“¿Qué si no un monstruo podía parecer Nora en la España del 1943? Pero Javier está nervioso, apenas ríe, y cuando le pregunta qué ocurre, dice que se acaba de levantar, que no durmió casi, que es muy difícil contar lo sucedido; no, no puede decírselo, pero baja la voz y describe su encuentro en un bar, o sería mejor, en la calle. (Le gustaría que el marinero, muy borracho, fuera encontrado en el punto en que Escudillers desemboca en las Ramblas, atónito al estallarse de golpe contra tanta luz y espacio. Javier se le acerca y le pregunta algo, y sin más vuelven a Escudillers y se meten en un bar a seguir bebiendo.”

“Hasta que al fin contempla con toda nitidez la escena. Josefina sale del ascensor de aquel hotel situado en las faldas del Tibidabo, frente a una rotonda donde florecen los algarrobos que, como las lilas y las glicinas, son flores que aman el invierno. El hotel es un barco anclado, rodeado de mar tranquilo, muerto, una tersa bahía de superficie aceitosa, cuyas aguas pueden resquebrajar la nave con la misma despreocupación con la que cascarían una avellana.”

“25 de juny. No he tingut mai tendència a rodar pel cantó dels suburbis de Sants i Hostafrancs. Malgrat els cinc anys que porto de vida a Barcelona, no he pujat mai al Tibidabo. No conec Pedralbes, ni Sarrià ni Horta. Una mica Sant Gervasi i, del cantó de Gràcia, he arribat fins als primers contraforts de Vallcarca. Conec, en canvi, la muntanya de Montjuïc, sobretot els voltants del castell i el vessant del mar, i, dels suburbis, els de llevant: Sant Andreu, el Clot, el Poble Nou. (...) Els suburbis de Barcelona contenen una immensa quantitat de cases baixes. Són una projecció de tipus horitzontal. Però, de sobte, apareix sobre el pla de cases baixes una casa nova, alta, isolada, d’una verticalitat nua, impressionant...”

“És molt possible que Ruyra, en les vel·leïtats lleugeres de la joventut, s’hagués acostat al connubi pensant fer un matrimoni de raó. Tant per tant –degué pensar–, val més trobar, en aquestes coses, alguna substància apreciable. Tractant-se de Ruyra, no s’ha d’oblidar que sempre fou un home molt provincial, tocat d’un ruralisme molt dens. En el seu casament, hi intervingueren naturalment els capellans, exactament un bisbe –no sé si el de Barcelona o el de Girona. És indiferent perquè tots són iguals. Diré, tot passant, que la vida de Ruyra fou literalment saturada de capellans...”

“Plaça voltada de parets iguals / emmorenides sota el cel gris, / amb arbres minsos vora els fanals / i amb balcó petit a cada pis. / Passa una dona amb un cistell. Després / uns infants bruts i cridaners que juguen / a la ratlleta i que se’n van. Res més; / i el vent que mou les robes que s’eixuguen / pels balcons. La remor / tota la tarda és lenta, continguda, / fins que vespreja. Rere un porticó / s’encén la llum. La plaça que era muda / s’anima de la gent / que va cap a sopar. La barriada / es sorolla una mica sota el vent / per dormir-se aviat més reposada.”

“Ahir a les cinc de la tarda, vaig trobar al Cafè de La Rambla uns periodistes madrilenys: Alardo, Prats, d’El Sol; Carreño, de La Voz; i Pugés, d’Ahora, que eren a Barcelona de pas cap a Itàlia, on els ha convidat el govern feixista. Estaven que no s’hi veien de cap ull –Quina Barcelona! –clamaven–. És un tornar-se boig! Ahir, arribant de Madrid, vàrem anar a veure ballar sardanes, una cosa magnífica; aquest matí hem anat a la platja i després hem dinat a la mateixa Barceloneta. Hem menjat com uns lladres: quines llagostes i quin vi!.. Però trobo que el més suculent de tot és això, això, ¿eh? I el xicot assenyalava cap a fora, al carrer, dringant i brillant com un riu de cascavells. Soroll i color adorables de La Rambla –Això, això– seguia el noi extremeny habitant de Castella...”

“Pelai Puig Alosa anava apressat. Molt. I rebufava. Dret i immòbil dins el metro, que grinyolava veloç i atapeït de gent. Quan el comboi de sobte va alentir i, en parar, se’n van obrir les portes, Pelai es revinclà: havia de davallar, ja era a l’estació de Rei Conqueridor. Damunt la qual una Barcelona rabent i uniforme, esbatanada, s’expansionava o trontollava més enllà de les barriades d’Horta i de la Vall d’Hebron.
Tot a l’empara de les comes farcides de falgueres, i els turons arranats, de la crestada serra de Collserola. Per sobre la qual un voluminós núvol llargarut, de brutor cendrosa, rebia un fil de vent i semblava, així, alenar fatigat.”

“Les cases del poble s’allarguen damunt la cresta de la muntanya. Vallvidrera va rebre embranzida i caràcter cap al tombant de segle, directament de la puixança burgesa de la gran ciutat, segura en les seves fàbriques tèxtils i engrescada en la reconstrucció del país. Aquí, hi visqué Prat de la Riba, hi venien Santiago Russinyol, Miquel dels Sants Oliver, Joaquim Folguera... Llavors Vallvidrera és una colònia d’estiueig i les cases adquireixen formes modernistes que encara perduren en moltes façanes, carregades de rajoles multicolors, d’aspiracions gòtiques a base de maó, d’arcs mig bonyeguts. L’estació del funicular és un templet que imita Gaudí, un Gaudí, però, pacífic, en to menor.”

“A un costat de l’avinguda s’alçava el muntanyam serrat de Collserola, amb uns núvols rogencs i trinxats; l’estampa lletosa del Tibidabo església, l’estàtua del Cor de Jesús, que semblava un ectoplasma o un calamar desorbitat; la sínia gegant del parc d’atraccions. I una munió de llumets titil·laven enmig d’aquella negrosa massa muntanyenca: el laberíntic i aparatós barraquisme de Les Mules, incrustat entre els pujols arrodonits i en les rieres seques, entre els estols de pins raquítics i feixos d’esponerosa falguera a cada clotada.”

“En el punt on el Tembleque els havia assenyalat que començava el Camp de la Bota, en Gabriel va seguir caminant i en Bundó es va aturar. Amb la sabata va dibuixar una ratlla recta d’uns deu metres, llaurant la sorra humida i enduent-se amb força totes les pedretes que en sortien. No sabia per què ho feia. El so de les onades, en aquella hora de la tarda, es repetia amb una cadència tan sinuosa i embafadora que li va fer venir arcades, però no va vomitar...”