Samira Badran: nascuda l’any 1954 a Líbia dins d’una família artística palestina. Va estudiar a l’Acadèmia de Belles Arts del Caire, i a l’Acadèmia de Belles Arts de Florència. Va ser un membre actiu en l’escena artística palestina a finals dels anys 70. Ha exhibit a Jerusalem, Ramal·lah, a Londres, a París, Espanya, en diversos països àrabs, i al Museu de Washington de Dones en les Arts. Actualment resideix a Barcelona.

Ahir vas ser una de les ponents, juntament amb Remma Hammami, a l’activitat organitzada per l’Espai Avinyó, 8M | Dones, art, resistència, quina és la teva valoració?

Va ser magnífic. Que es facin actes com aquests a Barcelona està molt bé, perquè és una manera de donar a conèixer una problemàtica i una causa que ajudi a debatre, a intercanviar idees i a obrir ments sobre tot el que està passant a Palestina.

Des de l’art, quines són les referències que tenim per poder apel·lar a un passat Palestí?

Tenim un ventall molt gran de cineastes dones palestines. Cal fer referència a Sulafa Jadallah, la primera dona àrab palestina que va estudiar direcció de films a Egipte, i cap al 1968 va fundar, juntament amb Hani Jowharieh i Mustafa Abu Ali, el Palestinian Film Unit,  sota el patrocini de l’OAP (Organització per a l’Alliberament de Palestina) a Beirut. Això va ser el 1968 després de la Guerra dels Sis Dies, quan molts refugiats palestins van anar a viure a Jordània i al Líban.

Jadallah, era una combatent palestina, però utilitzava la càmera com una arma per alliberar la seva terra i reivindicar el seu dret de recuperar les terres ocupades a través de la filmació de documentals. L’any 1970 va rebre un tret al cap i va quedar mig paralitzada, però els seus dos companys van continuar amb la feina de filmar, creant i fundant l’arxiu fotogràfic.

El 1982, quan els israelians van envair Beirut, van anar a l’arxiu fotogràfic i cinematogràfic, i no se sap si el van destruir o el van robar, però l’arxiu va desaparèixer. I això mostra com els israelians sempre ataquen tota aquesta història palestina que es va forjant a través del temps, i que testimonia la seva lluita pel dret a gaudir de la seva llibertat.

A l’activitat d’ahir vam tenir l’oportunitat de veure el teu curtmetratge Memory of the land, juntament amb quatre propostes audiovisuals més. D’on neix aquest film?

La idea de l’animació és denunciar les dràstiques mesures que les palestines i els palestins afronten avui en dia per poder moure’s dins els territoris palestins ocupats després del 1967.

Va ser a partir de l’any 2000 quan es va començar a construir el mur de l’Apartheid i els punts de control (checkpoints), la segregació de carreteres i tota aquesta arquitectura colonial per reprimir la mobilitat de les palestines.

‘La memòria de la terra’ és un film que té molts simbolismes. Podries explicar què signifiquen? (checkpoints, cames, genolls, ulls, cervell, oliveres, cor…) 

L’eix narratiu fonamental de La memòria de la terra és el checkpoint. Per a mi és com una personificació de l’ocupació. Com deia Helga Tawil Souri, una intel·lectual palestina, “el checkpoint és la quinta essència de l’estructura colonial, que redueix la població indígena en objectes muts de la història i no els reconeix com a subjectes actius”. L’objectiu dels checkpoints és deshumanitzar a tota una societat. Després dels Acords d’Oslo del 1993, van arribar a construir fins a 500 checkpoints fixes en tot el territori palestí. Ara són 110 fixes i 300 de sorpresa o mòbils, és a dir, 400 checkpoints al dia.

La política Israeliana es basa a dividir, a fragmentar el territori, creant una geografia d’obstacles. El mur és un gran exemple que envaeix la Palestina ocupada després del 1967: les tanques metàl·liques, els blocs de ciment, els assentaments amb 700.000 colons que viuen al territori ocupat, i totes les carreteres que uneixen els assentaments amb la Palestina del 1948 que ara es diu Israel. Tots aquests obstacles fan que molts pobles i ciutats quedin aïllades i separades, obligant la població palestina a tramitar un permís de la identitat militar israeliana i, com a conseqüència, a passar per aquests checkpoints.

