Blog

Notícies

Temps de corals i oratoris

Com a complement de l’exposició Imatges per creure (MUHBA, El Tinell, Plaça del Rei), el Museu de la Música proposa un itinerari per la col·lecció per tal de conèixer instruments destacats dels temps de les corals i dels oratoris, peces dels segles XVI a XVIII, i endinsar-nos a través de la música en diversos aspectes dels cultes catòlic i protestant. La música al servei de la propagació de la fe.

CORALS LUTERANS

La Reforma protestant de Martí Luter, des de 1517 tenia tres principis fonamentals: la justificació per la fe –eix de la doctrina—, el sacerdoci universal i l’autoritat de la Bíblia. Luter va considerar de seguida la gran importància de la música, per tal que “la Paraula de Déu resti viva en els seus cors [del poble] mitjançant la cançó”. I va entendre que la revolució de la impremta permetia que les obres musicals arribessin a moltes persones i molts països a un cost baix.

L’aportació musical més important de la Reforma és el coral. L’antic terme coral que designava els cants monòdics, al s. XVI va començar a denominar un gènere musical luterà que era memoritzat i cantat en cor pels fidels durant el culte i en llengua alemanya. Però també va denominar les composicions d’orgue basades en una melodia de coral o en un tema de característiques semblants. El coral va influir tots els gèneres de la música alemanya, més enllà de la polifonia vocal i de l’orgue. Thomas Mann va definir el coral com “el verb sonor de l’esperit luterà”.

Luter va publicar dos textos on exposava les idees sobre la música litúrgica reformada: la Formula missae (1523) i la Deutsche Messe und Ordnung des Gottesdienstes (1526). Com a home pràctic que era, va considerar que no era possible ensenyar al poble una gran quantitat de cançons religioses per a cada ocasió, de manera que va triar melodies conegudes, tant cançons religioses anteriors a la Reforma com cançons profanes. En les profanes calia canviar el text i polir la melodia, en el procediment de “millora” que es denomina contrafactum.

En realitat es van compondre pocs corals originals. Un cas singular és Ein Feste burg ist unser Gott, amb melodia del propi Luter. Aquest coral s’ha convertit en el símbol musical del món protestant fins al dia d’avui, i en trobem la melodia en centenars de composicions, es tracti de la Cantata de la Reforma (de Johann Sebastian Bach), de la Simfonia de la Reforma (de Felix Mendelssohn) o d’una simple cita religiosa en una partitura. Luter va impulsar amb especial èmfasi la creació de Kantorei (escoles corals) a totes les esglésies reformades.

El repertori himnològic protestant, amb psalms i corals en llengua vernacla, testimonia una convergència entre els diferents països i comunitats que van abraçar les “reformes”. Per sobre de les divergències doctrinàries, la concepció funcional de la música com a vehicle per a la participació litúrgica, proporciona a la Reforma una identitat musical.

ORATORIS CATÒLICS

Per contrarestar les idees de la Reforma protestant i per fomentar una Reforma catòlica, el papa Pau III va convocar el Concili de Trento (1545-1563), durant el qual es va regular l’art en el món catòlic i també la música, que havia de ser grandiosa i, alhora, transmetre el text llatí de manera clara.

La denominada Contrareforma catòlica va incentivar que capellans i laics es reunissin als oratoris de les esglésies per fer pregàries especials, fora de la litúrgia obligatòria. El terme Oratori ve de les recreacions musicals que sant Felip Neri (1515-1595) oferia als deixebles laics del seu Oratori romà amb la col·laboració, entre d’altres, de Palestrina: l’estil era de cors homòfons, en la tradició de les antigues laudes medievals, i acompanyaments instrumentals d’instruments de corda i orgue, tot a càrrec de capelles musicals especialitzades. L’oratori no era escenificat: un narrador, mitjançant recitatius, exposava el text bíblic com a fil conductor dels diversos episodis musicals. A més de la llengua llatina, també es feren oratoris en llengües vernacles.

Podeu consultar aquí aquest itinerari a través dels instruments del Museu.