“Ara gras, ara prim, amb la mirada un xic esbarriada i uns nervis que li fan ballar el bigoti. Intrèpid pintor literari de paisatges urbans i rurals, i de la vida dels camionistes. Peoner de la cançó catalana, ha exaltat Georges Brassens i ha teixit ironies amb les cordes de la seva guitarra fidel i popular. Puntual a totes les cites de la sensibilitat catalana, sota el lema de “És perillós fer-se esperar.”
La ciutat narrada
Al llarg de la història, centenars d’escriptors han escrit sobre Barcelona: Miguel de Cervantes la va lloar com cap altra ciutat, George Orwell la va convertir en una icona de la rebel·lió i Mercè Rodoreda va fer-ne l’escenari de La plaça del diamant, la novel·la que Gabriel García Márquez va qualificar com “la más bella que se ha publicado en España después de la guerra civil”.
A Barcelona hi ha deu districtes i setanta-tres barris: tots han estat, són o podrien ser escenari literari. Busca els fragments que parlin del teu barri predilecte!
R
“Després de la manifestació del dia trenta d’abril, que ens havia deixat sense esma, per allò de les corredisses, els brams i la por, es va convocar la concentració del Primer de Maig al Turó de la Peira. A mig matí hi vaig anar amb el que aleshores era el meu marit, dos amics i una noia, la nòvia d’un dels líders més importants de l’SDEUB, que feia el servei militar, en qualitat de castigat, a Sidi Ifni. Vam arribar primer a la plaça d’Eivissa, on vam trobar molt poca gent. Algú ens va dir que hi havia escaramusses i enfrontaments amb la policia a l’altra banda del Turó. Vaig començar a sentir la primera sensació física de la por: fred a l’espinada i un buit a l’estómac. (...) Aviat va arribar una nova consigna: ens tornaríem a concentrar a les quatre de la tarda dalt del Turó.”
“El llimoner sempre serà, per mi, l’aroma de la tardor, la postguerra. Però, com diu Maria Aurèlia Capmany en el segon volum de les seves memòries: “Això era i no era, era un món feliç i no ho era, potser en realitat tot era tristíssim, però, tampoc ningú et podia robar el sol i el mar i la pell de l’altre.
En aquell pati no existia Franco, ni la misèria ni el càstig. No hi havia gent dolenta. El meu somni era ordenat com els patis interiors d’un quadrat de l’Eixample. Quan un escriptor/escriptora recorda la infantesa posa en ordre la seva vida, i se la inventa.”
“Un secreto vale lo que valen aquellos a quienes los tenemos que ocultar. Cuando me desperté, mi primer impulso fue el de compartir la existencia del Cementerio de los Libros Olvidados con mi mejor amigo. Tomás Aguilar era un compañero de estudios que se dedicaba en su tiempo libre y su talento a la invención de artefactos altamente ingeniosos pero de escasa o nula aplicación práctica, como un dardo aerostático o la peonza dinamo. No había nadie mejor que Tomás para compartir aquel secreto. Soñando despierto me imaginaba a mí y a mi amigo Tomás provistos los dos con linternas y brújula y dispuestos a desvelar los oscuros misterios de aquellas catacumbas bibliográficas. Pero una vez recordando mi promesa, vi claro que las circunstancias aconsejaban seguir lo que las novelas de intriga policíaca llamaban el modus operando. Al mediodía, abordé a mi padre para preguntarle sobre aquel libro y el tal Julià Carax, que en su entusiasmo había imaginado célebres alrededor del mundo. Me quedé chocado en descubrir que mi padre, librero de los pies a la cabeza y ben conocedor de los catálogos editoriales, no había oído a hablar jamás ni de la Sombra del viento ni de Julià de Carax. Intrigado, mi padre inspeccionó la página con los datos de la edición. […] Antes del amanecer, llevando solo una luz de aceite, me adentré una vez más en el Cementerio de los Libros Olvidados. Cuando lo hacía, me imaginaba la hija de Isaac pasando por aquellos mismos pasillos oscuros e inacabables con la misma determinación que la que me guiaba a mí: salvar el libro. Al principio, pensé que aún acordaría de la ruta que había hecho en mi primera visita en aquel lugar, de la mano de mi padre, pero muy temprano me di cuenta que los recodos del laberinto doblaban los pasillos en volutas que era imposible recordar. Hasta tres veces, intenté seguir el camino que me pensaba tenía memorizado, y por tres veces el laberinto me devolvió al punto de partida.”