Els checkpoints destrueixen el teixit social, econòmic i cultural. Estem davant d’una violència estructural: colonialista, sionista, racista, d’apartheid que aplica les seves lleis i les seves polítiques de segregació racial i subjugació vers la població palestina, i d’aquesta manera viola els drets humans fonamentals cada dia. El palestí que ha d’anar a treballar o a veure el metge, a estudiar, a visitar els familiars a passejar, no pot sense tenir aquests permisos i transitar per aquests punts de control. Això fa la vida quotidiana pràcticament impossible. Per tant, el film mostra els checkpoints com un escenari de violències constants.

Un altre dels símbols són les cames. Per què aquestes dues cames? Aquest cos mutilat? Una de les pràctiques criminals dels israelians és la de disparar als joves a les cames per deshabilitar-los i crear-los-hi un trauma per sempre, amb tot el problema que això representa per als seus familiars. Per tant, he agafat les dues cames com una metàfora del moviment de la resistència, unes cames que volen travessar els obstacles i caminar endavant.

L’ocupació israeliana està destruint la societat palestina. Hi ha els palestins de la Franja de Gaza tancats que no poden anar enlloc, els palestins de Jerusalem que estan discriminats amb lleis injustes i impossibles, la resta del territori ocupat que està dividit en tres zones sota ple control israelià, els palestins del 1948, els refugiats i els palestins de la diàspora… per això, el meu curt representa el cos palestí fragmentat.

I qui pot unir tota aquesta identitat palestina? El cervell, que és la memòria col·lectiva. He agafat el cervell com un contenidor de la memòria. Un cervell que està sent constantment atacat, agredit, fins que al final es converteix en un territori. El palestí té un contacte molt íntim amb la seva geografia, amb els seus mars, el seu riu, amb les seves muntanyes i els seus turons. Impedint que el palestí arribi a totes aquestes geografies, impedeix que pugui gaudir de la seva terra.

I és que Palestina és una societat de pagesos. El canvi estacional i la recollida de les olives es genera a través d’aquesta geografia que són els fonaments de la identitat palestina. Amb aquest cervell també volia recordar els noms dels 420 pobles palestins que el 1948, durant la Nakba, van ser destruïts per les forces paramilitars jueves. A través dels noms d’aquests pobles, i que ahir vaig recitar, s’evidencia el contacte geogràfic que el palestí té amb la natura i amb el lloc on viu. Per exemple, ‘El Planeta de l’aire’, ‘La vinya de l’ànima’, ‘La vall de la nostàlgia’, ‘El turó de les espines’, ‘L’olivera’, ‘El roure’, ‘La Figuera’, ‘El gerani’…

Un altre dels elements del film és la porta giratòria, un element repressiu molt important, perquè bloqueja a les persones dins un espai petit i durant el temps que el soldat consideri oportú.

En una de les seqüències les cames es separen i una d’elles es converteix momentàniament en un cactus. És sabut que quan els israelians van destruir els pobles de la palestina del 48 no hi van deixar res i van expulsar els habitants. Però el que no van poder treure van ser els cactus autòctons. A dia d’avui, segueixen allà com a testimoni dels pobles originaris. És per aquest motiu que el cactus s’ha convertit en un símbol d’identitat i de resistència.

Un altre dels símbols de resistència són les oliveres, les arrels amb la terra, que malgrat que les tallin, reviuen. Quan els israelians arranquen l’olivera, destrueixen tot el teixit econòmic dels pagesos, atacant així, la identitat palestina.

Els peixos que apareixen sobre el mur són d’un mercat d’Amman a Jordània. Vaig veure un aquari on hi havia molts peixos amuntegats, respirant amb dificultat. Per a mi era l’ofec que se sent quan s’està sota ocupació, amb una incertesa continua.

La pel·lícula comença amb un cor que surt d’un kalashnikov, i acabo amb el batec del cor: que per a mi representa que encara estem i encara existim.

Quin rol juga el so i la sonoritat a ‘La memòria de la terra’? Podem dir que és un personatge més? Es parla una llengua real? Què vols transmetre? 

