls ni cap finestra
espero un anyell o una carta,
espero la flor nocturna de la ràbia,
espero la flauta dolçament imbècil de l'amor.
(Gran festa d'aniversari)
Jaume Coll
La fosca, dius, és un camí
que hem amagat i que hem de fer;
com tot allò que ens fa patir,
la fosca, dius, és un camí.
T'hi corren penes, pel jardí,
penes i nits que cuides bé;
la fosca, dius, és un camí
que hem amagat i que hem de fer.
(Un arbre molt alt)