“Se escuchan las risas de los niños al tirarse por el tobogán, el chirrido de los columpios y el canto de los pájaros procedente de los árboles. Situada en Sants-Badal, rodeada de vegetación y con un parque infantil, la plaza de la Olivereta se ha convertido en uno de los centros neurálgicos del barrio.

[...]

De construcción modernista, esta fábrica ocupó, en 1913, el espacio de la vieja industria Arañó-Ventajó Cia. del arquitecto Jaume Gustà Bondia. Con el estallido de la primera guerra mundial, la fábrica creció por el consumo de pana para la elaboración de los uniformes militares. Pero fue a partir de 1973 cuando empezó a notar los efectos negativos de la crisis del textil.”

Se senten les rialles dels nens al llançar-se pel tobogan, el grinyol dels gronxadors i el cant dels ocells procedent dels arbres. Situada a Sants-Badal, envoltada de vegetació i amb un parc infantil, la plaça de l’Olivereta s’ha convertit en un dels centres neuràlgics del barri.
[...]
De construcció modernista, aquesta fàbrica va ocupar, el 1913, l’espai de la vella indústria Arañó-Ventajó Cia. de l’arquitecte Jaume Gustà Bondia. Amb l’esclat de la primera guerra mundial, la fàbrica va créixer pel consum de pana per a l’elaboració dels uniformes militars. Però va ser a partir del 1973 quan va començar a notar els efectes negatius de la crisi del tèxtil.”

“Aquests havien estat els meus carrers la primeria de ser a Barcelona. Aquí hi havia viscut jo tres anys amb una colla d’estudiantes mallorquines, a un pis minúscul ple de mobles immensos i pretensiosos. Al pis de damunt hi vivia una colla d’estudiants americans, que primer havíem sospitat naturalment que eren de la Cia i que després foren amics nostres.
En tots aquells anys, deu ja!, el barri no, que no havia canviat. Qualque paret més escrostonada, el restaurant molt més car perquè havia corregut la fama que era bo i barat. Vaig tenir un atac de nostàlgia que per poc no em fa perdre l’oremus: fins llavors havia seguit el filipí d’esma, automàticament, empresa per un impuls mecànic; ara, per uns instants havia oblidat fins i tot que el seguia. I aleshores em vaig preguntar per què dimonis el seguia.
Però ell ja entrava a una escala fosca i la porta es tancava davant els meus nassos. Les portes si que havien canviat, al barri: d’alumini i vidre, d’un estil funerari, i amb porter automàtic.
Al timbre del segon pis hi havia un rètol petit, escrit a mà: Orient Sunshine. Una casa de relax, segurament.
L’adroguer em mirava encuriosit.
–Busca alguna cosa, senyora?
–Aquí hi viu un filipí, oi?
–Un, diu? Un munt, senyora, una pila... però són bona gent... És una agència de col·locació de minyones, diuen.”

“Atletes d’oficina, gladiadors de bat, / sedentari ramat d’hereus de Grècia i Roma, / laietans de no res propensos al tracoma, / tants com els grans d’arena o les ones del mar, / han bastit el nou temple del culte muscular/ on oficien bípedes de ments insulsa i soma, / que supliquen a veure qui encoixeix o s’eslloma / i a fer la guitza a les guitzes a l’enemic més car...”

“D’ençà que em vaig veure constret a viure encaixonat en un pis de cent metres quadrats –o potser menys– convisc amb un gos de grandària mitjana. Sé que molts afirmen que tenir gossos en aquestes condicions és no estimar-lo i condemnar-los a presó. (...) Jo crec que si dono al meu gos pa, sostre i jaç de baldraga, ja compleixo com cal. Més encara: amb això pretenc haver-me guanyat el seu agraïment i la seva “adoració”. Perquè jo aspiro, sempre he aspirat, que el meu gos m’adori... Al meu gos: ‘L’orella et començo a retòrcer, / et faig dejunar i no per gust; / vull ésser amb tu una mica injust, / perquè Déu amb mi ho sigui força...” 

