“A Agustí Casals li agradava convidar de tant en tant el seu amic a sopar al «Suís» perquè aquest restaurant que respira les palmeres i la noble arquitectura de la Plaça Reial (actualment Plaça de Francesc Macià) tenia tot el gust de les acaballes d’aquella Barcelona que intentava descobrir en la pell amoral i feble de Guillem de Lloberola. El «Cafè Suís» avui dia una mica abandonat, malgrat les reformes fetes abans de la guerra, conservava i encara conserva l’aire dels antics cafès i dels restaurants de to. Conservava el prestigi d’una bona cuina i d’un servei que semblava que encara no s’hagués assabentat del comunisme. A Agustí Casals li agradava menjar bé; el gust per la cuina acurada era una cosa que Agustí Casals havia descobert recentment, i davant d’un bon plat es trobava una mica amb l’emoció tremoladissa d’un pervingut.
La bona cuina formava part del seu sentimentalisme una punta literari, i de la seva devoció per la Barcelona antiga. En el cafè «Suís», sabia per Guillem de Lloberola que hi havien desfilat els bons gourmets enamorats de franceses opulentes que duien cotilles de martiri i barrets amb ocells del paradís i boàs llarguíssims fets de ploma d’estruç, tenyida d’anilina, i a l’hivern amagaven unes mans petites incrustades de brillants dintre d’aquells manguitos cilíndrics de pell de marta.”

 “Li agradava especialment portar-me a passejar per la Barcelona vella, la de la seva infantesa, la que ell estimava més: Santa Maria del Mar; el barri de Ribera; els carrers del voltant del de Mercaders, on ell havia nascut; la Catedral, per ensenyar-me el cap del gegant Matamoros. També em portava a veure les festes tradicionals, com la de Corpus; des del balcó de can Manuel Basté (advocat de la família Sagarra i nebot de Lluís Duran i Ventosa) es veien perfectament els gegants.”

“Nosaltres, sense perdre temps, vam travessar el vestíbul entre aquelles gegantines estàtues de guix de Ramon Llull i de no sé qui més i després el pati de Dret, sempre duent-te a tu enmig del grup. Vam pujar les escales, vam entrar a la biblioteca; era allà que ens havíem trobar amb alguns dels nostres, que farien com qui llegeix voluminosos llibres de consulta: entre tant, en els moments que el bibliotecari badava (que val a dir que eren els més), havien d’examinar quina de les portetes dissimulades de la biblioteca és la que dóna a l’escala de cargol que duu al cim de la teulada on hi ha el pal de la bandera; cap de nosaltres no havent pujat mai a la teulada, l’únic que sabíem o crèiem saber és que la porteta en qüestió era en efecte una de les que queden dissimulades entre els prestatges de la biblioteca universitària.”

“Heus aquí: jo he guardat fusta al moll. / (Vosaltres no sabeu / què és / guardar fusta al moll: / però jo he vist la pluja / a barrals / sobre els bots, / i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l’angoixa; / sota els flandes / i els melis / sota els cedres sagrats.

Quan els mossos d’esquadra espiaven la nit / i la volta del cel era una foradada / sense llums als vagons: / i he fet un foc d’estelles dins la gola del llop.

Vosaltres no sabeu / què és / guardar fusta al moll: / però totes les mans de tots els trinxeraires / com una farandola / feien un jurament al redós del meu foc / I era com un miracle / que estirava les mans que eren balbes.

I en la boira es perdia el trepig.

Vosaltres no sabeu / què és / guardar fustes al moll / Ni sabeu l’oració dels fanals dels vaixells / –que són de tants colors / com la mar sota el sol: / que no li calen veles.”

“Vaig néixer el dia 6 de maig del 1874. Pocs dies després era batejat a la parròquia de Santa Madrona, dins una tarda tempestuosa d’aigua com una obstinació. Aquell dia a Montjuïc posaven en una capella uns condemnats a mort. La ciutat, arraulida i poruga, no tenia respir. En fer-me cristià, el capellà va dir-los als qui em duien: ‘Nat amb aigua obstinada, morirà en foc potser...’. Aquesta predicció mai no ha tingut tranquil·la la meva pobra mare. Als dotze anys ja era pur com no pot repetir-se: el meu destí l’Església. Als vint anys, dolorit, cristià i socialista, jo veia Montjuïc talment com afront que calia passar. Un llibre en espanyol, ‘Humo de fábrica’, i ‘Un enemic del poble’, són les darreres flames. Encara no he escrit mai sense mullar la ploma al cor, esbatanat.”

“Quan jo era infant parlava / amb els esperits. Sabia que la gespa / eren els peus menuts i frescos de les fades; / una estesa de pedres, un aplec de nans / fent la becaina; un arbre, un gegant quiet / i bondadós que no negava mai un consell d’ombra / al caminant exhaust; cada cosa, en fi, gran o petita, / l’estoig que guardava un bri de fum de l’ànima del món. / Ara sé que tot és buit i de ningú com una frontera”.