Vam escollir un llenguatge de so abstracte, perquè volia expressar una violència més universal. Jo imaginava tots aquests refugiats sirians travessant Europa i que els hi parlin amb una llengua que no entenen. És la violència màxima. A Palestina quan passes un checkpoint, moltes vegades criden amb un àrab desfigurat, mesclat amb l’hebreu i amb un anglès mal dit, del qual no s’entén res. Aquest so pot recordar també als interrogatoris de les presons, com un instrument de tortura. És aquesta violència sonora, com un element important de la pel·lícula i el so, com un personatge més.

Com és la situació actual als checkpoints?

Els checkpoints són cada vegada més hermètics, més plens de controls. També passen moltes situacions injustes, tenir el permís per entrar no vol dir què pots arribar a passar. Aquesta incertesa és continuada i d’una arbitrarietat total. Per exemple, pot ser que deixin passar als infants i els pares no. O deixen passar a un pagès que ha tingut la mala sort de tenir la seva terra a l’altra part del mur, però no als seus ajudants. També existeixen casos de dones que estant embarassades, han mort al checkpoint, o nadons amb complicacions que no han pogut arribar a l’hospital perquè el soldat de torn no els ha deixat passar. Això és una forma de racisme extrem i de deshumanització de l’altre. Quan passes el checkpoint, recordes que estàs subjugat i sota el domini d’un altre.

Com opera l’apartheid i la vigilància colonial als checkpoints cap a la palestinitat (el ser palestí)?

A Hebron, per exemple, hi ha vies o carreteres que els palestins no poden transitar, solament són per la minoria de colons que ocupen la ciutat vella d’Hebron, i que pel fet de ser colons tenen privilegis. També hi ha carreteres que uneixen assentaments construïts als turons palestins i que les palestines no poden transitar. Les matrícules dels cotxes són de colors diferents, les verdes són dels palestins, i per tant, si transiten un lloc prohibit, poden ser detinguts.

Els joves palestins, només pel fet de ser joves, els poden detenir sense que hagin fet res, simplement perquè pels israelians són sospitosos. Entren a casa seva de nit i els detenen sense cap motiu. D’aquesta praxi, l’estat d’Israel en diu detencions administratives. No tenen ni advocat, no tenen dret a un judici just, i poden estar-hi des de tres mesos fins a dos anys i més. De fet hi ha presoners que han estat 20 anys empresonats sense saber per quin motiu estaven entre reixes. Aquesta tàctica repressiva s’aplica per desarticular la resistència popular i per infringir por als palestins i palestines i té conseqüències psicològiques molt greus. Es tracta d’un sistema estructural i institucionalitzat de discriminació racial i de subjugació, per això es diu que les palestines estan sota un règim d’apartheid.

El teu curt ha tingut força recorregut, voldries destacar algun lloc especial on s’hagi transmès?

Vaig participar en quaranta festivals d’arreu del món i vaig tenir dos premis a Itàlia, i una menció d’honor al Festival d’Osca. I no només es va projectar en cinemes, sinó també a universitats, en escoles secundàries, en escoles d’audiovisuals i en centres culturals.

L’experiència més impressionant que vaig tenir amb aquest curt va ser a la presó de dones de Nàpols, on es va projectar juntament amb la de Bomboné. Prèviament, les presoneres havien analitzat els films amb les seves professores, havien formulat un text, i el dia de la projecció una d’elles va llegir-los tots. Va ser molt emotiu i es van sentir molt identificades amb la pel·lícula.

Hi ha un moviment artístic a Palestina fort? Es pot fer activisme des de l’art?

I tant. Si fem memòria, el 1978 la causa palestina era la causa de tothom qui creia en la llibertat i la justícia, i per això es va celebrar la Primera Exposició Internacional per Palestina a Beirut, una de les més importants que s’han fet en la història del món àrab. Es va demanar la participació de tots els artistes d’esquerra d’arreu del món, donant obres, fins i tot Miró va fer una donació. La idea era fer una gran exposició per Palestina, que circulés per tot el món, fins que arribés a Palestina, per crear-hi un museu palestí de la solidaritat. Però el 1982, els israelians van envair Beirut i van atacar l’edifici on hi havia tota aquesta col·lecció de quadres, i molts es van cremar, altres van desaparèixer. Alguns, encara ara els estan buscant.