“La mar era plana com una planxa d’acer. El sol, ja molt decantat llepava l’aigua amb matisos d’estany, daurava el moll de la Capitania, s’escarxava en sa llanterna i en els balcons de la Barceloneta, que brillejaven entre un bosc de pals. Eren innombrables les barquetes que es creuaven en totes direccions, plenes de gent; les gavines que es llençaven com sagetes damunt la presa, batent les corbes ales sobre l’immens mirall, per a tornar a emprendre el vol tot seguit, dibuixant en l’espai lluminós noves paràboles. En Foix i sos companys van col·locar-se, fent tentines, dins la llanxa. Ja acomodats, començà aquesta a obrir-se pas per entre la negror de petites embarcacions que la voltaven, i s’allunyà seguida d’una doble estela argentada, que frisejava a moments, i altres cops s’estenia llisa i tranquil·la damunt la massa alenant de l’aigua.”

“El nyu s’havia aturat prop d’un semàfor. L’ull encara li cremava. Amb l’altre, veia la silueta d’edificis, ponts, antenes i taques de llum disperses i intermitentment. Procurava reconèixer en tot aquell paisatge un senyal familiar que l’ajudés a retrobar el camí del ramat. Tenia set, una set africana, intensa, que l’obligava a ensumar el terra desesperadament. Va creuar l’avinguda i va veure un raig d’aigua il·luminat que queia en un estany rectangular, envoltat de palmeres. Al costat, una estàtua altíssima, de colors, vigilava el territori, com un tòtem...”

“La Neus m’espera a la cantonada de l’Heron City, al costat de la rampa de sortida de l’aparcament, que a aquestes hores de la tarda d’un dia d’agost és un bullidor de gent, la gran majoria gitanos o sud-americans que viuen per la zona o que s’hi desplacen per quedar. Durant una bona temporada, el complex d’oci es va arribar a conèixer com a Heroïn City, per la quantitat de tràfic d’heroïna que hi havia als voltants. Ara només és problemàtic a la nit, quan a les discoteques la gent beu un xic massa i se’ls escalfa la boca i al final no agafen el cotxe perquè han d’anar amb ambulància.”

“En una competició de barris glamurosos, el meu no passaria la prèvia de l’estiu. Ni a doble partit. No estic parlant d’un indret terrible, a l’estil de les urbs de Mad Max, amb guerres per la benzina i gent mig nua coberta per equipament d’hoquei i matxets de la mida d’un braç (...). però tampoc no és el barri que els turistes solen visitar a la recerca de l’essència barcelonina prefabricada. Gaudí no hi va projectar cap temple de postal. Van ser els immigrants dels segle XX (andalusos, extremenys i gallecs) els que van anar aixecant edificis amb les seves pròpies mans, a peu de Collserola, molt abans que les paraules «projecte urbanístic» o «coherència estilística»n’esborressin d’altres com «txabola» o «barraca».
Nou barris no té la vida bohèmia de Gràcia, l’atmosfera casolana de Sants o el cor de la ciutat de Sant Andreu. Però és un barri en constant metamorfosi. Els vuitanta van ser els anys del cavall, que amb la reforma olímpica es va disgregar a la Mina i Can Tunis (un indret que ocupa places de descens en la classificació de Llocs per Viure-hi).”

“Dia 10 de juny del 1988: Tres telefonades singulars, consecutives. La primera: em pregunten si és el carrer de Calvet i contesto: ‘Sí. Per qui demaneu?’. Pengen. La segona: ‘El senyor Manuel de Pedrolo?’. ‘Sí, digueu’, és la meva resposta. Pengen. La tercera: no em pregunten sinó que diuen: ‘Prepara’t, que ara et toca a tu’, i pengen. M’ha semblat que almenys dues de les veus eren diferents, però ha estat una ‘conversa’ tan curta! No dic res per evitar enquimeraments que personalment no sento. Vull suposar que es tracta d’una broma. Quan algú et vol mal de debò, no t’avisa. D’altra banda, diria que el to de l’advertiment no m’ha semblat amenaçador.”