Projectes urbanístics de petit i gran abast, prolongacions de vies, alineacions de carrers, reformes, noves barriades, plans antics que es superposen amb altres de més nous... la ciutat sempre creix a batzegades i, en funció dels canvis polítics, i se n’alteren les prioritats.

La prolongació de la Diagonal i de la Gran Via, l’obertura de la via Augusta i també la d’un tram del passeig de Maragall, les alineacions de la ronda del General Mitre i la nova urbanització  dels barris de Can Baró i Can Vélez a la muntanya Pelada són algunes de les intervencions urbanístiques que es van fer a la ciutat, en una fase o altra de planejament o execució.

Els projectes van necessitar anys per a la seva realització completa: les afectacions de finques, els processos d’expropiació, les al·legacions dels afectats, les indemnitzacions, els enderrocs, etcètera, feien que els canvis avancessin lentament.

Barcelona, al principi de la dècada, continuava tenint pendent un gran projecte: la reforma de la  ciutat antiga. Des del pla Cerdà, passant pel pla Baixeras, encara quedava per resoldre l’ordenació de la ciutat vella i el seu enllaç amb l’Eixample. El pla Vilaseca del 1930 (modificat i aprovat el 1935), va recuperar els traçats de les vies B i C del Pla de reforma interior de Baixeras (1881), que, juntament amb la via Laietana, havien de vertebrar les comunicacions interiors.

En paral·lel, Barcelona va ampliar els seus límits amb l’agregació de 50 hectàrees de l’Hospitalet de Llobregat (1933). Es tractava del coll de Finestrelles, a la falda de Sant Pere  Màrtir, a la serra de Collserola.

Però el projecte urbanístic més ambiciós d’aquesta dècada, que es va formular durant el període de la República, va ser el pla Barcelona, posteriorment rebatejat com a pla Macià (1932-1934). Un pla integral de reforma de la ciutat, dissenyat pels joves arquitectes del  GATCPAC amb la complicitat del prestigiós arquitecte suís Le Corbusier.

Abans de la proclamació de la República, Sert, Torres i Clavé, Illescas i d’altres van contactar amb Le Corbusier i van conèixer les idees de la Bauhaus, però no va ser fins al canvi de règim polític, que aquells ideals de ciutat dissenyada posant al centre la qualitat de  vida de les classes treballadores tindrien la possibilitat de portar-se a la pràctica.

La Barcelona que imaginaven era una ciutat funcional, amb una façana marítima poblada de  gratacels i amb tot d’equipaments i serveis, a més d’un nou concepte d’habitatge públic de  qualitat.

El projecte es va presentar primer en una sèrie d’articles al setmanari Mirador (maig del 1932). La  revista AC, que publicava el mateix GATCPAC, va dedicar diferents números a donar a conèixer el  projecte (1932). El mes de juny del 1934, una exposició instal·lada al subsol de la plaça de Catalunya i que portava per títol “La nova Barcelona”, va servir per presentar a la ciutadania l’ambiciós i revolucionari pla de reforma.

D’aquest pla, només es va desenvolupar el projecte de sanejament del barri de Drassanes.

Lluny del centre i dels grans projectes, la ciutat no deixava de créixer, com ho demostra el projecte d’urbanització de dos petits barris a la muntanya Pelada: Can Baró i Can Vélez. Tenien la característica comuna de ser emplaçaments on s’explotaven pedreres, cosa que,  en alguns moments, va generar un conflicte d’interessos i una convivència difícil entre l’ús industrial i el residencial.