“La causa de tanto nerviosismo era ésta: en los últimos meses de la guerra civil, y después de haber estado holgazaneando dos años largos en un pueblo del interior, el tío Víctor había sido detenido, no sé cómo ni por qué, trasladado a Barcelona y encerrado en una checa. Las checas cuyo nombre según supe más tarde, derivaba de la palabra crezvitchainaia Komisia, aunque nunca entendí el trayecto terminológico que va de este trabaluengas al castizo “checa”, guardaban analogía con las prisiones políticas de la Rusia bolchevique, tanto por sus métodos como por el personal que las regentaba.”

“Iba nadando a buen ritmo, pura rutina, ya un poco apartado de la espuma de los nadadores, cuando empezó a llover sobre el agua y el mar se fue rizando un poco con los embates del viento. Se había permitido mirar hacia atrás un segundo para ver el grupo homogéneo de cabezas que estaba quedando rezagado. Sonaban las sirenas de algunos barcos para alegrar aquella mañana de mil demonios –qué pronto se acababa el verano en Barcelona–, y desde la escollera iban partiendo las lanchas que seguirían la prueba. Pocas horas antes, unos botes habían recogido los desperdicios que flotaban en el agua y habían vertido detergente a lo largo del recorrido"

“Despuntava rosa una alba, i la falda de Montjuïc, / baixet volava una guatlla, cercant lloc per fer el seu niu. / I tornant de les altures, s’aturà prop d’una font, / on les aigües li cantaven hospitalàries cançons. / Decidí quedar-s’hi sempre, decidí fer allí el seu món, / manantial i ocell passaren a fer història en aquest lloc."

Jardins can Mantega. “Quan no hi havia bugada, m’encastava als ferros de la barana de la galeria. Ja he advertit que la galeria de casa no afrontava amb altres galeries extremadament properes com es pot llegir en els Seixanta minuts, sinó amb la immensitat dels camps de can Mantegada centrada per la masia d’aquest nom. Si vora el cubell de la cuina de casa vaig començar a aprendre que per aconseguir un resultat positiu s’havia de posar un gran esforç, arrapat als ferros de la barana de la galeria i mirant el feinejar en els camps de can Mantega vaig començar a tenir consciència de la bellesa i àdhuc de la grandesa d’aquest altre immens esforç que representa la conquesta humana del nostre pa de cada dia.”

“No n’estic del tot convençuda, però també m’assec. Es posa dues cigarretes a la boca, les encén i me’n dóna una. És un gest que no veia fer des de fa dècades. Em recorda l’època en què anava a les discoteques, quan tenia quinze o setze anys. Vaig tenir un nòvio que sempre ho feia. Es posava les dues cigarretes a la boca, les encenia i em donava la primera a mi. Era un noi que sempre demanava vodka amb taronja per beure. Aspiro el fum. Al jardí hi ha tot de japonesos que retraten l’hospital, modernista, i pacients i familiars que passegen. Fa bo. Una malalta arrossega la seva bossa de sèrum amb l’aparell de rodetes. També es veuen metges amunt i avall.” 

“I la dona que amb dos telers vells i algunes lliures de seda comprada a fiar havia començat lo negoci de la casa, fent passar al seu marit de treballador a amo, s’enginyà per a comprar-ne de mecànics, llogà una quadra a Sants i, fent pactes amb lo propietari de la casa que continuaven habitant en lo carrer de Sant Pere Més Baix, per a què les dues botiguetes los fes un magatzem, amb lo fi de traslladar-hi amb més amplitud lo despatx que tenien en l’entresòl, animà al seu marit per a començar la segona etapa del seu treball, que, amb sa intel·ligència, sa activitat i no escassejant les privacions de tota mena, en pocs anys los donà per resultat fer-los amos d’una gran fàbrica a Sant Martí de Provençals i de la que compraren a en Corominas, quan aquest se féu bolsista, i de tres o quatre cases a Barcelona, entre les que s’hi comptava la que vivien, que engrandiren amb la del costat per a fer-ne de dues una, ja que ambdós tenien la il·lusió de viure i morir a on s’havien casat, a on havia nascut lo seu fill i a on se feren los començaments de la seva fortuna.”

"Després baixa carrer avall fins a la fàbrica. Enca­ra hi ha la gran porta amb la bàscula dels camions i la porta lateral on, quan son pare feia el torn de nit, ell esperava l’hora de donar-li la carmanyola. La llum carabassa la donava una única bombeta metrallada pels mosquits. Deu metres més avall hi ha encara l’entrada del club de natació on va aprendre a nedar."

“El fill del senyor Beneset arriba a la residència geriàtrica i saluda la noia que hi ha a recepció, una noia amable i sensata que va ser, de fet, qui, quan buscava una residència on cuidessin el senyor Beneset, va decantar la balança i va fer que optés per aquesta i no per l’altra que també li agradava, al Putxet.”

"Casa del carrer del Tenor Tasini. “Mentre camina, la bossa li colpeja la cama dreta. De cop, s’atura. En aquesta cantonada hi havia el colmado. Per cada compra el botiguer regalava un cromo de cartró d’una col·lecció d’una marca de xocolata del temps de la República, en què la Polònia tenia unes fronteres ben diferents de les d’ara i Espanya la bandera tricolor. En aquella cantonada hi havia el bar on anava a veure la tele els diumenges a la tarda, fins que els amos s’adonaven que la barra s’havia anat omplint de nens que no consumien res i els feien tots fora. Ara hi ha un restaurant xinès...”