La ciutat narrada

“El tren procedent de Mataró va entrar a l’estació de França a les 8:34, amb quatre minuts de retard. Es va aturar a la via u, esbufegant i llençant un vapor dens i brut en totes direccions que creava una boira densa de l’interior de la qual sortien els passatgers.
Un d’aquests passatgers no era gaire alt i anava vestit amb un lleuger vestit de lli de color cru, corbata de llaç, gorra de quadres i botes còmodes per caminar pel camp. Duia un bigoti abundant i una barba molt ben retallada, en punta. Tenia cinquanta anys justos, mirava directament amb ulls tendres i fràgils, caminava amb una certa fatxenderia, potser per compensar la seva curta alçada, i es deia Francesc Ferrer i Guàrdia.
Li va sortir al pas un jove, més alt i prim que ell, de vestit fosc de ciutat i de moviments continguts que semblava que dissimulaven una energia desbordant que fàcilment podia convertir-se en violència. Era Miquel Villalobos Moreno, un col·laborador del pedagog.
Els dos homes es van parlar primer amb una mirada d’intel·ligència. Les ninetes van fer un ball dedicat a dos homes que es van aturar molt a prop d’ells. L’un, amb ulleres, buscava a les butxaques de la jaqueta alguna cosa que no trobava. L’altre, alt i cepat, amb cara de pagès, badava llegint, potser lletrejant, les inscripcions que ostentava la locomotora. Eren policies, sens dubte.”

“La flor de l’abraçada ja ha granat / i ets com el cep que duu la dolça carga: / tota tu t’has estès i reposat / com ple de pàmpols el sarment s’allarga. / Com en una visió misteriosa / ta mirada sovint fixa s’extasia: / la teva mitja rialla és majestuosa / i en la boca et floreix plena de gràcia. / En el teu fecond, què pot haver-hi / que et llença una llum viva pel semblant?... / Els dies són comptats del gran misteri. / Oh dona, do’m el fill que estimo tant!”

“No n’estic del tot convençuda, però també m’assec. Es posa dues cigarretes a la boca, les encén i me’n dóna una. És un gest que no veia fer des de fa dècades. Em recorda l’època en què anava a les discoteques, quan tenia quinze o setze anys. Vaig tenir un nòvio que sempre ho feia. Es posava les dues cigarretes a la boca, les encenia i em donava la primera a mi. Era un noi que sempre demanava vodka amb taronja per beure. Aspiro el fum. Al jardí hi ha tot de japonesos que retraten l’hospital, modernista, i pacients i familiars que passegen. Fa bo. Una malalta arrossega la seva bossa de sèrum amb l’aparell de rodetes. També es veuen metges amunt i avall.” 

“Si com a escriptora sento que les meves arrels s’enfondeixen en la sant del drac, com a dona no puc oblidar que el femení, més enllà de la pobra representació de la donzella salvada per l’heroi, ha quedat exclòs històricament de la nostra civilització i es troba, també, a la banda del monstre, de tot aquell pany de l’experiència caòtic –el continent negre, en va Freud– que no s’ha deixat dir del tot pel llenguatge colonitzador.”

“De llevant a ponent, tots els deixants / són rastres de perfum que tonifiquen, / i un cop de vent mescla el fonoll marí / amb la menta de bosc, el fenc madur / amb la suau fragància de les roses. / Compacta com un vi, la solitud / se’ns pobla de records que els anys mantenen / en un racó exquisit de la memòria. / I així creixem, hereus d’un culte antic / que gronxola l’aroma i el misteri / en un sol gest ritual i solemne.”

“Algú potser, anys a tenir, dirà / un per un tots els noms de les ciutats / i en cada nom s’hi sentirà el batec / d’una sola i magnífica cadència, / perquè no hi ha molts cors, sinó un de sol / i el seu ritme el compassen les onades. / Algú potser es perdrà per uns carrers / desconeguts, i de sobte, amb sorpresa, / una rialla, un gest, unes paraules / que no entendrà li amoixaran el cor / i es sentirà davant de casa seva”

“Despuntava rosa una alba, i la falda de Montjuïc, / baixet volava una guatlla, cercant lloc per fer el seu niu. / I tornant de les altures, s’aturà prop d’una font, / on les aigües li cantaven hospitalàries cançons. / Decidí quedar-s’hi sempre, decidí fer allí el seu món, / manantial i ocell passaren a fer història en aquest lloc."

“La música és sempre una drecera. / Escolto Xostakóvitx i em ve a la memòria / la granota oliosa del meu oncle. / Porta la sigla de La Maquinista. / Jo li duia el dinar / al taller de les màquines de tren. / Assegut vora seu li feia companyia / en aquell descampat d’herbotes i ferralla...”

“Què és la vida? Quin fi té l’existència? / Com s’omple el buit del nàixer al morir? / De nostre pas pel món, quina és la vida / que no la trob en mi? / Si dins mi vull mirar, només que cendres / del foc d’abans hi queden en mon pit; / i si hi cerc l’esperit que m’animava, / no hi sé trobar el camí…”

“Sabeu quina és la primera virtut de tota l’obra de l’Iglésias? Doncs és l’amor: és a dir, l’amor humanitari, el sentiment actiu de germanor de tots els homes, i fins de l’home amb les coses: és un posat d’home fort, enternit en la contemplació de la vida.” 

“24 d’octubre del 1941. Aquesta tarda m’arribo al Parc Municipal –a la Font del Racó– amb la Maria. Feia una tarda freda, ventosa, però assolellada. El parc era ben desert. Que lluny aquelles flors d’olor intensa vora els caminals, els rossinyols apassionats, el flautejar dels merlots a les alzines! Ara fugen, esferides, les merles sota el verd, amb xiscles sobtats, i només alguna menuda flor blava, o les diminutes pomes craetegus, alegren els camins...”