“‘El lunes no se trabaja, el lunes no se trabaja...’, como el tam tam del Hombre Enmascarado la consigna se esparció por la ciudad. Sin embargo, pese a los rumores, las octavillas y las llamadas telefónicas (Arriba España, aquí la CNS..., le comunicamos que el lunes día 12 no se trabaja), la gente acudió al trabajo como siempre; se detenía en la puerta, remolona, cambiaba impresiones...”

“Cuando pensaba en esos paseos no era capaz de saber si fueron tantos o unos pocos y no acertaba tampoco la memoria porque la mañana invernal y clara de la ciudad no casaba con las hojas incipientes en la calle de Consejo de Ciento o con las gotas de humedad que vibraban en el haz de luz de las farolas a las cinco de la tarde, y sólo veía imágenes superpuestas sin lograr más que una secuencia entera con un único epílogo: la vuelta a casa una vez terminado el día y perdida la esperanza para ese hoy que se escurría en el amanecer y en la soledad de su cama colonial.”

Decimos: fue la época en que todos los días me sentaba en el café Doria de la Rambla de Cataluña cuando de hecho nos sentamos allí una tarde por casualidad o porque teníamos una cita con alguien que no apareció y nos quedamos mirando las hojas de los plátanos y los adoquines de la calles y los coches atropellándose y los chicos y las chicas de la academia de la esquina caminando arracimados, con el fondo de edificios y tiendas que hemos visto no solo permanecer sino también variar y sustituir conformando capas y velos de nuestro recuerdo sin apenas ser conscientes de los cambios que se suceden de golpe silenciosos, un balcón convertido en ventana…”

“Per fi, la incògnita s’ha acabat. En la lluita de boxa d’ahir nit a la plaça de braus Monumental entre l’italià Spalla i el basc Paulino Uzcudun, va guanyar aquest últim per punts i va conquerir el títol de campió d’Europa. Podem estar satisfets. De mica en mica, tot va quedant a casa. Una mica més i la raça hispana es menjarà les altres. El cop de puny i el cop de peu i el cop d’estat ens faran tornar sortir el Sol i no es pondrà més. Amén. A còpia de cops, molts serà que no ens despertem.”

 “Tu apareixes. No la roja meravella / que per damunt ma galta fa un súbit llengoteig, / no el tremolor que ajup l’envanida parpella / i la paraula forta es derna en balbuceig...”

“Establert a Barcelona, el tema de la ciutat predominarà aviat en la seva producció. Una preocupació l’esperona cada dia més: el llenguatge. És, en especial, pel llenguatge que ell aspira a ser un clàssic. Contra la tendència comarcalista, cara als autors rurals, ell no es limita a escoltar la llengua parlada i a garbellar-la bé, sinó que llegeix els antics i aprèn dels moderns. Dedica una de les seves comèdies a Pompeu Fabra i això és suficient per a fer comprendre com segueix els millors en la tasca depuradora de l’idioma...”

“Em van deixar en el carrer de les Camèlies, al peu d’un reixat de jardí, i el vigilant em va trobar a la matinada. Els senyors d’aquella casa em van voler, però de moment diu que no sabien què fer: si quedar-se’m o donar-me a les monges. De la manera que vaig riure els vaig enamorar i com que ja eren grans i no tenien fills em van recollir. Una veïna va dir que potser el meu pare era un criminal i que quedar-se una criatura desconeguda era molta responsabilitat. El senyor va deixar que les dones parlessin, em va agafar, bruta com anava i amb el paper encara enganxat al pit, i em va dur a mirar les flors: mira els clavells, diuen que deia, mira les roses, mira, mira. Perquè era la primavera i tot estava florit.”

“Vaig néixer al carrer de París, a les dotze del matí del 10 d’octubre del 1909 (encara que molts ho dubtin i pocs s’ho creguin), un dissabte, però immediatament vam venir a viure al barri de Sant Gervasi. Filla única, els meus orígens els he oblidat una mica, però en fi... El meu pare era de Terrassa, terrassenc. La meva mare era valenciana per pura casualitat. Va néixer al Brunyol, però perquè els seus pares hi van passar una temporada. El meu avi era de Premià de Mar. Em sembla que encara existeix, convertida en torre, l’antiga masia familiar.”

“Davant de la joieria Begú, en Vicenç aturà els cavalls, baixà del pescant, i mentre deixava el copalta damunt del seient, veié que la senyora Teresa obria la portella i saltava com una daina. Entre tots dos tragueren el senyor Nicolau del cotxe –”del meu armari”, com deia ell–. (...) El senyor Rovira anà de dret al gra: “Voldria que ens ensenyés una joia, d’allò que se’n diu una joia”. S’havia assegut en una butaca amb el respatller molt dret, que li reposava l’esquena, i pensà que se n’hauria de procurar dues d’iguals. La Teresa mirava les ungles del joier: impecables, ben tallades, lluents.”

“I va ser tot mirant el merlot que en Quimet va començar a parlar del senyor Gaudí, que el seu pare l’havia conegut el dia que el va aixafar el tramvia, que el seu pare havia estat un dels que l’havien dut a l’hospital, pobre senyor Gaudí tan bona persona, ves quina mort més de misèria. I que al món no hi havia res com el Parc Güell i com la Sagrada Família i la Pedrera. Jo li vaig dir que, tot plegat, massa ondes i massa punxes. Em va donar un cop al genoll amb el cantell de la mà que em fa ver anar la cama enlaire de sorpresa i em va dir que si volia ser la seva dona havia de començar per trobar bé tot el que ell trobava bé. Va fer-me un gran sermó sobre l’home i la dona i els drets de l’un i els drets de l’altre i quan el vaig poder tallar vaig preguntar-li:
¿ I si una cosa no m’agrada de cap de les maneres?
T’ha d’agradar, perquè tu no hi entens. I altra vegada sermó: molt llarg. Va sortir molta gent de la seva família: els seus pares, un oncle que tenia capelleta i reclinatori, els seus avis i les dues mares dels Reis Catòlics que eren, deia ell, les que havien assenyalat el bon camí.”