Presentació dels resultats d’un procés de dos anys realitzat amb el Col·lectiu Antiracista AICE, un grup de cinc joves amb bagatges migratoris i contextos culturals diversos que van fer la seva escolarització al sistema educatiu català.

 

Amb la intenció d’indagar i qüestionar entorn de l’educació intercultural, es va crear aquest col·lectiu, centrat en les seves experiències i debats en relació als reptes i possibilitats d’aconseguir una educació veritablement intercultural en el sistema educatiu.

 

Dimecres 30 de juny, la programació de l’Espai Avinyó va acollir la presentació dels resultats d’un procés de dos anys del Col·lectiu Antiracista AICE (Anàlisi, Investigació i Creació en Educació), a través d’un fanzine i decàleg pensat per a l’alumnat i el professorat, respectivament. Convidem a joves i adults, a més de professionals de l’àmbit de l’educació formal, preocupats per treballar en les prioritats i reptes de com incorporar la perspectiva intercultural en l’àmbit escolar per combatre les situacions de discriminació i racisme a les escoles.

 

Per a això comptem amb integrants del col·lectiu, amb la dinamització d’Ainhoa Nadia Douhaibi, tècnica del Programa Barcelona Interculturalitat, i amb la participació dels següents ponents: Swarup Bhowmik, estudiant de Biologia Ambiental a la Universitat Autònoma de Barcelona, Michelle Wiles Linares, politòloga especialitzada en cultura de pau, actualment treballant en la cooperació descentralitzada local, Isaac Heredia, que actualment cursa el Grau d’Educació Primària a la Universitat de Barcelona, membre de la junta de Rromane Siklovne, entitat de Joves Estudiants Gitanos del Bon Pastor, Cris Zhang Yu, investigadora predoctoral en Psicologia de l’Educació i coimpulsora de Catàrsia i Fàtima Aatar, antropòloga social i cultural, investiga temes d’educació, colonialitat i poder.

 

El fanzine, i per tant resultat d’aquest procés d’investigació, està dividit en cinc criteris que sorgeixen de converses difícils entre els membres, sobre què farà, o hauria de fer el professorat en el context d’una escola intercultural i amb estudiants amb diferents itineraris vitals, de bagatges migratoris, o el que comunament es refereix com “població diversa”. El primer és sobre evitar, intervenir i acompanyar quan se sofreix assetjament, i treballar els estereotips i prejudicis propis per tal de poder prevenir i desmuntar la propagació de nous.

 

El segon és revisar i modificar el material educatiu que reprodueix la discriminació o inferiorització de determinades persones o grups humans ètnic-racials, culturals o religiosos. Cristina Zhang Yu assenyala: “L’escola reprodueix aquesta visió hegemònica i normativa i ho impregna tot, és més, mai es qüestiona la folklorització i la invisibilització de certes comunitats; han d’haver-hi espais de decisió on es legitimen certes veus… Necessitem preguntar-nos, des de la quotidianitat, de quina forma perpetuem un sistema racista?”.

 

El tercer criteri tracta d’identificar situacions i formes de relació que poden reproduir exclusió i segregació escolar. En aquest cas, hi ha certes zones de dominació, com el pati o la sala del professorat, d’on sorgeix molta violència. Isaac Heredia explica que hi ha vegades que aquesta segregació no és tan visible, per exemple: “A mi mai se’m va parlar d’un batxillerat, de graduats, de cursar la universitat o graus mitjans, no va ser fins que una professora em va dir que sí que valia, que confiés que cursaria la universitat. De vegades es donen situacions amb barreres invisibles que segreguen el doble”.

 

El quart element pregunta: com o què entenem per educació intercultural? Avui dia existeix una fixació per entendre la diversitat solament a través de la celebració de balls, menjars i música. Així, de forma inconscient i conscient, es creen nous estereotips, i s’obvia completament de quina manera el missatge de l’activitat de la cultura que s’està intentant celebrar, arriba a l’alumnat, quan potser, aquest acabi qüestionant fins i tot la seva pròpia identitat. D’aquesta forma se segueix reproduint el racisme en forma d’exotització.

 

El cinquè i últim tracta sobre voler explicar com s’ha construït el racisme en la història, més enllà de fets i dates sinó de qui la construeix. Especialment, sobre el colonialisme i les seves conseqüències actuals, ja que si no s’explica, les persones de territoris colonitzats sentiran vergonya i tindran la necessitat d’ocultar les seves cultures, sabers i famílies.

 

Finalment, en el torn de preguntes es va arribar a una reflexió concloent, al voltant de la necessitat de tenir tants criteris en compte, a l’hora de parlar d’interculturalitat en els instituts, però específicament des del punt de vista del professorat. Fátima Aatar ens va deixar amb el següent: “Ha d’haver-hi un veritable diàleg entre el professorat i l’alumnat, però especialment el professorat ha de saber que el teu itinerari vital et marca per a tota la vida, i no poden demanar-los la responsabilitat als joves; som els professors els que hem de tenir tot això en compte”.