La Barcelona dels anys trenta va viure un seguit de fets polítics, socials i urbanístics d’una gran transcendència. Probablement, ni abans ni després, la història va córrer tan de pressa com en aquella dècada.

L’Ajuntament de principis d’aquell període va acabar grans projectes que havien estat motors de canvi durant els primers trenta anys del segle, com ara la reforma del centre de la ciutat, que va suposar l’obertura de la via Laietana, o l’Exposició Internacional del 1929, que va transformar el paisatge de la muntanya de Montjuïc.

Va ser en aquesta dècada que Barcelona va assolir el milió d’habitants i, amb l’agregació de 50 hectàrees de l’Hospitalet de Llobregat, va ampliar la seva superfície i es va enfrontar a nous reptes administratius, urbanístics i socials propis d’una gran ciutat.

En deu anys, que semblarien tot un segle, Barcelona viuria l’ocàs d’una dictadura, l’abdicació del rei, la proclamació de la República, l’horror de la guerra i una nova dictadura que es mantindria en el poder durant quaranta anys.

Anys de grans esperances i projectes de futur. Anhels d’una societat més justa que posaria la salut i les condicions de vida de la població en un lloc central. Aires de modernitat que es farien evidents en projectes com el pla Macià i un nou aeroport. També van ser temps de fortes tensions socials i polítiques que, a l’octubre del 34 i al maig del 37, es van manifestar amb esclats revolucionaris, de greus conseqüències per a les institucions i l’autogovern. Durant tres anys, els barcelonins van viure i patir l’horror dels bombardejos, la por, l’escassetat de recursos, la destrucció de les seves cases i la devastació de barris sencers. I, com si es tanqués un cercle, la dècada va acabar com va començar, amb una dictadura. Els vencedors, personificats en l’alcalde Miquel Mateu i Pla, van posar les bases per a la Barcelona de la segona meitat del segle XX.