La ciutat narrada

“Per una estranya barreja de raons, afectives, pràctiques imponderables l’Heura va néixer no pas al barri de Santa Maria, com potser era previsible, ni a l’Eixample, on havia de viure els seus primers anys, sinó més enllà de Gràcia, passat el conglomerat muntanyós que barra el pas cap a Horta, al peu mateix d’un altre turó, isolat, que es destaca cap al nord: el turo de la Peira. En una petita vivenda barata, encimbellada dalt d’un vuitè pis d’un bloc entre tants d’altres, en un cap de barri sense arrels. En aquest mateix indret, però, jo hi posava, de petita, quan venia als banys. I recordo el trajecte fins a la platja de Sant Sebastià [...] I les escapades amb una cosina de la meva edat fins a la plaça de Catalunya a donar veces als coloms mentre apreníem de cor la tirallonga de les estacions de metro o seguíem el traçat de les vies des del vagó del davant o del darrere.”

“Se escuchan las risas de los niños al tirarse por el tobogán, el chirrido de los columpios y el canto de los pájaros procedente de los árboles. Situada en Sants-Badal, rodeada de vegetación y con un parque infantil, la plaza de la Olivereta se ha convertido en uno de los centros neurálgicos del barrio.

[...]

De construcción modernista, esta fábrica ocupó, en 1913, el espacio de la vieja industria Arañó-Ventajó Cia. del arquitecto Jaume Gustà Bondia. Con el estallido de la primera guerra mundial, la fábrica creció por el consumo de pana para la elaboración de los uniformes militares. Pero fue a partir de 1973 cuando empezó a notar los efectos negativos de la crisis del textil.”

Se senten les rialles dels nens al llançar-se pel tobogan, el grinyol dels gronxadors i el cant dels ocells procedent dels arbres. Situada a Sants-Badal, envoltada de vegetació i amb un parc infantil, la plaça de l’Olivereta s’ha convertit en un dels centres neuràlgics del barri.
[...]
De construcció modernista, aquesta fàbrica va ocupar, el 1913, l’espai de la vella indústria Arañó-Ventajó Cia. de l’arquitecte Jaume Gustà Bondia. Amb l’esclat de la primera guerra mundial, la fàbrica va créixer pel consum de pana per a l’elaboració dels uniformes militars. Però va ser a partir del 1973 quan va començar a notar els efectes negatius de la crisi del tèxtil.”

“Iba nadando a buen ritmo, pura rutina, ya un poco apartado de la espuma de los nadadores, cuando empezó a llover sobre el agua y el mar se fue rizando un poco con los embates del viento. Se había permitido mirar hacia atrás un segundo para ver el grupo homogéneo de cabezas que estaba quedando rezagado. Sonaban las sirenas de algunos barcos para alegrar aquella mañana de mil demonios –qué pronto se acababa el verano en Barcelona–, y desde la escollera iban partiendo las lanchas que seguirían la prueba. Pocas horas antes, unos botes habían recogido los desperdicios que flotaban en el agua y habían vertido detergente a lo largo del recorrido"

“Desde las Ramblas hasta el Tibidabo, de la Villa Olímpica de Poblenou de Montjuïc, de Sants al Guinardó y al Monte Carmelo, barrio por barrio y calle por calle de esta dinámica y excitante o exultante ciudad –precisó, contagiado tal vez por el habla dadivosa de la joven alemana–, incluida la Barcelona subterránea con su Metro y con su red de alcantarillado, todo lo estamos peinando y hasta ahora no hemos encontrado ni rastro del maldito jorobado. El antiguo Barrio Chino, actualmente en fase de remodelación, despiojado y desvenereado o despermanganatado, ha sido registrado casa por casa en busca de jorobados, y puede decirse que todos los jorobados de Barcelona, que son mucho más, pero mucho más, de los que se ven circular por la calle, han sido interrogados a fondo.”

“El fill del senyor Beneset arriba a la residència geriàtrica i saluda la noia que hi ha a recepció, una noia amable i sensata que va ser, de fet, qui, quan buscava una residència on cuidessin el senyor Beneset, va decantar la balança i va fer que optés per aquesta i no per l’altra que també li agradava, al Putxet.”

Jardins can Mantega. “Quan no hi havia bugada, m’encastava als ferros de la barana de la galeria. Ja he advertit que la galeria de casa no afrontava amb altres galeries extremadament properes com es pot llegir en els Seixanta minuts, sinó amb la immensitat dels camps de can Mantegada centrada per la masia d’aquest nom. Si vora el cubell de la cuina de casa vaig començar a aprendre que per aconseguir un resultat positiu s’havia de posar un gran esforç, arrapat als ferros de la barana de la galeria i mirant el feinejar en els camps de can Mantega vaig començar a tenir consciència de la bellesa i àdhuc de la grandesa d’aquest altre immens esforç que representa la conquesta humana del nostre pa de cada dia.”

"Casa del carrer del Tenor Tasini. “Mentre camina, la bossa li colpeja la cama dreta. De cop, s’atura. En aquesta cantonada hi havia el colmado. Per cada compra el botiguer regalava un cromo de cartró d’una col·lecció d’una marca de xocolata del temps de la República, en què la Polònia tenia unes fronteres ben diferents de les d’ara i Espanya la bandera tricolor. En aquella cantonada hi havia el bar on anava a veure la tele els diumenges a la tarda, fins que els amos s’adonaven que la barra s’havia anat omplint de nens que no consumien res i els feien tots fora. Ara hi ha un restaurant xinès...”

“D’en Gaudí, no cal dir-li, cada dia el trobo més gran, més personal: és clar que jo no puc jutjar la seva tècnica, però és ell, l’home, que m’admira; amb aquell posat humil no diu paraula que no porti alguna llum, sense voler, sense adonar-se’n, em donà aquest dia, allà a la Sagrada Família, una espècie de conferència sobre lo que és la mida en les coses, referint-ho especialment a l’arquitectura, que em deixà encantat i ple d’idees. Me’n vaig anar a casa amb la sensació d’endur-me’n un tresor.”