La Primera Intifada de 1987 va ser un aixecament popular, sorgit espontàniament. Un grup d’artistes palestins van fer boicot als productes de belles arts israelians, utilitzant productes de la terra i autòctons: el fang, la palla, la fusta, la pell, i les tintes naturals i van fer tota una producció artística que es deia “New Visions”. Cal mencionar que el boicot havia començat des del mandat britànic i que és una pràctica molt arrelada en la societat palestina.

Com a mostra de resistència cultural artística, durant la Primera Intifada, Israel va redactar una llei que deia que mostrar la bandera Palestina era il·legal. Llavors, les brodadores palestines van començar a brodar la bandera palestina dintre dels motius decoratius dels vestits tradicionals palestins, amb banderes, mapes de Palestina, i amb símbols també de la lluita palestina.

El 1990, una artista palestina, Vera Tamari va començar un projecte de crear una galeria virtual que formava part de la universitat de Birzeit, per mostrar a tot el món l’art palestí que s’estava fent. A finals dels noranta, es va crear l’Acadèmia Internacional d’Art a Ramal·lah, on es convidava artistes palestins i estrangers de fora, a passar dues o tres setmanes donant classes d’art per establir un diàleg enriquidor, mutu entre alumnes i artistes de diferents pràctiques.

Si ens situem en l’actualitat, totes les exposicions que s’organitzen a Palestina són fetes per comissaris i comissaries palestines, mentre que abans venia un comissari occidental amb una mirada orientalista, que podia amagar un contingut colonialista. Les exposicions d’ara, tenen a veure amb la història i la societat palestina, amb l’arxiu palestí, amb temes forjats des de dins, que poden obrir finestres i provocar discussions per arribar més lluny.

Un altre aspecte de resistència cultural es troba a Ramal·lah amb Suad Al Ameri, una arquitecta i novel·lista que ha escrit molts llibres sobre l’ocupació amb una pinzellada d’humor. Ella, juntament amb companys arquitectes palestines i palestins van formar Riwaq Centre, per restaurar tot el patrimoni d’arquitectura que està en els pobles de la Palestina ocupada del 1967, perquè hi ha un patrimoni molt important a nivell Otomà islàmic. Ells han començat a restaurar tot aquest patrimoni per conservar tot el que tenim i no deixar-lo desaparèixer, i perquè la gent dels pobles també puguin fer un ús social i comunitari d’aquests espais.

S’ha fundat també una escola de cinema a Jerusalem, per això han sorgit molts moviments de directores palestines joves que treballen amb la filmació, i es fan festivals de cine a  Palestina.

Ara el fet polític està mort. L’única esperança que ens queda és la cultura com a eina de resistència. I això va començar des del temps del mandat britànic a través de la paraula escrita i a través de la ràdio.

A nivell internacional, malgrat que Palestina no té un estat sobirà, a tot el món tenim una gran quantitat de festivals de cinema Palestí, perquè tots els palestins que estem a la diàspora, tenim el rol d’explicar la nostra història a tothom.

Es pot fer memòria històrica a través de l‘art?

És clar, és una necessitat per conservar aquesta memòria col·lectiva i d’identitat, per mostrar a tot el món el que està passant.

Per això, podem parlar de la pel·lícula Restored Pictures, una peça dirigida i produïda per Mahassen Nasser-Eldin, sobre Karima Abboud, la primera dona palestina que va treballar la fotografia en un camp dominat per homes. Ella va deixar una herència cultural molt important que mostra com hi havia una societat ben estructurada a nivell social, econòmic i cultural, que desmenteix tota aquesta història dels israelians, quan deien que Palestina era una terra buida per un poble sense terra. Per tant, les fotografies de Karima testimonien amb imatges tota la riquesa de la societat palestina. És molt representatiu que aquest antiquari israelià que té un arxiu important d’aquesta fotògrafa, no el vulgui donar, perquè és un testimoni de la societat civil i del teixit cultural palestí abans de la Nakba.

Amb les pel·lícules d’ahir, vam conèixer magnífiques idees de resistència…

La idea més al·lucinant com a resistència és la del film Bomboné del director Rakan Mayasi, sorgida quan es va adonar que els presoners palestins no poden tenir relacions íntimes amb les seves dones dins de les presons israelianes. Malgrat la llei internacional de Ginebra que sí que ho permet. I aquí, altra vegada, es veu la segregació i la discriminació vers la població palestina. Mayasi va començar a investigar i va descobrir que, malgrat tot el control estricte que pateixen els presoners, 66 infants de presoners palestins van néixer amb la tècnica que es veu al film, i ara se’ls anomenen els ambaixadors de la Llibertat.

