La ciutat narrada

“Mira, ya se encienden las luces. Así da gusto ver Barcelona… Este es el barrio más alegre de Barcelona…
»–Es el único barrio alegre… Los demás parecen funerarias…
»–Yo no sé vivir en otra parte. Y si no fuera porque tengo cerca mis parientes...»
El barrio al que se refieren los personajes de esta obra teatral de José María Rodríguez Méndez es el Verdún –la obra, estrenada en 1965, se llamaba La batalla del Verdún– y se halla enclavado entre la Via Julia y la Via Favencia, entre la Guineueta y el descampado donde finaliza la línea del 50. Poca extensión –apenas unas 26 hectáreas– y muy poblado: 18.389 habitantes. «Hay muchas familias numerosas dentro de las casa. Y eso que sólo tienen un par de habitaciones, ¿sabe usted?».”

“I que feixugues cauen les hores, / les tristes hores del campanar! Lentes, pausades, canten sonores / com una queixa del cor humà! / Lentes, pausades, cauen les hores / en dolç desmai / com l’agonia del negre espai! / Quina basarda fan els afores / de la ciutat, / on greus, calmoses, canten les hores, / omplint llur eco la immensitat! ...”

“Mirem al cel, els que sofrim, / deixant que el cor toqui a la terra. / Si a l’infinit ens dirigim, / els grans dolors que tots patim / no ens faran guerra. / Mirem al cel / sense que el cor perdi una arrel.

Amunt, amunt el pensament / fins a assolir la serenor / de la blavor / del firmament! / Amunt, amunt el sentiment, / com el perfum d’un cor sofrent / i lluitador, / tot inundant-nos de claror!”

“Grzegorz Kowalski és una altra de les escasses incursions de Kosmas i Guerau en el món exterior, tot i que, no podia ser altrament, no en resulta un exemplar gaire representatiu. Kowalski era un enginyer agrònom polonès que arribà a Barcelona coincidint amb la gran crisi de la remolatxa al seu país, aviat farà gairebé deu anys. Obrí un petit comerç al carrer Gomis, ocupant part d’uns baixos que temps enrere havien servit de local d’assaig per a músics, la majoria dels quals es troben avui en la ruïna, o bé material o bé espiritual o bé ambdues. L’experiència acumulada a l’hora d’esquivar l’atapeïda burocràcia del seu país natal li ha permès evitar fins ara tota ordre de desnonament o oferta de reubicació (amistosa o no) i continuar venent els seus productes a la cada cop més escassa parròquia del barri.”

“Pel carrer de casa –i suposo que per tot el barri– passaven sovint els venedors ambulants, oferint la seva mercaderia amb l’habitual cantarella de cadascun i depenent de l’article que pregonaven. Era molt familiar aquell pregó recitant les bones qualitats del producte i precisament per la seva cantarella no calia entendre’ls el que deien: jo sols de sentir les seves tonades ja endevinava quin venedor era”

“Un animal més semblant al foc, / el drac, / aquí / disfressat de font i amb la boca oberta. / Cada ull / com un cometa blau amb cua d’or, / i el llom com una mar, / i el mosaic trencat que miralleja escates, /espurneig verd, blau, gris, groc, ocre, /i una pedreria de còdols que tatua el cos. /Aquí, /el guàrdia de l’escala, /com si baixés d’un somni i, encara endormiscat, / contemplés atònit els intrusos / i dubtés, entre ferotgia i mandra, / si acollir-los a onades i columnes / o expulsar-los, flagell de foc la cua, / d’aquest espai de màgia fet parc i paradís.”

“Des del balcó, quantes nits / assaboreixo llums belles / i sento que els meus ulls, fits, / són com pescadors d’estrelles. / Ignoro d’on ve la llum, / si baixa del cel o hi puja, / si són tot manyocs de fum / o si és ruixim d’una pluja...” 

“Va arribar la nova que a les barraques de les platges hi havia hagut morts. Commocionat, en Gabriel va pensar en la Torva. Per la drecera que un dia els va menar a la platja, el fang pastat per les petjades de gent que anava i venia, colpida i desorientada, feia la marxa feixuga i desplaent fins als camps incultes convertits en fangars, des d’on es podia contemplar la innúmera deixalla acumulada sobre les petites dunes creades del temporal de llevant amb la sorra arrabassada del fons del mar.”

“Sembla que l’oci canti / himnes secrets als plaers de la vida: / la brisa, la claror, el menjar, la llibertat. / Però el repicament de les drisses contra els màstils / és com un despertador: el món és més gran, el món és més gran, / estem fets per a més, / com tots aquests velers, que estan fets per a més / que per a estar sempre a port, / que per a acollir un aperitiu de tant en tant, / que per a fer, tan poc sovint, una singladura gallinàcia...”

“Por dificultades en el último momento para adquirir billetes, llegué a Barcelona a medianoche, en un tren distinto del que había anunciado, y no me esperaba nadie… Enfilamos la calle Aribau, donde vivían mis parientes, con sus plátanos llenos aquel octubre de espeso verdor y su silencio vívido de la respiración de mil almas detrás de los balcones apagados.”