La ciutat narrada

“Aquella primavera vi sembrar los tulipanes rojos alrededor del General San Martín, los vi crecer y los vi morir desde la ventana de mi cuarto de la pensión. Entre marzo y abril. Desde la ventana podía ver también el puente de Vallcarca, adusto y gris y con su larga lista de suicidas, y más lejos, en lo alto en una delegación de azules, el Tibidabo.”

“El taller olía a gas y a bórax disuelto en agua. Las poleas de las máquinas de estampar estaban quietas, con los olorosos cueros recalentados. El sol entraba por las ventanas abiertas y los treinta puestos de trabajo en los bancos estaban vacíos. Todo el mundo comía en sus casas. Sólo dos hombres, adormilados ahora de bruces sobre las herramientas, se quedaban a comer allí, como Juan y Conchi. Vivían muy lejos del barrio de la Trinidad, y no les daba tiempo de ir y volver. Uno de ellos era viejo y llevaba unas lentes de gruesa armadura sujeta en sucio esparadrapo. –Eh, abuelo! –dijo Juan sacudiéndole la espalda-. Que la siesta es para luego de comer.”

“Atletes d’oficina, gladiadors de bat, / sedentari ramat d’hereus de Grècia i Roma, / laietans de no res propensos al tracoma, / tants com els grans d’arena o les ones del mar, / han bastit el nou temple del culte muscular/ on oficien bípedes de ments insulsa i soma, / que supliquen a veure qui encoixeix o s’eslloma / i a fer la guitza a les guitzes a l’enemic més car...”

“Aquests havien estat els meus carrers la primeria de ser a Barcelona. Aquí hi havia viscut jo tres anys amb una colla d’estudiantes mallorquines, a un pis minúscul ple de mobles immensos i pretensiosos. Al pis de damunt hi vivia una colla d’estudiants americans, que primer havíem sospitat naturalment que eren de la Cia i que després foren amics nostres.
En tots aquells anys, deu ja!, el barri no, que no havia canviat. Qualque paret més escrostonada, el restaurant molt més car perquè havia corregut la fama que era bo i barat. Vaig tenir un atac de nostàlgia que per poc no em fa perdre l’oremus: fins llavors havia seguit el filipí d’esma, automàticament, empresa per un impuls mecànic; ara, per uns instants havia oblidat fins i tot que el seguia. I aleshores em vaig preguntar per què dimonis el seguia.
Però ell ja entrava a una escala fosca i la porta es tancava davant els meus nassos. Les portes si que havien canviat, al barri: d’alumini i vidre, d’un estil funerari, i amb porter automàtic.
Al timbre del segon pis hi havia un rètol petit, escrit a mà: Orient Sunshine. Una casa de relax, segurament.
L’adroguer em mirava encuriosit.
–Busca alguna cosa, senyora?
–Aquí hi viu un filipí, oi?
–Un, diu? Un munt, senyora, una pila... però són bona gent... És una agència de col·locació de minyones, diuen.”

“La mar era plana com una planxa d’acer. El sol, ja molt decantat llepava l’aigua amb matisos d’estany, daurava el moll de la Capitania, s’escarxava en sa llanterna i en els balcons de la Barceloneta, que brillejaven entre un bosc de pals. Eren innombrables les barquetes que es creuaven en totes direccions, plenes de gent; les gavines que es llençaven com sagetes damunt la presa, batent les corbes ales sobre l’immens mirall, per a tornar a emprendre el vol tot seguit, dibuixant en l’espai lluminós noves paràboles. En Foix i sos companys van col·locar-se, fent tentines, dins la llanxa. Ja acomodats, començà aquesta a obrir-se pas per entre la negror de petites embarcacions que la voltaven, i s’allunyà seguida d’una doble estela argentada, que frisejava a moments, i altres cops s’estenia llisa i tranquil·la damunt la massa alenant de l’aigua.”

“D’ençà que em vaig veure constret a viure encaixonat en un pis de cent metres quadrats –o potser menys– convisc amb un gos de grandària mitjana. Sé que molts afirmen que tenir gossos en aquestes condicions és no estimar-lo i condemnar-los a presó. (...) Jo crec que si dono al meu gos pa, sostre i jaç de baldraga, ja compleixo com cal. Més encara: amb això pretenc haver-me guanyat el seu agraïment i la seva “adoració”. Perquè jo aspiro, sempre he aspirat, que el meu gos m’adori... Al meu gos: ‘L’orella et començo a retòrcer, / et faig dejunar i no per gust; / vull ésser amb tu una mica injust, / perquè Déu amb mi ho sigui força...” 

“En el punt on el Tembleque els havia assenyalat que començava el Camp de la Bota, en Gabriel va seguir caminant i en Bundó es va aturar. Amb la sabata va dibuixar una ratlla recta d’uns deu metres, llaurant la sorra humida i enduent-se amb força totes les pedretes que en sortien. No sabia per què ho feia. El so de les onades, en aquella hora de la tarda, es repetia amb una cadència tan sinuosa i embafadora que li va fer venir arcades, però no va vomitar...”

“25 de juny. No he tingut mai tendència a rodar pel cantó dels suburbis de Sants i Hostafrancs. Malgrat els cinc anys que porto de vida a Barcelona, no he pujat mai al Tibidabo. No conec Pedralbes, ni Sarrià ni Horta. Una mica Sant Gervasi i, del cantó de Gràcia, he arribat fins als primers contraforts de Vallcarca. Conec, en canvi, la muntanya de Montjuïc, sobretot els voltants del castell i el vessant del mar, i, dels suburbis, els de llevant: Sant Andreu, el Clot, el Poble Nou. (...) Els suburbis de Barcelona contenen una immensa quantitat de cases baixes. Són una projecció de tipus horitzontal. Però, de sobte, apareix sobre el pla de cases baixes una casa nova, alta, isolada, d’una verticalitat nua, impressionant...”

“¿Qué si no un monstruo podía parecer Nora en la España del 1943? Pero Javier está nervioso, apenas ríe, y cuando le pregunta qué ocurre, dice que se acaba de levantar, que no durmió casi, que es muy difícil contar lo sucedido; no, no puede decírselo, pero baja la voz y describe su encuentro en un bar, o sería mejor, en la calle. (Le gustaría que el marinero, muy borracho, fuera encontrado en el punto en que Escudillers desemboca en las Ramblas, atónito al estallarse de golpe contra tanta luz y espacio. Javier se le acerca y le pregunta algo, y sin más vuelven a Escudillers y se meten en un bar a seguir bebiendo.”

“Dia 10 de juny del 1988: Tres telefonades singulars, consecutives. La primera: em pregunten si és el carrer de Calvet i contesto: ‘Sí. Per qui demaneu?’. Pengen. La segona: ‘El senyor Manuel de Pedrolo?’. ‘Sí, digueu’, és la meva resposta. Pengen. La tercera: no em pregunten sinó que diuen: ‘Prepara’t, que ara et toca a tu’, i pengen. M’ha semblat que almenys dues de les veus eren diferents, però ha estat una ‘conversa’ tan curta! No dic res per evitar enquimeraments que personalment no sento. Vull suposar que es tracta d’una broma. Quan algú et vol mal de debò, no t’avisa. D’altra banda, diria que el to de l’advertiment no m’ha semblat amenaçador.”