Un altre exemple és la pel·lícula The Chair de Laila Abbas, en el moment en què diu: “el meu pare sempre deia que hem de venir a Palestina per tenir contacte amb la família”. Per exemple, jo sóc de Ramal·lah, i quan hi anava a l’estiu, trobava fills de palestins de la diàspora passant les seves vacances allà. Aquesta és la necessitat de no perdre les arrels i de saber d’on venim.

The Bus Driver, un film dirigit per Iyad Alasttal, situat a Gaza, mostra la situació tan horrible que viuen els palestins, tancats i sense poder sortir del territori ocupat, maltractats, bombardejats i envaïts totalment pels israelians. Malgrat aquesta situació, el film mostra la fortalesa d’una dona racialitzada, conductora d’un autobús escolar que troba, com diu ella, la seva llibertat, conduint l’autobús i portant amor a les criatures.

Justament, ahir Remma Hammami va mencionar que, a causa de la crisi social i sanitària actual, el món sencer està vivint, a petita escala, el que el poble de Gaza fa anys que pateix… 

Exacte, imagina’t a Gaza, que els israelians no els deixen sortir. Tenen un bloqueig per terra, mar i aire. Estan controlats tot el temps. Per això els palestins fan tot el que poden. Han fet dues intifades i la marxa de Gaza, on ells reivindiquen el seu dret de tornar a les seves terres. És una marxa festiva, on hi ha gent que celebra casaments, fan trobades de famílies, cuinen… i els israelians estan a l’altre banda amb franctiradors disparant. I això Europa ho veu i, com deia ahir Remma Hammami, Europa parla, però no fa res que sigui efectiu.

Quina responsabilitat té Europa amb tot el que està passant a Palestina? 

Tal com deia ahir Remma Hammami, Europa que sempre parla de la democràcia, de llibertat, de justícia…  m’estranya que, veient tot el que està passant a Palestina, li giri la cara. Com és que Europa no pot fer pressió sobre Israel? Perquè, al cap i a la fi, són interessos geopolítics.

També ens hem d’enfrontar al temps. Els israelians continuen expropiant, construint assentaments nous, continuen expulsant als palestins de les seves terres, destruint les cases, detenint persones innocents… i al final arribarà un dia en què ja no existirà territori palestí. El temps va en contra nostre. No podem esperar més.

Europa té un paper important. Ha de posicionar-se per solucionar aquest problema. Nosaltres només demanem justícia i viure amb dignitat com tothom, gaudint de la nostra identitat nacional i sobretot de la nostra terra.

Palestina és un país que està ple d’aigua. Tenim el Mar Mediterrani, el Mar Roig, el Mar Mort i el llac de Tiberíades, però hi ha tota una generació del 1990 en amunt que no pot ni arribar al mar, malgrat que està a pocs quilòmetres de casa. Se li està robant la terra al poble palestí i també la seva identitat. Per això la pel·lícula es diu ‘La memòria de la terra’, perquè parla de la nostra identitat i de la llibertat de la terra palestina.

Com treballen els palestins a la diàspora per fer veure el que està passant?

Hi ha moltes fundacions que treballen a nivell escrit, festivals de cinema, exposicions, i moltes revistes culturals arreu del món, com a Beirut, als Estats Units i a Jordània. Hi ha molts palestins que viuen a Llatinoamèrica. A Xile, per exemple, hi ha una comunitat palestina molt gran. Penso que els palestins de la diàspora són molt actius.

Per a mi, el fet de crear un curt, ha estat important, perquè és un mitjà que m’ha permès arribar a milers de persones. Amb un missatge emocional.

Què hi pot fer la gent d’a peu? 

El BDS (Campanya Internacional pel Boicot, les Sancions i les Desinversions a l’Estat d’Israel) és una eina molt important que a Israel no li agrada gens perquè els desvaloritza. És un moviment no violent i pot arribar, com ha fet el BDS de Sud-àfrica, a canviar la política repressiva israeliana.