La retirada de runa, la clausura de refugis i la reconstrucció d’equipaments públics també són feines que va assumir l’Ajuntament. El parc d’habitatges va quedar afectat considerablement pels bombardejos, però la rehabilitació no va ser ràpida, especialment en barris obrers com la Barceloneta, que trigaria molt a recuperar uns mínims d’habitabilitat.

Aquell primer ajuntament franquista també tenia la voluntat d’embellir la ciutat i d’aprofitar els esvorancs provocats pels raids aeris, per obrir places i eixamplar carrers, i reprendre, així, antics projectes. La plaça de la Vila de Madrid o l’obertura de l’avinguda de la Catedral van ser fruit de l’“esponjament” urbanístic forçat pels bombardejos.

Tot just acabada la guerra, es va recuperar el projecte de prolongació de la Diagonal. El pla preveia la instal·lació d’un monument en honor als caiguts. Però el monument no es va inaugurar fins el 29 d’octubre de 1951, i per a la prolongació de l’avinguda Diagonal fins a Esplugues s’hauria d’esperar a la celebració del Congrés Eucarístic del 1952.

Les ferides obertes per la guerra a la trama de carrers de la ciutat, trigarien anys a tancar- se. La manca de recursos, l’alt cost de les expropiacions i la priorització d’altres projectes en van ser les causes. Barcelona i els seus habitants van començar una dècada que estaria marcada per la precarietat i la repressió. Temps de racionament, depuració, desfilades i misses multitudinàries.