“No és pas de tu / que tinc por, oh mort, / sinó del temps de morir. / Del temps interminable dels preparatius, / del temps de la higiene exagerada, / del crit homologat i de l’asfixia / pausada i circular de qui s’escanya / a si mateix, tot sol i l’evidència / borrosa d’una cambra / d’una sola finestra, el darrer ull / que em veurà, quan les meves forces, / llavors ja d’un estrany, m’obligaran / a agenollar-me, tan dèbil!, fins que el front / em fregui la terra dels desigs, mestressa / de l’últim manament: adora’m!”

“Devia tenir jo deu anys, ben just. / Només havia ensumat llimones verdes / i durs mugrons / de mare jove, entresuats, / acabats de fer al dolor d’oferir-se.

Pujant a mà dreta (abans d’arribar / a la pedrera de flairoses herbes punxegudes, / tifes seques i mosques metàl·liques), / s’acabava la paret de l’hospital. / Allí, / contra aquell mur de déu i pedra, / els afusellaven.

De primer / –jo em sabia els detalls de memòria– / se sentiria un borinot, el camió / que sorgia del no-res; després, / en passar per davant de casa, / on el carrer s’empinava tot d’una, / canviaria de marxa, estossegaria, / faria aquell suprem esforç per arribar.

Llavors transcorreria una estona impenetrable / inexistent; jo me l’omplia / fent baixar els condemnats, empenyent-los, / arrenglerant-los, invocant la mort.

El so / alhora sec i tombejant de la descàrrega / m’obligava a mossegar el coixí. El camió, / ara carrer avall, / partia veloçment, en el sentit de l’alba, / rere els esperits.

Aquell matí / tots els nois ens ho miràvem: bocinets de cervell /per terra, fosques taques al mur; / incomprensible, vermellós fanguissar / damunt el nostre camí de cada dia. / Miràvem tot allò, / ens buscàvem els ulls, / ens vèiem –recordo– / ferotges, separats, envellits. On érem?”

“Barcelona. Once de septiembre de 1714. El día que marcó mi vida para siempre. El general Villarroel ha dirigido la última, desesperada carga que intenta recuperar los baluartes en manos de franceses y españoles. Yo participé en ese contraataque, tendría que haber muerto en él. Mientras cargábamos, la metralla de un cañón me barrió la parte izquierda de la cara. Perdí esa mitad del rostro. Todo lo que quedó en su lugar fue un agujero sanguinolento. Salvé ¡oh, milagro de la Virgen de las Metrallas! el ojo. Por lo demás, mi mejilla izquierda era un cráter, las muelas de esa parte de mi cara, arrancadas. La oreja, también. De cuajo. Dolió, ya lo creo que dolió. Recuerdo el fulgor de la boca del cañón, el bramido, el hierro ardiente que me arrancaba la carne. Pero ¿qué es un instante de suplicio comparado con décadas y décadas de congoja y desconsuelo? Han transcurrido más de setenta años y en todo ese inmenso caudal de tiempo no ha pasado ni un día, ni uno solo, sin que reviva ese 11 de septiembre de 1714. No duele tanto lo vivido como el recuerdo de lo vivido."

“Recorrían las calles Riera Alta y Ferran a paso de buey, saludando a las otras niñeras –muy pronto conoció de vista a la mayoría–, disfrutando de la tibieza de aquel aire que olía a mar y sonriendo sin descanso. Un poco más tarde salían las jóvenes casaderas, algunas acompañadas de sus madres y otras del ama seca o la institutriz, entre el crujido de sedas, tartalanas y tafetanes de sus trajes de paseo. Brillaba la sencillez de algunas junto a la excesiva ostentación de otras y todo aquel que buscara podía hallar en aquella exposición algo de su gusto. A esto de la una, las damas abandonaban sus a bordo de sus carretelas, acompañadas de cochero y lacayo, y también algunos señores se dejaban ver, bien a caballo o –los más modernos– en bicicleta.”

“Por desgracia, la visita diaria de Trescents, el abogado no se resolvía con tanta celeridad. Atrincherado tras sus carpetas de asuntos pendientes, el hombre de leyes detallaba un soporífero orden del día:
Los trabajadores de los Hilados y Tejidos de San Andrés reclaman más salario y una escuela para sus hijos, dicen que su padre se lo prometió poco antes de dejarnos. Los de Mataró informan que la fábrica está invadida por las ratas y solicitan algún remedio para exterminarlas. El algodón que debía llegar ayer por mar ha sufrido demora por culpa del mal tiempo y los obreros de San Martín están parados: preguntan si pueden irse a su casa hasta que llegue la materia prima. Un campesino que tiene su cosecha en una propiedad nuestra de la avenida Diagonal pregunta si puede entrar a las tierras para recolectar las patatas y nos ofrece a cambio cuarenta kilos.”