La ciutat narrada

“La calle de la Platería es, hoy aún, una calle breve. Hoy, con todo, los joyeros y plateros han trasladado sus talleres al centro actual, y si no han perdido todavía su clientela, a la que sí sirven sin interrupción desde hace trescientos años, han perdido la paz y el silencio de su augusta sede antigua, por cuyo canal la voz de las campanas de Santa María del Mar discurría sin un tropiezo, limando las aristas de la tortuosa calle, tan conocidas, como una corriente de aire de bronce dispuestas a diluirse en la desembocadura.
Los establecimientos de los plateros, codo con codo, parecían hacer tertulia. En el frontis de cada cual, con arabesco caprichoso, se leía el apellido del maestro joyero a que correspondiera. Cada una de las tiendas, de reducida dimensión, era un arsenal de pedrería, oro y platino. El gremio era naturalmente el más rico del país, y los clientes más numerosos de los joyeros eran sus propios parientes, siempre muchos y de lo mejor”

“Josep Carner, Blai, Rosselló, / Salvador Espriu per valedor, / potser algun altre... / doneu-me un toc en el meu vers, / poseu-hi foc i un dring divers / de com solia...”

“Tom i Albert van molt junts. A mi, haig de confessar que això em molesta extraordinàriament. Vaig renyar Tom i li vaig dir que no m’agradava, i em va preguntar per què. Li vaig dir clarament que Albert i jo havíem sortit molt junts i va contestar-me que ja ho sabia i que precisament per això tenia més interès a ésser-hi amic. Diu que això és originalitat i, francament, a mi, en vista de la contesta, no se’m va ocórrer dir-li res més...”

“No portant pressa per baixar a aquell laberinto, delícies campestres del marquès de Llupià, sent llavores quarts de nou, (...) hem fet estricació de quart cap amunt a la muntanya detràs del monestir, fins a descobrir a la muntanya de Montserrat i demés muntanyes, amb la més alta de Sant Llorenç de Mont, amb aquelles planures del Vallès, poble i monestir de Sant Cugat del Vallès, cases, i escassament a Sabadell, amb sol i sombra. (...)
Moltes coses noves descobrírem en aquelles delícies rurals del marquès de Llupià, estes lo nou cenador, frente immediat al gran safareig después del laberinto, que el poble ne diu lo labariento, de molt primor en sa hetxura i gust, tant de dintre com de fora, en construcció octògona amb columnes d’estuco en ses entrades, en lo triangular d’estes, i primorosa cúpula, del més fi gust a tot lo demés.”

“Els comerciants, també, s’hi van posar d’esquena. Si els primers temps el grup de la terrassa de la bugadera anava a comprar a les botigues de carrer: pasta, oli, sal, cafè, sucre, fruita i verdura, aviat dos components de la casa van agafar el costum d’anar a comprar al mercat d’ Hostafrancs i a una botiga Santiveri de productes dietètics que hi havia a la carretera, al costat de la farmàcia de Can Masclans.”

“La tieta Eulàlia era una gran lectora. Tenia tot un pany de paret de la seva habitació plena de llibres, molts del temps de quan estudiava i d’altres de moderns, que comprava a la papereria Cabot, de la carretera de Sants, i a la parada de llibres de segona mà que hi havia davant del mercat d’Hostafrancs. La lectura era la seva gran passió.”

“Ara ja em té robada, / jo el vull ara tot sol! / La llum ja m’és tenebres, / la terra camp de mort, / estrelles que em plavien / si no us veig més, mellor; / aucells que em desvetllàveu / podeu cantar ben fort, / canteu que no us escolto, / no vull deixar mon son… / sols Ell sap desvetllar-me, / i ara jo el vull tot sol!”

“Ha mort Mestre Narcís Oller i amb ell ha perdut Catalunya un ciutadà integèrrim; la civilitat, un irreprotxable cavaller; els amics, un amic sempre noble i lleial; els neòfits sincers, un indulgent animador; les lletres catalanes, una de les seves més eminents figures representatives.
Cronològica i qualitativament fou ell el primer novel·lista de la Renaixença; el primer que donà a la nova novel·la indígena l’aparell i estructuració moderna que havia de fer-la viable a través del món enter. Amb gran altesa de propòsits i amb generós i constant esforç directe, posà fites em l’ermot, improductiu per la incúria secular, hi traçà camins i dreceres, hi conreà intensa i extensament parcel·les nombroses i enterrà en solcs pregons les fecundes llavors que sols els anys podien transformar en esplèndides flors de verger i en esponerosos arbres de dolç fruit...”

“Un día bajaba por Joan Blanques hasta Travessera de Gràcia y la recorría hasta que llegaba a Escorial; allí subía hacia arriba hasta toparme con la Ronda de Dalt. Desde aquel puesto de control privilegiado escogía una calle por la que bajar, volviendo a cortar el barrio de Gràcia por la mitad. A veces era Verdi, otras Torrent de l’Olla.
Otro día empezaba en Via Augusta y cruzaba Gràcia en diagonal parándome en todas las plazas: desde la Plaça de la Llibertat hasta la Plaça de Joanic”
Cada vez que encontraba un sonido particular, una conversación, un timbre, una campanada, un insulto en catalán, sacaba la grabadora y registraba Barcelona, el ruido crujiente de sus tripas, el ronroneo de su estómago despertando. El murmullo de la ciudad me parecía único, o al menos distinto de las moreras amortiguadas, las fronteras cercanas y palpables que delimitaban el pueblo de mi adolescencia y que cruzabas casi sin querer, encontrándote de repente en medio del campo o al lado del río Llobregat.”

“Quan arribava la calor anàvem a la platja. La Sierrita em guiava, travessàvem el carrer Llull, i sempre aterràvem al Camp de la Bota. Quan començava a trepitjar la sorra la veïna s’esbojarrava, corria, reia, i el Pepito es posava a bordar i s’hi tornava boig també, saltant al seu voltant, i la nena xalava...”