“Cada mañana, a las siete en punto, Fermín nos esperaba a la puerta de la librería, con presencia impecable y una sonrisa eterna en los labios, dispuesto a trabajar una jornada de más horas sin pausa. Había descubierto una pasión por el chocolate y los brazos de gitanos que no le retraía de su entusiasmo por los grandes de la tragedia griega, de manera que se había engordado un poco. Lucía un afeitado de señorito, se peinaba el pelo hacia atrás con brillantina y se estaba dejando un bigote de lápiz para estar a la moda. Al cabo de treinta días de emerger de aquella bañera, el ex vagabundo resultaba irreconocible. Pero a pesar de la espectacularidad de su transformación, lo que realmente nos había dejado boquiabiertos era su agilidad en el campo de batalla. Sus instintos detectivescos, que yo había atribuido a fabulaciones febriles, eran de una precisión quirúrgica. Cuando llegaban a sus manos, los pedidos más extraños se resolvían en tres días, y hasta en horas. No había título que no conociera, ni argucia para conseguirlo que no se le acudía para adquirir a buen precio. Se escabullía en las bibliotecas particulares de duquesas de la avenida Pearson y diletantes del Círculo Ecuestre a base de verborrea, siempre asumiendo identidades ficticias…”
“Antoni Fortuny, a quien todo el mundo llamaba el sombrerero, había conocido Sophie Carax en 1899 delante de las escaleras de la catedral de Barcelona. Iba a hacer una promesa a San Eustaquio, que, de todos los santos con capilla particular, tenía fama de ser el más diligente y el menos melindroso a la hora de conceder milagros de amor. Antoni Fortuny, que había cumplido los treinta años y que estaba harto y hasta las narices, de su soltería, quería una esposa y la quería cuanto antes mejor. Sophie era una mujer francesa que vivía en una residencia para señoritas de la calle Riera Alta y que impartía clases de solfeo y de piano a los renacuajos de las familias más privilegiadas de Barcelona. No tenía familia ni patrimonio pero contaba con su juventud y una formación música que su padre, pianista de un teatro de Nimes, le había podido dar antes de morir de tuberculosis en 1886.”
“Con su primer sueldo, Fermín Romero de Torres se compró un sombrero de película y unos zapatos de goma para la lluvia y se entestó en invitarnos, a mi padre y a mí, a un plato de rabo de toro que preparaban los lunes en un restaurante que se encontraba a un par de calles de la Monumental. Mi padre le había encontrado una habitación en una pensión en la calle Joaquim Costa, donde, gracias a la amistad de nuestra vecina Merceditas con la patrona, se pudo saltar el trámite de rellenar la hoja de información sobre el huésped destinado a la policía, de manera que Fermín Romero de Torres quedaría lejos del olfato del inspector Fumero y de sus secuaces.”
“Van pujar muntanya amunt, amunt fins al cim, fins que no van trobar més muntanya, i era tan fora de mida lo que passava a l’Esteve, que aquell botiguer sossegat, al veure la ciutat estesa allà baix, a la blavor, amb la blancúria de les cases arrupides sota Montjuïc, amb els braços dels carrers estirant-se sobre els conreus, va tenir un crit d’admiració, i va dir: «Això és espaiós», i espaiós, per a ell, era tant com lo que dirien en deu odes els que són del ram de fer odes.
Realment ho era, d’espaiós. Ho era la vista, ho era la tarda, ho era el sol ponent, ho eren els cors dels que baixaven ubriagats de joventut i relliscant serres avall al braç de l’enamorada. Aquells crits i aquelles guitarres, aquells xiscles i aquell cantar, que no havien parat tot lo dia, ara, amb el frec del capvespre, s’havien anat apagant; però si s’apagaven les paraules s’havien encès els cors.”
“Centenars més d’objectes exciten la curiositat, motiven l’horror o desperten la simpatia. Llargues fileres de calçat en les que les mitges soles s’han anat sobreposant com en la terra les capes geològiques; gàbies abandonades, d’on volaren els aucells, i que esperen per tancar a la presó dels seus ferros altres pobres presoners; trenes ventureres, mústigues i passades, com tretes de les parets d’una ermita on van anar com ex-voto; el segell d’una societat del crèdit que el descrèdit va portar a la bancarrota...”
S
“La plaça d’Espanya, nova de trinca, el dia que es va inaugurar l’Exposició va veure la humanitat multiplicada, com si els homes fossin formigues del país, o com si totes les formigues del país s’haguessin fet inflar per a un inflapneumàtics i haguessin anat a robar les americanes i les faldilles als establiments que en venen.”